Archive for marzo, 2014

El meu armari de somriures – Cartes a n’Eloi (125)

domingo, marzo 30th, 2014

Petitó meu, tenim mil i un motius per somriure. Ens podem aixecar cada matí i, com qui tria quina camiseta es posa aquell dia, escollir quina de les raons que ens envolten ens permeten sortir de casa amb la boca ben estirada disposats a gaudir del nou dia.

Per raons d’espai, no et narraré tot l’armari de somriures que ens podem posar cada matí. Necessitaria tot un Diari, i llavors els meus companys no tindrien lloc on explicar les noticies de cada dia. Perquè precisament un motiu per somriure pot ser aquella noticia esbojarrada que has de llegir dues vegades per comprovar que no t’has equivocat de pàgina i has anat a parar a la secció d’acudits.

També ens pot fer riure una bona cançó, o fins i tot una cançó tant dolenta que ens fa SOMriure precisament de tant flaca com és. Observar que t’has posat dos calcetins diferents perquè la rentadora ha fet desaperéixer la parella de cadascun d’ells i t’has decidit a iniciar una nova relació entre aquells dos mitjons que havien quedat fadrins. Tornar a sentir aquell acudit tant dolent que et van explicar aquell vespre de festa al local aquell que ni recordes com se deia. Rebre la telefonada d’algú a qui no esperaves sentir i emocionar-te només d’escoltar el seu timbre de veu, o despenjar el telèfon i xerrar amb aquell amic de sempre que t’explica el seu darrer viatge.

Ens pot fer riure la col·lecció de flors que has anat regalant a ta mare de tornada de l’escola. Les preguntes innocents però incisives que ens fas i que em fan pensar que series un bon periodista. La il·lusió de regar l’arbre caramel·ler tot esperant que la col·lecta sigui generosa i inclogui ous kinder (perdó per la publicitat). Un dinar familiar on poder jugar amb tots els cosins tot convertint el menjador en una catifa de joguines sota les quals intuïm que hi deu haver les rajoles. Anar a veure el teu padrí com juga a futbol de la mà del teu avi. Comptar els dies que ens falten per anar per primera vegada en avió.

Una besada teva, una estona de relax al sofà mentre voltros ja dormiu, la teva primera festa d’aniversari que ens demostra de manera irrefutable que t’estàs fent un homenet (i noltros ens esteim fent grans), una sessió d’escalada casolana de la teva germana que acaba dalt d’un armari, o una carrera den Puc intentant caçar al vol la pilota de tennis.

Tenim mil motius per somriure, petitó, i et promet que no hi ha vestimenta millor que un somrís d’orella a orella, els ulls brillants i el cap alt. I saps què? Aquests vestits no els venen a les botigues de robes de marca, ni als mercadets ambulants. Són sempre a dins l’armari. Només s’han de cercar amb ganes. Si ho fas així, sempre apareixen i són de la teva talla.

La Junta Local (crec) s’ha de mantenir – La meva (llarga) anàlisi

martes, marzo 25th, 2014

Aquest article em durà més problemes que alegries, però duc molts dies relatant el que pot ser el final de la Junta Local de Fornells, i no puc evitar fer la meva anàlisi particular. Una visió oberta a crítiques, atres opinions i comentaris. Crec que el que fa falta en aquest tema és un veritable debat, no un joc de retrets estèrils. L’opinió és llarga, paciència per llegir-la.

La Junta Local de Fornells va néixer com un succedani d’una independència impossible. Dic impossible perquè era una inciativa inviable i poc pràctica. No qüestionaré jo la legitimitat d’un poble per voler sentir-se encara més poble i refermar els seus trets identitaris, però la identitat ha d’estar acompanyada de viabilitat, i en aquest cas, tots els informes ho negaven. Una bandera sense pa per alimentar tots els que s’aixopluguen sota ella no serveix de res.

