Archive for abril, 2014

Prou privilegis selectius, conciliació per a tots

martes, abril 29th, 2014

No tenc cap animadversió cap als funcionaris. No m’agraden els tòpics i les frases fetes sobre aquest col·lectiu de treballadors. Però avui no puc evitar sentir-me indignat en saber que el Consell pagarà amb els seus doblers (o sigui, els meus i els de tots els menorquins) un complement salarial per a què els funcionaris que vulguin reduir la seva jornada per a cuidar els seus fills no vegin tant reduïda la seva nòmina a finals de mes. Em sembla molt bé que s’implantin mesures per a permetre una veritable conciliació de la vida laboral i familiar, i crec que fan falta moltes més passes en aquest sentit. Però si s’avança, que sigui en benefici de tots, no només d’uns quants.

No puc compartir que amb els doblers dels meus impostos es beneficïi només una part de la societat, un col·lectiu de treballadors concret. M’és igual si aquest col·lectiu és el dels funcionaris, el dels jardiners o el dels detectius privats. El problema és que es creen uns privilegis que no afecten a tota la societat però que sí es paguen per part de tots els ciutadans.

No em molesta pagar impostos si amb els meus doblers es finançen serveis justos i universals. Una escola per a tothom, on no es permetin segregacions segons el sexe de l’alumne; una sanitat que atengui a tothom independentment de la seva procedència; uns serveis socials que obrin la porta a qui els necessiti sense demanar-los si xerren, parlen o rallen. Per què, idò, amb els meus impostos he de permetre que uns treballadors puguin tenir més facilitats que altres per conciliar la seva vida laboral amb la familiar? Per què no em puc beneficiar jo d’aquesta ajuda i sí els treballadors del Consell? Quina diferència hi ha entre ells i jo? Per què aquest favoritisme?

Repeteix, no s’ha d’interpretar aquest article com un atac cap als funcionaris, un sector necessari. Aquest escrit pretén ser una aportació a un debat que poques vegades s’encara: Per què amb els doblers de tots hem de pagar privilegis a una classe concreta? Qui ha ideat aquest sistema i per què? Podria enllaçar aquest tema amb el Nivell 33. Un altre privilegi per a només una classe concreta, i llavors ja serien dos arguments per motivar una necessària reflexió no sobre les persones, sinó sobre el sistema.

I repeteix, benvingudes siguin totes les passes que permetin a les persones aplicar aquella màxima de treballar per a viure i no viure per a treballar. Però si es camina, caminam tots al mateix ritme.

L’escriptor que no sabia escriure – Cartes a n’Eloi (129)

domingo, abril 27th, 2014

Petitó meu, hi havia una vegada un pare que volia ser escriptor. Somniava en tenir prou històries per explicar i així entretenir la gent. El seu problema, però, era que no sabia com començar les seves creacions. I clar, sense un començament no hi ha ni nus ni desenllaç, i sense tot açò, no hi ha història. Ell, però, no desistia i ho seguia provant.

Provà un inici com aquest. “Hi havia una vegada un home que no volia ser gran, i per açò cada vespre dormia dins un bressol”. Volia explicar la lluita contra el temps, el pols d’un adult contra l’edat que figura al DNI i contra els cabells blancs, però no se’n sortia. Arrugà el paper, el tirà a la paperera i ho intentà de nou, després de pentinar-se els cabells blancs que guaitaven a la banda dreta del seu cap i de girar el seu carnet cap per avall.

“Hi havia una vegada una porqueta vestida de blau, amb un pare sobrat de quilos, una mare patidora i un germà obsessionat pels dinosaures”. Aquesta història li agradava, a ell i als seus dos fills, però trobava que havia vist alguna cosa semblant aquell matí quan havien passejat per les taules plenes de llibres col·locades davant l’Ajuntament. Somniava en ser capaç de crear un personatge conegut per tothom, per senzill que fos, així que tornà a arrugar el paper, el tirà a la paperera (la de color blau, perquè els papers es reciclen, com li recordava el seu fill major) i ho provà de nou.

“Hi havia una vegada una pilota desinflada que marcà el gol més important de la història”. Amb aquesta frase volia començar un conte sobre la importància relativa dels jocs materials, sobre les aparences i com alguns se les prenen com una obsessió i un full de ruta. Façanes lluents que amaguen interiors ruinosos, pensava, però no volgué seguir per aquell camí. Tenia por que no agradés als lectors. Així que aquell paper tornà a acabar a la paparera blava, i esbossà una nova frase.

