L’educació als jutjats, mal símptoma

No m’agrada gens la noticia de la presentació d’una querella criminal contra la cúpula de la conselleria d’Educació i contra el president del Govern balear. Quan per parlar d’educació hem de canviar les aules pels jutjats, la cosa no va bé. Quan els esforços se centren als tribunals, mal símptoma. La malaltia és realment greu.

L’educació a Balears s’ha convertit tristement en un camp de batalla, on hi ha qui vol mantenir el conflicte viu costi el que costi. La qüestió ha arribat massa enfora, i hem perdut massa temps. Hi ha hagut massa discussió i massa poca docència. Des del principi, les postures s’han enrocat. El Govern ha volgut aplicar el seu TIL sí o sí, obviant manifestacions històriques amb l’eufemisme buit de la majoria silenciosa, ignorant vagues i actes de protesta i traient-se de la màniga lleis prefabricades per a burlar les decisiones del tribunals. La comunitat educativa també s’ha mantingut ferma en els seus principis, defensant que el sistema impulsat pel Govern és precipitat i contraproduent, nascut d’un diàleg inexistent i sense aval de la comunitat científica. Estic d’acord, tot sigui dit, amb els arguments dels docents. Però crec que en alguns moments, els mètodes emprats per mostrar aquesta dissidència no han estat els més addients.

S’ha abusat de les vagues i les jornades perdudes per part dels fillets. Aquest mètode té sentit durant uns dies, però quan s’allarga en excés perd la seva raó de ser, sobretot quan qui hi ha a l’altre part deixa molt clar que no mourà ni un dit en un acte de sordesa política remarcable. S’havien d’haver cercat alternatives a aquests mètodes de protesta. Sinó, s’alimentava la tesi que els principals perjudicats d’aquest conflicte eren els alumnes, precisament les persones a qui la comunitat educativa posa com a motiu de la seva lluita. Finalment, hi ha hagut propostes molt interessants, altres maneres de fer sentir la veu dissonant sense perjudicar les aules. Demostracions que la vaga no era la millor opció, crec modestament.

Tot i així, la sordesa per part del Govern ha continuat, amb mínimes demostracions de flexibilitat que, ja me perdonaran, crec que són més un gest de cara a la graderia que res més. És com quan el llop va a visitar la casa de les set cabretes i es pinta la pota de color blanc perquè els pobres animalets creguin que qui toca a la porta és la seva mare. Tot i açò, no tenc clar que fer la passa de traslladar la qüestió als tribunals sigui encertada.

Primer, perquè la justicia no és precisament ràpida. D’aquí que hi hagi una decisió, poden passar molts mesos, i mentre el TIL seguirà vigent. Segon, perquè resoldre un conflicte educatiu amb qualsevol eina que no sigui el diàleg em sembla una mostra de mala educació. Tercer, perquè quan surti la sentència, si al final dóna la raó als denunciants, serà una victòria més política que no altra cosa. No tenc clar quins poden ser els efectes reals d’una decisió d’aquest tipus quan arribi el veredicte judicial, més encara quan aquest Govern ha demostrat que si la justicia li du la contrària, és capaç de crear una altra norma pràcticament idèntica.

Sincerament, no ho veig clar. Com a crític amb el sistema aplicat pel Govern balear, entenc el malestar de la comunitat educativa, que ja té fins i tot xifres que demostren que el TIL no funciona com pretén aquest Govern. Però som contrari a judicialitzar qualsevol esfera de la vida pública, menys encara l’educació. No ho tenc clar, els confesso que, en aquest tema, no ho tenc gens clar. M’ajuden a aclarir-me aportant-me la seva opinió?

6 Responses to “L’educació als jutjats, mal símptoma”

  1. Richard dice:

    Totalment d’acord.
    Penso q el til en contingut és bona eina, ara les formes deixen molt a desitjar
    La posta en pràctica hauria d ser progresiva, i la docència més receptiva, peruqè al fons, s’ha convertit en una qüestió/guerra política, i açò no és bo… Gens bo, quina imatge es dóna a la resta de l’Estat? No parlem ja d’Europa.

  2. Guillem dice:

    Almenys serà una victòria moral. El diàleg no és possible, perquè el desgovern no el vol però almenys d’aquí uns anys quedarà clar qui tenia la raó.

  3. Joi dice:

    Podria estar a favor de l’article si el Govern hagués fet feina , però només fa falta veure qui son els assesors de la Consellera per entendre què hi ha darrera aquestes desicions imperatives. No ha emprat el PP aquest fet per a sancionar directors amb la seva autojustícia? Idó endavant amb la querella.

