Archive for junio, 2014

Dimiteixo de ciutadà

martes, junio 10th, 2014

Certament, m’ho plantejo. No em serveix de massa cosa ser un ciutadà. Suposadament, aquesta condició em suposa uns deures i uns drets. Crec, modestament, que compleixo estrictament tots els deures. Em comporto cívicament, pago els meus impostos, una vegada fins i tot vaig acudir a una taula electoral perquè m’havien citat com a suplent a unes eleccions… Però consider que quan s’han de reconéixer els meus drets, la cosa no acaba de funcionar.

Tenc dret a una sanitat, i certament, tenc metges i hospitals a la meva disposició, tot i que darrerament són menys i més retallats. Tenc una escola on dur els meus fills, tot i que darrerament disposa de menys recursos i té els professors en peu de guerra per decisions que no comporten beneficis acadèmics sinó només rèdits polítics. Tenc dret a una prestació d’atur (que sortosament no he hagut d’emprar mai), a uns serveis socials (que també per sort no he hagut d’utilitzar) i a un transport públic (que en el cas dels menorquins és poc, car i si xerram d’avions, poc digne). Però com a ciutadà, sent que em tenen segrestat el dret a decidir sobre el país en el que visc. No em deixen triar el senyor que em representi arreu del món. Com l’ABS als cotxes, aquest senyor ja ens ve de sèrie. No podem demanar que ens el llevin. I llavors jo em deman: De què serveix ser ciutadà si hora de triar no puc fer-ho?

A mi no em deixen triar si pagar impostos o no, si conduir per la dreta o per l’esquerra, si compram un tanc o construim deu col·legis, si subvencionam un avió o construïm cent metres d’AVE. Només deman poder triar. Només deman democràcia. Però com que no me la donen, tal vegada hauré de presentar la meva dimissió com a ciutadà. Ho estudiaré.

Canvis entre tots o entre els de sempre . Cartes a n’Eloi (135)

domingo, junio 8th, 2014

Petitó meu, a vegades les meves previsions es queden curtes. La setmana passada t’escrivia sobre la necessitat d’afrontar els canvis que la vida ens demana, i després dels fets succeïts aquests dies, crec que aquella carta de fa una setmana pren més força que abans. El senyor que exerceix (suposadament) de cap d’estat ha dit que ho deixa, que ja no té edat per aquesta feina. Té tot el dret del món a fer-ho, i fins i tot crec que la decisió és encertada. Ara bé, la segona part de la història suposa per mi una estafa per a la democràcia. Resulta que el senyor que ho deixa ja ha decidit qui serà l’encarregat de substituir-lo: el seu fill. L’elecció no arriba després de fer un càsting a tots els possibles candidats, ni de convocar unes oposicions obertes. El mèrit del successor no és cap altre que dur un determinat llinatge i heretar els gens del seu pare. O sigui, una col·locació en tota regla, allò que en llenguatge popular podríem anomenar un enxufe. Estic segur que la major part de la població criticaria aquest fet si aquest sistema per a fer el relleu s’apliqués a qualsevol altre càrrec públic: president del govern, el batle del seu municipi, un diputat… Però, en canvi, quan açò passa a la monarquia, molts es queden amb la lectura simplista de “en Felipe ha estudiat molt, i és molt guapo i alt”. Aparcar el poble mentre els de sempre decideixen com governar el poble és un segrest de la democràcia. Fa més de 35 anys que les generacions d’aquella època van triar un determinat sistema per encaixar els interessos confrontats d’aquell moment. Eren altres temps (molt difícils) i altres necessitats, i la solució adoptada va servir per passar aquella etapa. Però ara les coses són diferents, i tenim una oportunitat històrica per tornar a donar al poble el poder de decidir. Tant senzill com açò. Voldria que algú em contestés a la senzilla pregunta de per què no podem votar per decidir quin sistema volem per regir aquest país. No em valen respostes evasives. Vull arguments que m’intentin convèncer de que donar la veu al poble no és necessari. Serà difícil que em convençin, però m’agradaria que ho intentessin, i no que els de sempre s’apropïin la potestat de decidir per tots els demés, com si miressin al poble per sobre les espatlles pensant que qui som noltros per prendre una decisió tant important. La manera com s’afronta aquest canvi pot marcar un punt d’inflexió. Es pot consolidar la pocacràcia (decideixen uns pocs sense consultar al poble), o es pot recuperar la democràcia. No som massa optimista.