Per tant, sortosament l’etapa de reivindicació de la independència es va superar. Durant uns quants anys, Fornells es va dividir, i la distància simbòlica entre Fornells i Es Mercadal també va créixer. Alguns van dur el sectarisme a límits indecents, aplicant aquell lema tant buit de “si no estàs amb mi, estàs contra mi”. Molts no volien colors grisos: o blanc o negre, i l’ambient es va crispar com quan la tramuntana pica l’aigua de la badia i la torna innavegable. Finalment, el procés va acabar com aquelles pel·lícules americanes dels diumenges capvespre, amb un final previsible: la independència era impossible.

Superada així aquella etapa, els partits polítics representats a l’Ajuntament des Mercadal van decidir -encertadament- no aparcar les peticions de Fornells. No es podien obviar les demandes de part de la població d’aquest poble dins un altre poble. Tots els partits hi estaven d’acord, i s’havia de dotar Fornells d’algun instrument que els permetés una certa autonomia. La fórmula escollida fou la Junta Local, i totes les formacions amb el seu vot donaren vida a una criatura que ja abans de néixer havia mostrat les seves cartes.

Tots els partits sabien que una Junta Local és un instrument polític. Des del moment en què està integrada per representants dels diferents partits, la Junta és política. Des del moment en què està pensada per fer sentir les veus dels ciutadans a través d’unes persones escollides democràticament, la Junta és política. I així es va decidir i recolzar per part de tots. No pot ser que dos anys enrere es veiés bé que la Junta fos política, i ara es critiqui aquest fet i s’empri com a argument per dissoldre-la.

Una de les virtuts de la democràcia és ser la representació del poble. I per sort, els pobles són diferents. Es Mercadal no vota el mateix que Fornells, i açò ja se sabia quan es va decidir que la composició de la Junta sortiria dels vots emesos només a Fornells. Fou una decisió encertada, justa. No tindria sentit voler donar autonomia a una zona a partir de la radiografia social d’un altre nucli. Per tant, quan es va votar la composició de la Junta, ja se sabia que aquesta no seria del mateix color polític que el que llavors governava a Es Mercadal. Llavors, açò no va suposar cap problema, almenys oficialment. I així havia de ser: es creava una Junta de representació del poble, no una extensió de l’Ajuntament a Fornells. Damunt el paper, aquell organisme no havia de ser un braç executor per fer a Fornells allò que es decidia a Es Mercadal. Al contrari. Havia de ser un conducte per a què l’opinió de Fornells arribés as Mercadal amb més força i claredat. Encara que aquesta opinió no agradés as Mercadal.

Repassant la trajectòria de la Junta, un es dóna compte que certament no ha complert les expectatives creades. Va començar amb molt mal peu, plantejant una qüestió veïnal com un enfrontament Junta-Ajuntament. Ja llavors s’iniciaren els retrets i les diferències, situació que lluny de calmar-se, ha anat empitjorant. Ningú no ha sabut posar pau en aquest conflicte. Des de fa mesos, el carrer té la sensació que tot s’ha convertit en un pols entre el president de la Junta i el batle. Una qüestió quasi personal, un combat polític que poc té a veure amb solucionar els veritables problemes de Fornells. Un partit de tennis, on els fornellers han quedat reduïts al públic que veu passar la pilota mentre espera si aquell enganxarà un bon drive o optarà per un revés col·locat. I el pitjor de tot és que algunes de les parts en conflicte no s’esforçen gens per canviar aquesta situació. La situació està enrocada, i ningú no mou fitxa. Ni un ni altre.

