Tots som uns falsos – De la pluralitat mal entesa

El terme pluralitat és una d’aquelles paraules que tot polític ha de pronunciar de manera regular, juntament amb altres termes com consens, participació i desestacionalització (aquest puntua doble al currículum de bon polític, per la seva difícil pronunciació). I com passa amb moltes d’aquests mots, el seu ús abusiu l’acaba buidant de contingut.

La pluralitat no consisteix en reunir a molta gent i a l’hora de la veritat escoltar només aquells que diuen allò que complau les teves orelles. La pluralitat no es construeix només a partir de reunions periòdiques i plens institucionals on cadascú diu la seva i tu sempre et quedes amb la teva. La veritable pluralitat sorgeix quan realment s’està disposat a escoltar a tothom per igual. No hi ha pluralitat quan existeixen prejudicis o condicionants previs. No hi ha pluralitat quan un està fermat per un determinat carnet i té condicionada la seva opinió al que li dicten des de dalt.

Els socialistes aposten ara per unes eleccions obertes per a triar els seus candidats. D’entrada, podria semblar una bona opció. Però el dubte està en saber si realment són unes eleccions plurals. S’han pogut presentar tots els que es volien presentar? Fins a quin punt s’ha d’obrir el procés? Ón s’ha de posar el límit? Fins ón el PSOE vol ser realment un partit plural? I els altres partits? Què pensen fer?

En aquest cas, però, el més fàcil és criticar cap amunt, cap a les cúpules. I realment són criticables. Però jo me deman, realment els ciutadans som plurals? Començant per mi mateix, eh? Som persones obertes i disposades a escoltar allò que no ens complau? O fem com amb els equips de futbol, només llegim la premsa del nostre club, escoltam la ràdio que parla bé del nostre entrenador i defensam els nostres colors tot i que sapiguem que no combinen? Massa vegades som els ciutadans els que ens omplim la boca demanant pluralitat, i som els primers que conforman bàndols. Els primers que només llegim determinada premsa perquè l’altra “és dels altres”. Els primers que no assistim a segons quins actes perquè estem predisposats a que no ens agradin. Els primers que no escoltam els polítics dels partits que no votam “perquè no són dels nostres”.

No ens enganem. Demanam allò que no predicam. Ningú no pot ser objectiu del tot. No podem demanar als altres allò que noltros no posam en pràctica. Per tant, si els nostres polítics no practiquen la pluralitat real, tal vegada és perquè noltros tampoc no ho feim. És una simple opinió. Espero la vostra.

3 Responses to “Tots som uns falsos – De la pluralitat mal entesa”

  1. Joan dice:

    I els periodistes, sou plurals?

  2. Benvolgut Joan,
    El títol de l’article respon la teva pregunta: Tots som uns falsos. Tots. Els periodistes tampoc no som tant plurals com hauríem de ser-ho. Ara bé, i te xerr des de l’àmbit personal, jo quan escric informació, intent ser tant plural com puc (alguns consideraran que ho som poc, altres més). Una altra cosa és quan expressam l’opinió. Però repeteix, no som tant plurals com hauríem de ser-ho.

  3. Carlos dice:

    Apreciat LL.A.C.,
    Totalment d’acord en cada una de les teves paraules, només hi ha que sentir les converses “off the record” de la gent segons amb qui parla, tothom es queixa de tot però pocs reaccionen. A la vegada, d’una manera inexplicable, aquells que son criticats reben la majoria dels vots del poble.El problema es que la nostra és una societat “mediterràneament africana” i tothom exigeix seus drets i ignora les seves obligacions. La hipocressía es molt evident només amb el fet de escoltar. Com a bon periodista veig que escoltes i observes.
    Segueix així, perque com bé dius, tothom es del seu equip fins que perd, però segueixen anant al camp per ver-los guanyar…..

Leave a Reply