Canvis entre tots o entre els de sempre . Cartes a n’Eloi (135)

Petitó meu, a vegades les meves previsions es queden curtes. La setmana passada t’escrivia sobre la necessitat d’afrontar els canvis que la vida ens demana, i després dels fets succeïts aquests dies, crec que aquella carta de fa una setmana pren més força que abans. El senyor que exerceix (suposadament) de cap d’estat ha dit que ho deixa, que ja no té edat per aquesta feina. Té tot el dret del món a fer-ho, i fins i tot crec que la decisió és encertada. Ara bé, la segona part de la història suposa per mi una estafa per a la democràcia. Resulta que el senyor que ho deixa ja ha decidit qui serà l’encarregat de substituir-lo: el seu fill. L’elecció no arriba després de fer un càsting a tots els possibles candidats, ni de convocar unes oposicions obertes. El mèrit del successor no és cap altre que dur un determinat llinatge i heretar els gens del seu pare. O sigui, una col·locació en tota regla, allò que en llenguatge popular podríem anomenar un enxufe. Estic segur que la major part de la població criticaria aquest fet si aquest sistema per a fer el relleu s’apliqués a qualsevol altre càrrec públic: president del govern, el batle del seu municipi, un diputat… Però, en canvi, quan açò passa a la monarquia, molts es queden amb la lectura simplista de “en Felipe ha estudiat molt, i és molt guapo i alt”. Aparcar el poble mentre els de sempre decideixen com governar el poble és un segrest de la democràcia. Fa més de 35 anys que les generacions d’aquella època van triar un determinat sistema per encaixar els interessos confrontats d’aquell moment. Eren altres temps (molt difícils) i altres necessitats, i la solució adoptada va servir per passar aquella etapa. Però ara les coses són diferents, i tenim una oportunitat històrica per tornar a donar al poble el poder de decidir. Tant senzill com açò. Voldria que algú em contestés a la senzilla pregunta de per què no podem votar per decidir quin sistema volem per regir aquest país. No em valen respostes evasives. Vull arguments que m’intentin convèncer de que donar la veu al poble no és necessari. Serà difícil que em convençin, però m’agradaria que ho intentessin, i no que els de sempre s’apropïin la potestat de decidir per tots els demés, com si miressin al poble per sobre les espatlles pensant que qui som noltros per prendre una decisió tant important. La manera com s’afronta aquest canvi pot marcar un punt d’inflexió. Es pot consolidar la pocacràcia (decideixen uns pocs sense consultar al poble), o es pot recuperar la democràcia. No som massa optimista.

Leave a Reply