Ho he dit a molts dels actors en aquest conflicte i ho mantenc: aquí ha fallat tothom. La Junta no ha funcionat com hauria d’haver-ho fet, no ha estat l’altaveu que Fornells mereix. I no ho ha estat per moltes raons. Segurament ha estat una organització poc funcional i efectiva. Massa paperassa i massa poc resultat. També ha fallat perquè un altaveu necessita una veu clara i neta, i moltes vegades la Junta no s’ha pronunciat en temes que necessitaven de l’opinió dels fornellers. Una organització plural i diversa necessita transmetre a l’exterior la pluralitat que du al seu interior, i a vegades s’ha fet una gestió massa personalista i presidencialista. Tenir la majoria no és sinònim de tenir la representació total, i en aquest cas, com passa en molts casos d’organismes petits, s’ha confós la persona amb la institució. La Junta també ha fallat perquè dins d’ella s’han creat dos bàndols. I també perquè des de fa un temps, ja no se l’escolta com correspon.

Ha fallat tothom, i el resultat ha estat una entitat que no ha funcionat com tocaria. A partir d’aquí, era necessari plantejar una pregunta: Què feim davant aquesta situació? I aquí és ón es produeix, crec modestament, el gran error. La solució no passa per la dissolució. És el camí més recte, el més còmode, però el menys correcte.

Es Mercadal va decidir donar a Fornells un instrument per a representar-se a sí mateix. L’aritmètica de les urnes ha posat cares i noms a les set cadires que es van habilitar quan es va crear la Junta Local. I repeteix, aquell ogranisme no estava pensat per ser una extensió de l’Ajuntament. Era -encara és- una entitat amb personalitat pròpia (personalitat de poble, no jurídica) que havia de dir allò que creiés que havia de dir, no allò que altres volien sentir. Reflectir les diferents opinions de Fornells havia de ser una de les virtuts d’aquest ens, i una de les missions de l’Ajuntament era encaixar aquesta disparitat i atendre-la. Certament, açò no ha passat. No es pot negar que algunes vegades -massa- la Junta s’ha instrumentalitzat políticament (que no és el mateix que dir que s’ha polititzat), i que ha servit més per fer oposició a l’equip de govern que no per altra cosa. Però potser açò no ha de ser forçosament negatiu. Si Fornells pensa que l’equip de govern no ho fa prou bé, té el dret a dir-ho a través de l’organisme creat per a fer sentir la seva veu. Per tant, l’argument que diu que la Junta s’ha fet servir per fer oposició és relatiu. Sí, algunes vegades servidor també ha tingut aquesta sensació, i ha pensat que determinada proposta estava pensada més per incomodar a l’equip de govern que no per aconseguir una millora concreta per a Fornells. Però repeteixo, potser açò és el que ha triat Fornells, i si és així, toca assumir-ho perquè va ser aquest equip de govern qui va donar vida a la Junta. I al límit de la demagògia, no està de més comparar aquesta situació amb una altra: si l’Ajuntament des Mercadal expressa una opinió legítima contra l’equip de govern del Consell o del Govern balear, està instrumentalitzant la institució? S’han de pensar el Consell o el Govern si dissolen l’Ajuntament?

El batle des Mercadal, a qui tenc per una persona intel·ligent i un polític hàbil, no ha sabut gestionar bé aquest tema. Ha caigut en el joc dels bàndols, i ara es troba en un carreró amb una sortida molt difícil. El seu entorn explica que dissoldre la Junta és una decisió que li ha costat molt prendre, que no tenia ganes de fer-ho però que s’hi ha vist quasi obligat. Potser sí, però des de la meva modesta opinió, crec que s’equivoca. No és políticament acceptable dissoldre un organisme creat per donar major democràcia al poble. No és correcte finar una entitat perquè un altre partit el gestiona de manera diferent a com un ho feria. No és acceptable eliminar un ens perquè genera més feina de la pensada. El camí no és aquest.

En aquest cas, el que pertoca és canviar tot allò que s’hagi de canviar de la Junta. Toca fer una reflexió per part de tots els partits, deixant de banda els carnets i demostrant sincerament que tots volen que Fornells tengui la mateixa autonomia que se li va donar quan es va decidir crear la Junta Local. Encara no he sentit ningú que digui que no està d’acord amb l’esperit inicial de la Junta. Toca, idò, recuperar-lo. Si s’han de canviar persones, que es canvïin. Si tothom mira per l’interès de Fornells, com diuen, i no per una cadira que exerceixi de trampolí polític, no haurien de fer por els sacrificis personals si açò suposa un bé general.

