I passa que la vida passa – Cartes a n’Eloi (133)

Petitó meu, aquesta setmana he viscut un moment remember a la redacció. Un dels meus companys va recórrer a internet per a recuperar èxits de la infància com la sintonia de Verano azul, o la cançó Maná Maná del mític Barrio Sésamo. Llavors, una vegada més, vaig assumir que la vida passa, i passa ràpid, i que hi ha moments en què aquest pas fugaç del temps és més evident.
Et dones compte que els anys volen quan veus, per exemple, que amb els teus fills estàs fent el mateix que els teus pares feien amb tu. Entens aquelles actituds que de petit et sulfuraven, comprens que ta mare et fes net la cara cada dos per tres i fins i tot acabes aplicant part dels seus esquemes. Llavors ets conscient que has passat una etapa i que ara te toca fer un altre paper. Açò no vol dir envellir, simplement canviar, i els canvis formen part de la nostra existència.
La vida et mostra que és ella qui controla els temps quan assumeixes que el teu grup d’amics de tota la vida, aquell que tenia mil problemes per trobar un lloc on anar a fer el cuc per Nadal, ja té a tothom col·locat. Tots tenen posada pròpia, uns amb parella i altres sense, però ja han volat del niu dels seus pares (o estan a punt de fer-ho) i han construït el seu propi niu. Ara el problema ja no és trobar un lloc on fer el cuc, sinó coincidir tots a la vegada en un mateix punt i moment. Les nostres vides s’han dispersat, els camins ja no corren paral·lels, i es fa més difícil aconseguir punts de trobada. Tot i així, no s’ha de defallir mai, i sempre s’han de cercar excuses per a aquests encontres, que omplen l’ànima i activen els somriures.
Veus que el rellotge de la vida no s’atura ni perd piles quan ja no saps quina és la cançó que sona a les emissores de música comercial. El meu univers musical està composat avui dia per cançons infantils i per altra banda per les llistes que em confecciono jo mateix a través d’internet i que inclouen, sobretot, cançons que sonaven quan jo era un poc més jove. Poca cosa de la música que sona avui. I no és perquè no m’agradi, és per pur desconeixement. Senyal inequívoc, de nou, que el temps passa.
I una altra prova del tempus fugit és anar a comprar sabates amb voltros. Sí, una anècdota tant poc trascendental com aquesta, em demostra que els vostres peus creixen, i que hem d’anar renovant l’armari. Les camisetes de màniga curta que hem tret de l’any passat et queden curtes, i na Bruna ja pot aprofitar algunes de les que tu duies quan tenies la seva edat. El temps passa, petitó, i passa ràpid, però si passa al costat vostre, es passa molt millor.

One Response to “I passa que la vida passa – Cartes a n’Eloi (133)”

  1. manumenorca dice:

    … Ets un mirall.

Leave a Reply