Ai las amb la monarquia!

lunes, junio 2nd, 2014

I ara hem de tornar a votar? Ostres, si tot just fa una setmana de les europees! Em fa vessa tornar a viure una campanya electoral plena de somriures, frases fetes, promeses falses i globus amb els logos de cadascú. No em ve massa de gust tornar a veure els carrers empaperats amb fotos dels candidats retocats amb photoshop i amb eslògans buits de contingut. Sincerament, ara que el Rei ha decidit anar-se’n, tornar a posar en marxa tot un procés electoral… Què? Que el Rei no es vota? Ai las! Però voleu dir que xerrau seriosament? No estem al segle XXI? No vivim a una democràcia on tothom que ocupa un càrrec públic ho fa perquè els ciutadans així ho hem escollit? Ai las, de nou!

Tal vegada serà que el nou Rei serà triat pel sistema de primàries obertes, com fan alguns partits per triar els seus líders. O potser faran un congrés, i els ¿militants? monàrquics emetran el seu vot a través de delegats. Una fórmula ja superada, però que tal vegada alguns volen aplicar ara. Què? Tampoc açò? Ai las, una altra vegada!

Idò farem un sistema d’oposicions. Tothom qui vulgui es presentarà a l’examen. Hi haurà preguntes de tot tipus: lleis, drets, deures, quant costa un cafè, geografia, comptabilitat, creació d’empreses i mangarrufes diverses… I després es farà una entrevista personal, per valorar els mèrits de cadascú. Fins i tot farà falta superar una prova psicotècnica, per allò de que no ens posin algú tocat del bolet a la Zarzuela. Què? No hi ha oposicions ni res? Ai las, repeteixo!

O sigui, que el Rei se’n va, i el substitut entra de manera digital, o sigui a dit. El seu mèrit és ser fill de qui és. Conclusió: Ai las quin món!

Els canvis, els veus o no els veus? – Cartes a n’Eloi (134)

domingo, junio 1st, 2014

Petitó meu, les coses canvien. És una de les poques normes que no podem canviar en aquesta vida. Hi ha molts tipus de canvis, i tambe moltes actituds davant els viratges que ens depara l’existència. La setmana passada es va produir un cop de timó que alguns no han sabut o no han volgut apreciar en tota la seva dimensió, però que des d’aquests línies, observo amb certa esperança.

Fa temps que et dic que alguns dels senyors que comanden estan instal·lats en una espècie de món a part, una bimbolla que els aïlla dels ciutadans a qui suposadament han de servir i que ells mateixos procuren que no es desinfli. Cada dia més, aquest sistema que alguns polítics han podrit provoca més cansament i tedi entre la gent de carrer. El problema és que moltes vegades no se sabia com canalitzar aquest “ja n’hi ha prou”. Les manifestacions servien de poc, i les orelles que havien d’escoltar les proclames estaven tancades, com qui es posa una música ben estrident per no sentir la renou del carrer.

Diumenge passat, però, molta gent va dir amb el seu vot que fins aquí hem arribat. Que les coses han de canviar. Que qui rau acomodat en la manera de fer política de sempre no respon a les necessitats d’un poble que ha avançat molt més que els partits polítics que el governen.

Alguns han captat el missatge. Altres, en canvi, fan un discurs però practiquen uns altres fets. Si algú vol canviar, ha d’estar convençut de fer-ho. No és suficient en baratar la decoració del vaixell per seguir navegant quan nau es dirigeix contra les roques. És necessari renovar el rumb. El canvi es demostra, no es diu. I petitó meu, aquests dies hi ha qui xerra d’un canvi que em sona a fum de formatjada, i altres ni parlen de canvi tot i que el poble els ho demana a crits.

Molta gent vol que les coses canvïin. No tenc clar quin ha de ser el nou rumb, però sí sé quin no ha de ser. El de la partitocràcia de sempre, el de l’endogàmia política, l’afavoriment d’uns pocs sobre les esquenes de molts, el de no escoltar el carrer, engreixar les butxaques d’alguns a costa d’aprimar els serveis públics… Aquest no ha de ser el rumb.

No sé qui vull que capitanegi aquest nou trajecte. Em fa por que allò que ara il·lusiona acabi essent un miratge engolit pel sistema. Però sigui com sigui, benvingut sigui aquest miratge, perquè ens mostra que hi ha més opcions que les de sempre. I perquè, esper, que faci veure als de sempre que han de canviar o sinó el present els demostrarà que viuen en el passat.