No crec que s’hagin esgotat totes les vies per intentar reconduir la situació i evitar la dissolució de la Junta. Si tothom vol realment mantenir la Junta, crec que encara és possible. Tirar una joguina al fems és més fàcil que intentar-la arreglar.

Mil perdons per avançat – Cartes a n’Eloi (124)

domingo, marzo 23rd, 2014

Petitó meu, te deman perdó per avançat per totes les vegades que m’equivocaré en aquesta complicada professió de pare. Quan vaig sortir de l’hospital, ningú no em va donar cap manual d’instruccions, i dia a dia vaig descobrint que aquesta és la feina més apassionant que faré durant la meva vida, però també la més incerta. Mai no podré estar segur de fer les coses bé, i per tant, ara mateix només te puc garantir dues coses: que sempre prenc les decisions pensant que són les més convenients, i que m’equivocaré més d’una vegada.

Conscient així que cometré errors, em propòs ser capaç d’assumir-los quan arribi el moment. O sigui, admetre que he errat i saber demanar perdó a qui pertoqui. Petitó, aquesta és una actuació senzilla, però que pot arribar a costar molt. Moltes vegades cercam mil excuses abans d’assumir que no hem encertat. Donam la culpa als demés, intentam justificar allò injustificable, recorrem a l’orgull per no dir ni fer res quan sabem que ens toca demanar disculpes… Però internament tenim clar que ens toca moure fitxa.

En aquests casos, petitó, et recoman que actuïs quan abans millor. Assumeix el teu error i fes-ho prest. Com més prest demanis perdó de manera sincera, més prest les coses podran tornar al seu lloc i evitaràs que el problema es vagi fent gros.

En aquest país, costa molt sentir algú que demani perdó. Al nostre entorn veim pocs exemples entre els senyors que comanden. No es comú demanar disculpes quan un ha pres una decisió que hipoteca el futur dels demés. Tampoc no és habitual sentir demanar perdó quan has de donar la raó als altres després de mesos d’haver volgut imposar la teva manera de fer. No és freqüent sentir “ho sento, m’he equivocat” quan algú ha tergiversat l’essència d’un organisme, ni tampoc quan algú ha volgut tirar pel dret i carregar-se allò que li fa nosa sense pensar si és la millor solució.

No, no és habitual sentir disculpes sinceres. Alguna vegada hem escoltat alguna petició de perdó planificada per part d’algú que es pensava que amb el perdó ja solucionava tots els problemes. No és suficient demanant perdó, petitó. Les paraules han d’anar acompanyades dels fets, actuar per esmenar els errors i evitar que es repeteixin. Sinó, el “perdó” es converteix en una expressió buida i falsa.

Repeteix, petitó, perdó per totes les vegades que m’equivocaré fent de pare. Esper aprendre de cada error, i a poc a poc anar assumint prou nivell per algun dia poder tenir el carnet de pare amb tots els punts, sense necessitat de dur la “L” de qui està en periode de prova.

El limbo dels hortals. Covardies, ingenuïtats i demagògia.

lunes, marzo 17th, 2014

Els he de confessar que el tema dels hortals em té bastant descol·locat. Fa ja uns quants anys que em dedico al periodisme a Menorca, i tenc la sensació que aquest és un d’aquells assumptes que tothom voldria amagar davall l’estora. Durant anys i anys, tots els governants han eludit aquest tema, però ara el munt de pols comença a ser tant gros que ni la millor estora el pot amagar, i es torna a obrir un debat que mai, mai, no s’ha afrontat amb la voluntat real de solucionar el problema.