“Hi havia una vegada un ca pelut que volia ser elefant”. Volia contar que aquell animal es va comprar una trompa a la botiga dels xinos, se la va implantar a una clínica il·legal i va anar a contar la seva transformació a un plató de televisió per a cobrar una bona picossada de doblers i seguir muntant un cos artificial que amagués la seva veritable identitat. No, aquella tampoc era la història de la seva vida. Massa complicada, i la vida no ho era tant. O sí?

Aquell escriptor frustrat seguia arrugant papers, tirant-los a la paperera (blava) i començant de nou. L’apassionava la literatura, i encara que no trobava la història de la seva vida, volia que la seva vida servís per a contar històries. Així que, com que la imaginació no era suficient, es feu periodista. Total, la realitat sempre supera la ficció.

Sant Jordi canvia el drac pel dret

martes, abril 22nd, 2014

Sant Jordi havia estudiat dret a distància. El seu contracte fix discontinu a una empresa de desratificació li deixava alguns mesos lliures per formar la seva ment. Enrere havia quedat l’etapa d’encalçar dracs que amenaçaven princeses. S’havien extingit feia temps, després que una d’aquelles marques de roba que s’anuncien en francès a la tela popularitzés les bosses de pell de draç. Va ser tot un boom. O sigui que Sant Jordi s’havia convertit en advocat, i aprofitant el seu passat de contactes reials, havia aconseguit uns bons clients entre la monarquia. Molta parafarnàlia, poca feina i bons honoraris. El negoci perfecte.

Així que la telefonada que va rebre aquell dia no el va sorprendre en excés. El Monarca el citava al seu palau quan abans millor. Normalment, Sant Jordi rebia els clients al seu despatx, però feia temps que sabia que el Monarca pràcticament no sortia dels seus dominis. El ballador de l’anca el tenia ben limitat. Així que agafà el maletí i la tablet, i partí cap a veure el seu millor client.

  • Jordi, la meva filla té problemes.
  • Els problemes de la seva filla són els meus problemes -respongué l’advocat, pensant que ho eren sempre que el Monarca seguís pagant cada mes aquella nòmina generosa.

La situació no era fàcil. La filla s’havia ficat en un merder dels grans. Aquella doneta que es guanyava l’empatia de la gent només amb un somriure s’havia saltat totes les normes fiscals del Regne. Ella havia mirat cap a una altra banda quan el seu enamorat, jove plantós i admirat per tots durant una temporada, havia fet les mil mangarrufes per embutxacar-se els doblers de tots. Tot per amor, deia el Monarca, que volia que la seva filla mantingués intacta la seva reputació.

Un cas interessant, pensà Jordi, i que feia molt per ell. La seva funció al passat havia estat salvar princeses del foc malèvol de dracs ferotges. Ara, li tocava lliurar una senyora amb sang reial del poderós embruix d’amor que li havia llençat un drac vestit amb pell d’Adonis. En el passat, les princeses només havien comès el delicte de ser un bon partit. Aquesta d’ara segurament havia vulnerat alguna norma més, però els Sant Jordis d’ara ja no anhelaven la integritat, sinó una font d’ingressos per poder sobreviure.

Així que començà a estudiar el cas i pensà la tàctica. Era senzilla. Havia de fer caure totes les culpes en aquell malèvol jove que, amb la seva bellesa, havia embruixat a aquella innocent dona de sang blava. Quatre telefonades i aclarit. Un cas ben senzill. Hi havia coses que amb els anys havien canviat. Altres, en canvi, seguien igual. La seva clienta sortí neta d’aquell cas, i el Monarca fou tant generós com sempre. Aquella vegada, a més, li regalà un llibre i una rosa. No ho acabà d’entendre, però acceptà. Mai no s’ha de dir que no a un regal…

