Els petits canvis són poderosos – Cartes a n’Eloi (126)

Petitó meu, esper que els senyors que van inventar la frase que he emprat per al títol d’aquesta carta no em denuncïin per plagi, però és que tenen molta raó. No fan falta grans transformacions per a canviar les coses. Un petit gest pot ser un gran avanç, el detall més insignificant pot suposar un punt d’inflexió.

Ahir, per exemple, la teva germana va fer un gran pas. Després de mesos de dormir a un llitet petit, va canviar l’escenari del seu son per un llit ben igual que el teu, ample i llarg. Segur que tardarà uns quants dies a acostumar-se al seu nou gran matalàs, a l’edredó de cors que l’abriga i a tenir-te a tu al seu abast simplement posant-se dreta i mirant al llit del costat. Tots els canvis costen, però si són per avançar, l’esforç val la pena.

Aquests dies he estat també a una fira on moltes empreses es troben per saber quines són les darreres innovacions del mercat, quins canvis introduir per a què les coses els vagin millor. I en aquest certamen, un senyor em va explicar que massa vegades ens plantejam metes massa ambicioses, objectius inabastables de bones a primeres. És com si volguéssim pujar a dalt de tot de l’escala saltant tots els escalons de cop i no pujant-los un a un. I crec que aquest senyor tenia molta raó.

Marcar-nos grans fites ens pot produir frustració. L’equilibri en aquesta vida consisteix en ambicionar la utopia però amb el realisme com a bandera. No ens hem de resignar a que les coses segueixin sempre igual, però hem de ser conscients que les transformacions arriben mica en mica. L’exemple és clar. Aprendre a caminar és una de les majors fites que pot assolir un ésser humà. Tu, per aconseguir-ho, primer vas aprendre a donar la volta sobre tu mateix un dia que ton pare era a Palma. Sort que la teva mare ho va gravar tot! Després vas reptar. Després, un bon dia, vas començar a anar de grapes a casa dels teus avis a Ferreries, i prest prest vas voler fer quatre passes agafat de la nostra mà. Finalment, et vas amollar, i vas començar a caminar tot sol, amb els braços per amunt com qui balla fandango, però amb la satisfacció personal d’haver arribat al teu objectiu després d’atravessar tot l’aprenentatge.

La vida, petitó, és el mateix. No hem de renunciar als grans objectius, al contrari, però ens hem de prendre les coses amb paciència, perquè moltes vegades el camí és llarg i no sempre fàcil. Per tant, criatura, donem importància als petits canvis, a les petites fites, perquè totes juntes acabant conformant una gran victòria.

Leave a Reply