  4. Aquest comentari no és meu, és d’un amic de FACEBOOK, però el penjo aquí perquè aporta cosa molt interessants.

    Dius que “hi ha alternatives millors” Quines? “Hi ha hagut propostes molt interessants” dius. Quines? També dius “Hi ha altres maneres de fer sentir la veu dissonant sense perjudicar les aules” Quines?
    “D’aquí que hi hagi una decisió, poden passar molts mesos, i mentre el TIL seguirà vigent”. I si no es fa res, s’anul·larà tot sol el TIL?
    Fas unes reflexions per pensar-hi, cert. Demanes dialèg, sí, però al diàleg han de ser dos (dues parts, no?) i el tema ara mateix és un monòleg, el del Govern.
    I de fet, el que manco perjudica les aules és la via judicial. I quan no pots creure amb interlocutors inflexibles supòs que un deu tenir l’esperança i la creença de la justicia… Perquè l’Estat de Dret impera… encara (sembla) i perquè és raonable entendre que cal creure més amb la Justícia que amb la voluntat de canvi governamental, vists els mesos que han transcorregut. I perquè hi ha un Govern que no admet ni les resolucions judicials del TSJIB, i treu un Decret-Llei per evadir la Justicia. I quan açò passa…
    I una darrera cosa: fer un esforç i posa’t a la pell d’un director de Maó.
    Una abraçada Llorenç. I no perdis l’ànsia permanent d’opinar!

  5. Aquest sí que és meu.

    Alternatives millors, sí, les que es van posar en marxa, com concentracions fora de l’horari lectiu, jornades reivindicatives, el world-café, la pressió a través dels mitjans… Tot açò s’ha fet molt bé, i la vaga, al principi, també, però jo personalment crec que es va allargar massa i a partir d’un moment es va perdre força. Açò també serveix per al tema de fer sentir la veu dissonant. El TIL no s’anul·larà tot sol, evidentment, però és que ja hi ha una via judicial oberta demanant la derogació del TIL. Obrir-ne una altra pot enredar encara més les coses, ja saps que la justicia no és precisament un instrument àgil. Evidentment, som molt crític amb les formes del Govern. Ho he dit per activa i per passiva, ho he deixat per escrit un munt de vegades. Aquesta conselleria és totalment inflexible (també ho dic al meu article), ha demostrat una nul·la capacitat de diàleg, i només ha mogut una mica (una mica molt petita) el TIL quan ha negociat amb la concertada. Des de la visceralitat, jo també aplaudiria aquesta querella, però aquesta vegada el cap em demana una reflexió més profunda. Segur que qui ha decidit posar la querella l’ha fet, perquè sé que són persones reflexives, però jo només qüestiono si la via triada és la millor, si es guanyarà realment alguna cosa, si servirà de res més enllà de demostrar que estem emprenyats. EM demanes que em posi en la pell d’un director de Maó. Ho he fet, més d’una vegada i més del que et pots imaginar, i entenc l’empreny justificat. Més que empreny, la ràbia, ira, sentiment d’injusticia i d’haver estat atropellat, perquè ha estat un acte injustificable. Sense dubte que és així. Però repeteix que no sé si una querella criminal ajudarà en res a millorar la situació. Bé, aquesta és la meva parrafada matinal, esper que el debat segueixi, i que ningú no es pensi ara que defenso allò que és indefensable. Simplement estic intentant reflexionar des de la distància. I no passis pena que no perdré l’ànsia d’opinar, ni tampoc d’escoltar a qui opina. Així es fa el món, encara que alguns no ho veuen.

  6. Us penjo el debat que ha suscitat aquest article al facebook. Crec que val molt la pena.

    Bon dia. Si em permeteu: he fet un seguiment exhaustiu de fets i desfets d’aquest tema durant tot el curs i moltes vegades he pensat: “dura massa”, “no comunicam (els pares compromesos) prou bé”, “la gent està cansada”, etc. i reconec que no tot el que s’ha fet en oposició al TIL ha estat del meu gust, però qui ho ha fet ho ha fet amb la millor intenció. Cada vegada que m’he donat per rendit només m’ha fet tfalta escoltar la consellera del ram, o el president de “lo nostro” , o els companys de partit per adonar-me que no podem deixar que es pensin que duen raó. Han fet, fan i legislen perquè es segueixi fent mal a l’educació del nostre petit país. Cada matí quan duc els fillets a l’escola m’emociona veure els i les mestres que – a vegades massa desanimats- ofereixen el seu millor somriure a n’aquells infants que no saben res del què hi ha al darrera. Hores invertides preparant projectes, dedicació total a les famílies, idees educatives que no es poden dur a terme sinó és amb un sacrifici personal…i la resposta és l’actitud prepotent, les amenaces, la legislació que només satisfà una de les parts, comentaris, despectius, assetjament per motius polítics…deu ser per un tema d’empatia, potser per la consciència proletària, tal vegada perquè estic casat amb un docent, o perquè els dec molt, moltíssim als mestres que m’han co educat i els que co eduquen als meus fills, però crec que totes les vies – inclosa la judicial- s’han de posar en marxa per defensar el que un creu. En aquest cas sabem que l’altra part (que hauria de ser la de tots) es passa la legalitat pel folre de les manilles, però açò no implica que nosaltres haguem d’ignorar-la o menystenir-la. Si la FAPMA considera que recórrer als tribunals és una via eficient per aturar els despropòsits, endavant. Pens que aquesta és una situació extrema que vol mesures extremes i les pancartes, dissortadament, fa messos que han deixat de ser extremes.