Els teus grans tresors – Cartes a n’Eloi (128)

domingo, abril 20th, 2014

Petitó meu, des de fa un temps, les meves butxaques són un pou de sorpreses. Cada vespre, quan faig repàs de les pertinences que s’amaguen a les cavitats dels meus calçons, apareixen garrots, fulles, pedres, pinyes o trossos de plàstic d’utilitat impossible. Tu em dius que són els teus tresors.
La teva afició per elevar qualsevol objecte insignificant a la categoria de joia és una gran lliçó. Un tresor no és allò que es compra amb doblers, ni necessàriament s’ha de guardar a una caixa forta. Convertim en tresor allò que valoram per damunt d’altres elements, i açò inclou tot tipus de coses, des de materials a immaterials.
Per exemple, les persones que hem tingut la sort de viure en aquest tros de terra que anomenam Menorca tenim tot el temps un tresor sota els notres peus. Hi ha qui té clar el valor d’aquesta joia, i la disfruta a la vegada que l’estima. Sembla que altres no ho veuen igual, i prioritzen altres conveniències abans que la preservació d’aquest tresor. Ja entendràs, petitó, que hi ha qui cuida el tresor, i altres que se’l volen fer seu sigui com sigui. A aquests darrers els anomenam pirates, com els que apareixen als pijames nous que t’hem comprat.
Personalment, també consider un tresor la possibilitat de comunicar-me, i de fer-ho en la llengua que els meus pares m’han mostrat, la que sentia xerrar als meus avis i la que ara intent ensenyar-te a tu. Un tresor immaterial que comparteix amb moltes altres persones, i que a cada banda té les seves particularitats. Per sort, però tenim elements comuns que ens uneixen i que, tot i els intents d’alguns, ens ajuden a conservar la nostra essència. Jo sempre xerraré com xerr, però no renunciaré a elements que m’obren fronteres. Altres, amb actituds d’òptica més bé reduïda, no poden evitar un vade retro cada vegada que senten alguna cosa que els recordi a trets comuns amb altres territoris.
La literatura també és un altre tresor. Reconec que darrerament l’obro menys del que feia i del que hauria, però sempre ha estat refugi per a moments ben diversos. Fins i tot alguna vegada m’he aventurat a escriure jo els meus propis refugis literaris, però un se’n dóna compte de les seves limitacions quan fulleja les obres del meu company ferrerienc de pàgina, o ja mirant a fites inabastables, quan recorda els tresors creats per qui aquests dies ens ha deixat.
Ja veus, criatura, jo també tenc els meus tresors. No es guarden dins butxaques o talaquets, com sí podem fer amb els teus, però els tenc sempre presents. Aquests i molts altres, com tu i na Bruna, els meus veritables tresors.

El saler d’IB3. L’al·lèrgia del senyor Bauzá

lunes, abril 14th, 2014

Ja hi tornam a ser. En matèria lingüística, el Govern torna a fer cas a la claca més conservadora i ignora la comunitat científica. L’ús de la llengua com a element de confrontació política és un dels grans errors que es cometen regularment en aquesta comunitat, i uns hi tenen més afició que altres. Aquest Govern hi té una predilecció especial.

Ara, l’equip de Bauzà ha decidit que els informatius d’IB3 han d’emprar l’article salat en comptes del literari (sa noticia enlloc de la noticia). Ho disfressen de defensa de les modalitats lingüístiques pròpies, de reivindicació de “lo nostro”. A la pràctica, però, no costa massa deduir que l’objectiu final, el que s’amaga entre línies, és el de dividir el català, aquesta llengua que el propi president no volia anomenar a una entrevista i a la que fins i tot alguns canviaven el nom per no anomenar-la com a tal. Sembla que alguns tenen al·lèrgia al fet de compartir un idioma amb altres territoris.

Tal vegada som una excepció, però jo no xerr igual quan vaig a fer un tràmit a l’Ajuntament que quan estic amb els meus amics comentant els cupcakes color coral que ha fet la repostera del grup. No m’express igual quan escric aquestes reflexions que quan deixo una nota a casa recordant a algú de la familia que hem d’anar a comprar patates.

La vida, per sort, ens ofereix mil oportunitats cada dia per expressar-nos, i per a cada situació hi ha un registre. És una de les coses que vaig aprendre quan estudiava sociolingüística a l’institut. Llavors ho entenia, però no ho experimentava amb tanta intensitat com ara. Hi ha un registre per a cada cosa, i les converses més formals requereixen un registre formal. I l’article literari ha estat designat pels estudiosos com aquell que s’ha d’emprar en l’àmbit més formal. I açò no vol dir eliminar l’article salat ni arraconar “lo nostro”. Cada cosa té el seu espai, però es veu que els senyors del Govern no ho volen veure ni aplicar. Tot allò que faci olor a català estàndard els suposa una reacció similar a la que ens provoca el vinagre a aquells a qui no ens agrada: ho oloram a distància i intentam evitar-ho costi el que costi.

