Dimiteixo de ciutadà

Certament, m’ho plantejo. No em serveix de massa cosa ser un ciutadà. Suposadament, aquesta condició em suposa uns deures i uns drets. Crec, modestament, que compleixo estrictament tots els deures. Em comporto cívicament, pago els meus impostos, una vegada fins i tot vaig acudir a una taula electoral perquè m’havien citat com a suplent a unes eleccions… Però consider que quan s’han de reconéixer els meus drets, la cosa no acaba de funcionar.

Tenc dret a una sanitat, i certament, tenc metges i hospitals a la meva disposició, tot i que darrerament són menys i més retallats. Tenc una escola on dur els meus fills, tot i que darrerament disposa de menys recursos i té els professors en peu de guerra per decisions que no comporten beneficis acadèmics sinó només rèdits polítics. Tenc dret a una prestació d’atur (que sortosament no he hagut d’emprar mai), a uns serveis socials (que també per sort no he hagut d’utilitzar) i a un transport públic (que en el cas dels menorquins és poc, car i si xerram d’avions, poc digne). Però com a ciutadà, sent que em tenen segrestat el dret a decidir sobre el país en el que visc. No em deixen triar el senyor que em representi arreu del món. Com l’ABS als cotxes, aquest senyor ja ens ve de sèrie. No podem demanar que ens el llevin. I llavors jo em deman: De què serveix ser ciutadà si hora de triar no puc fer-ho?

A mi no em deixen triar si pagar impostos o no, si conduir per la dreta o per l’esquerra, si compram un tanc o construim deu col·legis, si subvencionam un avió o construïm cent metres d’AVE. Només deman poder triar. Només deman democràcia. Però com que no me la donen, tal vegada hauré de presentar la meva dimissió com a ciutadà. Ho estudiaré.

Leave a Reply