Els teus grans tresors – Cartes a n’Eloi (128)

Petitó meu, des de fa un temps, les meves butxaques són un pou de sorpreses. Cada vespre, quan faig repàs de les pertinences que s’amaguen a les cavitats dels meus calçons, apareixen garrots, fulles, pedres, pinyes o trossos de plàstic d’utilitat impossible. Tu em dius que són els teus tresors.
La teva afició per elevar qualsevol objecte insignificant a la categoria de joia és una gran lliçó. Un tresor no és allò que es compra amb doblers, ni necessàriament s’ha de guardar a una caixa forta. Convertim en tresor allò que valoram per damunt d’altres elements, i açò inclou tot tipus de coses, des de materials a immaterials.
Per exemple, les persones que hem tingut la sort de viure en aquest tros de terra que anomenam Menorca tenim tot el temps un tresor sota els notres peus. Hi ha qui té clar el valor d’aquesta joia, i la disfruta a la vegada que l’estima. Sembla que altres no ho veuen igual, i prioritzen altres conveniències abans que la preservació d’aquest tresor. Ja entendràs, petitó, que hi ha qui cuida el tresor, i altres que se’l volen fer seu sigui com sigui. A aquests darrers els anomenam pirates, com els que apareixen als pijames nous que t’hem comprat.
Personalment, també consider un tresor la possibilitat de comunicar-me, i de fer-ho en la llengua que els meus pares m’han mostrat, la que sentia xerrar als meus avis i la que ara intent ensenyar-te a tu. Un tresor immaterial que comparteix amb moltes altres persones, i que a cada banda té les seves particularitats. Per sort, però tenim elements comuns que ens uneixen i que, tot i els intents d’alguns, ens ajuden a conservar la nostra essència. Jo sempre xerraré com xerr, però no renunciaré a elements que m’obren fronteres. Altres, amb actituds d’òptica més bé reduïda, no poden evitar un vade retro cada vegada que senten alguna cosa que els recordi a trets comuns amb altres territoris.
La literatura també és un altre tresor. Reconec que darrerament l’obro menys del que feia i del que hauria, però sempre ha estat refugi per a moments ben diversos. Fins i tot alguna vegada m’he aventurat a escriure jo els meus propis refugis literaris, però un se’n dóna compte de les seves limitacions quan fulleja les obres del meu company ferrerienc de pàgina, o ja mirant a fites inabastables, quan recorda els tresors creats per qui aquests dies ens ha deixat.
Ja veus, criatura, jo també tenc els meus tresors. No es guarden dins butxaques o talaquets, com sí podem fer amb els teus, però els tenc sempre presents. Aquests i molts altres, com tu i na Bruna, els meus veritables tresors.

Leave a Reply