    Les alternatives que em poses, no són “millors”, són alternatives, sí; vàlides, sí; interessants, sí; però són vies diferents. Estan en un altre camp de reivindicació i de justicia. Al marge dels debats de conceptes i models educatius, hi ha un atac frontal i personal als estaments docents, tot per no sotmetre’s als designis governametals. Són coses que tenen vies diferents, parlam de dignitat.

    Estic amb en Llorenç. A vegades fa falta una mica de cap fred per solucionar ses coses. Per raó que un tengui, tot el que sigui tensar encara més es conflicte no ajuda a resoldre’l. Sa Conselleria ha actuat amb una inflexibilitat i torpesa fora de mida, però els representants de docents i pares han actuat també de forma massa apassionada. I lo que de dever es necessita ara no és més sang, sinó seny…

    1.- La querella està decidida de fa mesos i entremig hi ha hagut els intents fins al darrer moment d’intentar el diàleg; per tant no crec que la decisió sigui amb el cap calent, sinó l’única sortida que els han deixat.
    2.- Un conflicte “fora mida” també requereix mesures i accions extraordinàries, i ho dic per als continguts i no en les formes. (Un exemple: els docents van proposar flexibilitació i aplicació progressiva del TIL. Van fer una passa: que fos lliure al segon cicle durant els primer anys. Resposta: portada a sa boca!
    3.- La “forma apassionada” dels docents i pares-mares (?! – jo no la veig tant així) és una desició que malda per al millor model Educatiu, d’integració i de cohesió social. Recordem que ni els docents ni els pares (en aquesta reivindicació) s’hi juguen el sou, ni el lloc de feina, ni la casa on viuen… Ho fan pel futur dels alumnes i fills. Hi ha res més preciós? No és una lluita pecuniària, és molt més que tot açò; és una qüestió d’avenç sociològic.
    4.- La via judicial no ha de significar més guerra, més foc… ans al contrari, és la via de la pacificació i la justícia. Pensau que l’Estat de Dret és per als qui no s’entenen i per ganrantir drets usurpats, que ara són d’una forma antidemocràtica manifesta.
    5.- I quan dic democràcia és en el sentit, també, de saber interpretar i posar a l’abast de la societat els coneixements científics. Cap institució acedèmica ni cap col·legi de professionals avessat en matèria educativa ha avalat l’aplicació del TIL. Què més s’ha de fer? I repetesc, aquesta querella (entenc) és en l’àmbit de la dignitat professional trepitajada sense escrúpols.
    -Ja em disculpareu aquesta llarga reflexió.

    Crec que és lògic, i desitjable, que els administrats reclamem administradors que respectin lleis, procediments i drets. En aquest sentit, em sembla que la mesura de la FAPMA és proporcionada.

    Sí, que ho és proporcionada, Pepa. I justa, segurament. Altra cosa és que sigui oportuna…

    No sé si no m’he sabut explicar prou bé, perquè veig que hi ha comentaris que subscriuria quasi al cent per cent. Insisteix: la Conselleria ha errat de totes totes, i fins i tot jugant amb mala fe i intentant posar més llenya al foc en certs moments. Cert. Han jugat al desgast, al “feis feis, que jo no me moc”, a posar a prova la paciència de tothom, a jugar amb el futur dels nostres fills a través d’un present inviable. Tot açò és cert, és deplorable. Però el fons del meu article és qüestionar si la resposta que des dels pares es dóna ara és la més addient. Si té sentit tensar més les coses. Si té sentit donar-los de nou l’oportunitat de dir que som uns radicals i que només cercam el desgast polític. Si la querella solucionarà res. Si aquesta via judicial farà canviar el TIL. L’error, crec jo, és posar el focus en la via judicial. Aquesta és la meva opinió.

Leave a Reply