El meu armari de somriures – Cartes a n’Eloi (125)

Petitó meu, tenim mil i un motius per somriure. Ens podem aixecar cada matí i, com qui tria quina camiseta es posa aquell dia, escollir quina de les raons que ens envolten ens permeten sortir de casa amb la boca ben estirada disposats a gaudir del nou dia.

Per raons d’espai, no et narraré tot l’armari de somriures que ens podem posar cada matí. Necessitaria tot un Diari, i llavors els meus companys no tindrien lloc on explicar les noticies de cada dia. Perquè precisament un motiu per somriure pot ser aquella noticia esbojarrada que has de llegir dues vegades per comprovar que no t’has equivocat de pàgina i has anat a parar a la secció d’acudits.

També ens pot fer riure una bona cançó, o fins i tot una cançó tant dolenta que ens fa SOMriure precisament de tant flaca com és. Observar que t’has posat dos calcetins diferents perquè la rentadora ha fet desaperéixer la parella de cadascun d’ells i t’has decidit a iniciar una nova relació entre aquells dos mitjons que havien quedat fadrins. Tornar a sentir aquell acudit tant dolent que et van explicar aquell vespre de festa al local aquell que ni recordes com se deia. Rebre la telefonada d’algú a qui no esperaves sentir i emocionar-te només d’escoltar el seu timbre de veu, o despenjar el telèfon i xerrar amb aquell amic de sempre que t’explica el seu darrer viatge.

Ens pot fer riure la col·lecció de flors que has anat regalant a ta mare de tornada de l’escola. Les preguntes innocents però incisives que ens fas i que em fan pensar que series un bon periodista. La il·lusió de regar l’arbre caramel·ler tot esperant que la col·lecta sigui generosa i inclogui ous kinder (perdó per la publicitat). Un dinar familiar on poder jugar amb tots els cosins tot convertint el menjador en una catifa de joguines sota les quals intuïm que hi deu haver les rajoles. Anar a veure el teu padrí com juga a futbol de la mà del teu avi. Comptar els dies que ens falten per anar per primera vegada en avió.

Una besada teva, una estona de relax al sofà mentre voltros ja dormiu, la teva primera festa d’aniversari que ens demostra de manera irrefutable que t’estàs fent un homenet (i noltros ens esteim fent grans), una sessió d’escalada casolana de la teva germana que acaba dalt d’un armari, o una carrera den Puc intentant caçar al vol la pilota de tennis.

Tenim mil motius per somriure, petitó, i et promet que no hi ha vestimenta millor que un somrís d’orella a orella, els ulls brillants i el cap alt. I saps què? Aquests vestits no els venen a les botigues de robes de marca, ni als mercadets ambulants. Són sempre a dins l’armari. Només s’han de cercar amb ganes. Si ho fas així, sempre apareixen i són de la teva talla.

Leave a Reply