Els retrovisors polítics, aquesta eina tant selectiva

En política, els retrovisors són com els intermitents a les rotondes: s’empren molt poc i sense un criteri clar. Millor dit, s’utilitzen de manera selectiva, habitualment només per recrear-se en les infraccions dels demés (normalment acompanyant l’observació d’algun insult o improperi) i passar per alt les imprudències d’un mateix. El darrer exemple l’ha protagonitzat el senyor Antich, qui presidia aquesta comunitat autònoma quan es van donar els primers permisos per a cercar petroli al mar que rodeja les nostres illes.

“No vaig recórrer contra les prospeccions perquè no hagués servit de res”, digué en seu parlamentària. Una justificació absurda d’una inacció injustificable. El representant de tots els ciutadans, com era en aquell moment el senyor Antich, té l’obligació d’intentar fer realitat les pretensions d’aquells que l’han escollit i li paguen el sou. O sigui, senyor Antich, que des de la meva modesta opinió, es va equivocar.

El problema no només és aquest, sinó que a partir d’aquestes declaracions, aquest matí escoltava una tertúlia radiofònica totalment surrealista, on una diputada del partit del senyor Antich demanava que no es mirés cap enrere sinó cap endavant. Molt bé, estaria d’acord amb aquesta afirmació, però el fet és que, com diuen en castellà, “del dicho al hecho hay mucho trecho”. Els polítics acostumen a emprar el retrovisor, com ja he dit abans, quan qui veuen a través del mirall és el seu contrincant polític i no un mateix o el seu propi partit. Si algú mira el retrovisor quan li convé, no pot demanar als altres que no ho facin. O sigui, no val oblidar el passat per oblidar els errors dels companys, i en canvi, recórrer a ell si qui s’ha equivocat és el contrincant. Quan el passat és tant evident, el més sensat seria demanar perdó i admetre els errors. Però clar, en el manual dels polítics d’aquest país, la paraula perdó fa temps que està desapareguda.

Hi ha qui empra aquesta tàctica per dur al present constantment la famosa herència, tot i que ja hagin passat tres anys des del canvi de govern. Hi ha qui l’utilitza per posar en primer pla polític les vergonyoses malifetes d’un president a qui ara ni els seus volen recordar però que va deixar el seu càrrec el 2007. Tothom, sense excusa, empra el retrovisor. Ara bé, quan em donaven classes per aprendre a conduir, el meu instructor (a qui cada dia havia de dur a l’administració de loteries de torn per a comprar la butlleta del dia) em deia que el retrovisor és una eina imprescindible, però que hem d’estar més temps mirant cap endavant que no cap enrere. Potser els polítics haurien d’anar a classe amb el meu instructor.

Leave a Reply