Ho diu perfectament el meu company Miquel Fèlix a l’article d’avui: “La defensa del menorquí i el respecte cap a la unitat de la llengua no són incompatibles. Són reivindicacions que haurian d’anar de la mà”. Però des del Govern volen separar les dues coses, segurament per a que una d’elles acabi minoritzada, decantada i folkloritzada.

L’estàndard és una eina que ens uneix, ens obre camins i fronteres. Per què l’odien tant? Potser és que no volen que ens relacionem amb segons quins territoris. I després critiquen ells els nacionalismes excloents!

Ser pare implica tantes coses… – Cartes a n’Eloi (127)

domingo, abril 13th, 2014

Petitó meu, ahir em tornaves a demanar que a la carta d’aquesta setmana et recordés com n’ets de polit. No em costa gens fer-ho, perquè objectivament, tu i la teva germana sou els fillets més polits del món. Em permets que et confessi un secret? A vegades ser pare costa molt. No tenc cap dubte que tenir fills és la millor experiència que pots viure en aquesta vida, però estic segur que també és de les més complicades.

Ser pare (i mare) implica viure en un dubte constant. Mai no saps si ho fas bé, si prens la decisió correcta. En un món com l’actual, on vivim rodejats de missatges, recomancions, llibres d’autoajuda que tant prest et diuen blanc com negre i grups de tot tipus per compartir vivències, sembla que els pares estem sempre en el punt de mira. Tenc la sensació que som massa exigents amb noltros mateixos, que sempre ens qüestionam les decisions que prenem. Fins i tot aquelles de les que esteim més convençuts.

Ser pare (i mare) implica no entendre mai del tot els fills. Les persones som els éssers més complicats d’aquest món, tant un fillet que tot just aixeca uns pams del terra i que pronuncia unes síl·labes quasi incomprensibles com aquell adolescent que ja articula perfectament un discurs però que a vegades sembla tant incomprensible com les paraules de qui comença a xerrar. Els pares fem tots els esforços del món per aprendre tots els idiomes vitals, però encara no conec cap diccionari nadó-adult i encara menys l’adolescent-adult. Si algú l’inventa, serà el nou Bill Gates.

Ser pare (i mare) implica sacrificis. No és per fer-nos les víctimes, però quan tens un fill decideixes que el teu temps ja no només és teu, sinó que el comparteixes. I no ho fas amb un ésser qualsevol, sinó amb unes criaturetes que són com baietes d’aquelles superabsorbents capaçes d’exprimir cada segon al màxim. Ara bé, tot i aquelles estones que voldries algun segon més per a la teva vida, tota la resta de segons compartits són experiències que no tenen preu.

Ser pare (i mare) implica viure intranquil constantment. S’ho passarà bé a l’escola? L’hi haurè posat prou roba o es refredarà? S’acabarà el berenar? Tornarà sencer de la primera excursió? Estarà bé amb els avis avui que, després de mesos, he decidit sortir a sopar sense ell? Aquests amics són els que més li convenen? Hauré fet bé apuntant-lo a anglès o l’estaré saturant d’activitats? L’havia de renyar ara o m’he passat?

Ser pare (i mare) implica moltes coses, molts dubtes, bastantes renúncies i alguns maldecaps. Però ser pare implica aprendre que es pot estimar com un no imaginava que es podia fer. Veure que cada petita alegria vostra és un motiu més per aixecar-se cada matí de bon humor, i admetre que has d’anar pel món amb una fregona per eixugar la bava que et cau constantment amb els teus fills. Eloi i Bruna, ser pare és el millor que m’ha passat en els meus 34 anys. No ho canviaria per res del món.

L’educació als jutjats, mal símptoma

lunes, abril 7th, 2014

No m’agrada gens la noticia de la presentació d’una querella criminal contra la cúpula de la conselleria d’Educació i contra el president del Govern balear. Quan per parlar d’educació hem de canviar les aules pels jutjats, la cosa no va bé. Quan els esforços se centren als tribunals, mal símptoma. La malaltia és realment greu.

L’educació a Balears s’ha convertit tristement en un camp de batalla, on hi ha qui vol mantenir el conflicte viu costi el que costi. La qüestió ha arribat massa enfora, i hem perdut massa temps. Hi ha hagut massa discussió i massa poca docència. Des del principi, les postures s’han enrocat. El Govern ha volgut aplicar el seu TIL sí o sí, obviant manifestacions històriques amb l’eufemisme buit de la majoria silenciosa, ignorant vagues i actes de protesta i traient-se de la màniga lleis prefabricades per a burlar les decisiones del tribunals. La comunitat educativa també s’ha mantingut ferma en els seus principis, defensant que el sistema impulsat pel Govern és precipitat i contraproduent, nascut d’un diàleg inexistent i sense aval de la comunitat científica. Estic d’acord, tot sigui dit, amb els arguments dels docents. Però crec que en alguns moments, els mètodes emprats per mostrar aquesta dissidència no han estat els més addients.

S’ha abusat de les vagues i les jornades perdudes per part dels fillets. Aquest mètode té sentit durant uns dies, però quan s’allarga en excés perd la seva raó de ser, sobretot quan qui hi ha a l’altre part deixa molt clar que no mourà ni un dit en un acte de sordesa política remarcable. S’havien d’haver cercat alternatives a aquests mètodes de protesta. Sinó, s’alimentava la tesi que els principals perjudicats d’aquest conflicte eren els alumnes, precisament les persones a qui la comunitat educativa posa com a motiu de la seva lluita. Finalment, hi ha hagut propostes molt interessants, altres maneres de fer sentir la veu dissonant sense perjudicar les aules. Demostracions que la vaga no era la millor opció, crec modestament.

Tot i així, la sordesa per part del Govern ha continuat, amb mínimes demostracions de flexibilitat que, ja me perdonaran, crec que són més un gest de cara a la graderia que res més. És com quan el llop va a visitar la casa de les set cabretes i es pinta la pota de color blanc perquè els pobres animalets creguin que qui toca a la porta és la seva mare. Tot i açò, no tenc clar que fer la passa de traslladar la qüestió als tribunals sigui encertada.

Primer, perquè la justicia no és precisament ràpida. D’aquí que hi hagi una decisió, poden passar molts mesos, i mentre el TIL seguirà vigent. Segon, perquè resoldre un conflicte educatiu amb qualsevol eina que no sigui el diàleg em sembla una mostra de mala educació. Tercer, perquè quan surti la sentència, si al final dóna la raó als denunciants, serà una victòria més política que no altra cosa. No tenc clar quins poden ser els efectes reals d’una decisió d’aquest tipus quan arribi el veredicte judicial, més encara quan aquest Govern ha demostrat que si la justicia li du la contrària, és capaç de crear una altra norma pràcticament idèntica.

Sincerament, no ho veig clar. Com a crític amb el sistema aplicat pel Govern balear, entenc el malestar de la comunitat educativa, que ja té fins i tot xifres que demostren que el TIL no funciona com pretén aquest Govern. Però som contrari a judicialitzar qualsevol esfera de la vida pública, menys encara l’educació. No ho tenc clar, els confesso que, en aquest tema, no ho tenc gens clar. M’ajuden a aclarir-me aportant-me la seva opinió?

Els petits canvis són poderosos – Cartes a n’Eloi (126)

domingo, abril 6th, 2014

Petitó meu, esper que els senyors que van inventar la frase que he emprat per al títol d’aquesta carta no em denuncïin per plagi, però és que tenen molta raó. No fan falta grans transformacions per a canviar les coses. Un petit gest pot ser un gran avanç, el detall més insignificant pot suposar un punt d’inflexió.

Ahir, per exemple, la teva germana va fer un gran pas. Després de mesos de dormir a un llitet petit, va canviar l’escenari del seu son per un llit ben igual que el teu, ample i llarg. Segur que tardarà uns quants dies a acostumar-se al seu nou gran matalàs, a l’edredó de cors que l’abriga i a tenir-te a tu al seu abast simplement posant-se dreta i mirant al llit del costat. Tots els canvis costen, però si són per avançar, l’esforç val la pena.

Aquests dies he estat també a una fira on moltes empreses es troben per saber quines són les darreres innovacions del mercat, quins canvis introduir per a què les coses els vagin millor. I en aquest certamen, un senyor em va explicar que massa vegades ens plantejam metes massa ambicioses, objectius inabastables de bones a primeres. És com si volguéssim pujar a dalt de tot de l’escala saltant tots els escalons de cop i no pujant-los un a un. I crec que aquest senyor tenia molta raó.

Marcar-nos grans fites ens pot produir frustració. L’equilibri en aquesta vida consisteix en ambicionar la utopia però amb el realisme com a bandera. No ens hem de resignar a que les coses segueixin sempre igual, però hem de ser conscients que les transformacions arriben mica en mica. L’exemple és clar. Aprendre a caminar és una de les majors fites que pot assolir un ésser humà. Tu, per aconseguir-ho, primer vas aprendre a donar la volta sobre tu mateix un dia que ton pare era a Palma. Sort que la teva mare ho va gravar tot! Després vas reptar. Després, un bon dia, vas començar a anar de grapes a casa dels teus avis a Ferreries, i prest prest vas voler fer quatre passes agafat de la nostra mà. Finalment, et vas amollar, i vas començar a caminar tot sol, amb els braços per amunt com qui balla fandango, però amb la satisfacció personal d’haver arribat al teu objectiu després d’atravessar tot l’aprenentatge.

La vida, petitó, és el mateix. No hem de renunciar als grans objectius, al contrari, però ens hem de prendre les coses amb paciència, perquè moltes vegades el camí és llarg i no sempre fàcil. Per tant, criatura, donem importància als petits canvis, a les petites fites, perquè totes juntes acabant conformant una gran victòria.

Els retrovisors polítics, aquesta eina tant selectiva

viernes, abril 4th, 2014

En política, els retrovisors són com els intermitents a les rotondes: s’empren molt poc i sense un criteri clar. Millor dit, s’utilitzen de manera selectiva, habitualment només per recrear-se en les infraccions dels demés (normalment acompanyant l’observació d’algun insult o improperi) i passar per alt les imprudències d’un mateix. El darrer exemple l’ha protagonitzat el senyor Antich, qui presidia aquesta comunitat autònoma quan es van donar els primers permisos per a cercar petroli al mar que rodeja les nostres illes.

“No vaig recórrer contra les prospeccions perquè no hagués servit de res”, digué en seu parlamentària. Una justificació absurda d’una inacció injustificable. El representant de tots els ciutadans, com era en aquell moment el senyor Antich, té l’obligació d’intentar fer realitat les pretensions d’aquells que l’han escollit i li paguen el sou. O sigui, senyor Antich, que des de la meva modesta opinió, es va equivocar.

El problema no només és aquest, sinó que a partir d’aquestes declaracions, aquest matí escoltava una tertúlia radiofònica totalment surrealista, on una diputada del partit del senyor Antich demanava que no es mirés cap enrere sinó cap endavant. Molt bé, estaria d’acord amb aquesta afirmació, però el fet és que, com diuen en castellà, “del dicho al hecho hay mucho trecho”. Els polítics acostumen a emprar el retrovisor, com ja he dit abans, quan qui veuen a través del mirall és el seu contrincant polític i no un mateix o el seu propi partit. Si algú mira el retrovisor quan li convé, no pot demanar als altres que no ho facin. O sigui, no val oblidar el passat per oblidar els errors dels companys, i en canvi, recórrer a ell si qui s’ha equivocat és el contrincant. Quan el passat és tant evident, el més sensat seria demanar perdó i admetre els errors. Però clar, en el manual dels polítics d’aquest país, la paraula perdó fa temps que està desapareguda.

Hi ha qui empra aquesta tàctica per dur al present constantment la famosa herència, tot i que ja hagin passat tres anys des del canvi de govern. Hi ha qui l’utilitza per posar en primer pla polític les vergonyoses malifetes d’un president a qui ara ni els seus volen recordar però que va deixar el seu càrrec el 2007. Tothom, sense excusa, empra el retrovisor. Ara bé, quan em donaven classes per aprendre a conduir, el meu instructor (a qui cada dia havia de dur a l’administració de loteries de torn per a comprar la butlleta del dia) em deia que el retrovisor és una eina imprescindible, però que hem d’estar més temps mirant cap endavant que no cap enrere. Potser els polítics haurien d’anar a classe amb el meu instructor.