Els hortals viuen ara mateix en una espècie de ‘limbo’. Són allà, tothom sap que molts d’ells hi són de manera il·legal (deixem de banda ja el terme eufemístic “irregular”), però la cosa no canvia des de fa anys. Per què? En aquest cas, crec que es detecten clarament dues responsabilitats. La primera, la del propietari que construeix-compra-amplia una edificació il·legal, sabent que efectivament és il·legal. La segona, la de l’administració que ha permès aquesta situació, ja sigui per acció o, sobretot, per omissió.

Xerrem dels primers. L’actitud dels propietaris és totalment censurable. Les regles del joc determinen clarament quins passos s’han de seguir si un es vol construir una vivenda. Saltar-se’ls és incomplir la llei, o sigui, no respectar els altres ciutadans que sí han decidit acatar la Llei, pagar les llicències oportunes, limitar-se a allò que permet la normativa i esperar que la lenta burocràcia els deixi avançar. Però la situació, com tot en aquesta vida, no és ni blanca ni negra.

Posem-nos en la pell d’un d’aquests propietaris. Vostè té un terreny rústic, i veu com els seus veïns es van construïnt casetes, que a poc a poc es tornen cases i fins i tot alguna directament es pot considerar xalet. Vostè ha decidit esperar i fer les coses legalment, però després de les primeres consultes, li han dit que no podria construir res. Llavors s’esdevé el dilema: actua vostè correctament, mentre els seus veïns disfruten de les seves construccions il·legals sense que ningú els aturi els peus, o fa com ells? Què faria vostè?

I aquí és quan toca xerrar dels segons responsables, l’administració. Per què ningú no ha perseguit aquests delictes urbanístics amb contundència? Cap partit polític, cap, ha estat capaç de posar ordre en un desgavell que s’ha consolidat a base de la teoria dels fets consumats. Ni dreta ni esquerra han actuat degudament. De fet, diria que ningú no ha actuat. El PTI va obrir una suposada via de legalització, però en cap moment els governants van obligar a ningú a regularitzar la seva situació. O sigui, podien seguir il·legals i no passava res. De què serveix obrir la porta a la legalització si pots continuar en situació il·legal i ningú no et diu res? Seguint il·legal t’estalvies pagar plans especials i despeses d’urbanització, i a més, ningú no et sanciona. Per tant, la mesura de regularització del PTI ha estat fum de formatjada. Ho demostra que només s’ha legalitzat un nucli dels 29 existents en una dècada.

Però clar, açò no soluciona la qüestió de fons. Quins beneficis tenen ara els propietaris d’hortals del nucli legalitzat en comparació als no legals? Ara mateix, gosaria dir que cap. O si en tenen algun, no compensa el fet d’haver assumit una despesa econòmica important per a tramitar tot el procés de legalització. En aquesta qüestió, per tant, si l’administració no obliga, ningú no mourà un dit. Si no demostra que estar legal té clars avantatges en comparació a estar il·legal, la cosa seguirà igual. I de moment, ni obliga ni sembla que tengui intenció de fer-ho. O sigui, es perpetua el ‘limbo’ amb el consentiment tàcit de qui governa.

I jo, innocentment, em faig una pregunta. Si jo he pagat tots els impostos, totes les llicències i he complert tots els terminis legals, i el meu veí no, i mentrestant l’administració no fa res, puc denunciar a l’administració per prevaricar? Per no actuar davant una il·legalitat manifesta sabent que ho és? No crec que, a dia d’avui, cap Ajuntament pugui al·legar desconeixement de la situació per no actuar. Allò que poden al·legar és falta de voluntat, de valentia. Han mirat massa temps cap a una altra banda, i ara el problema ja és gegantí.

Però resulta evident que no tota la responsabilitat s’ha de carregar a l’administració. L’altre dia relatava a les pàgines del Diari el cas d’una propietària d’un hortal que assegurava sentir-se estafada per haver de pagar l’Impost de Béns Immobles pel seu hortal il·legal. El seu argument es pot entendre: paga el mateix que altres ciutadans, però no rep els mateixos serveis. Una explicació simplista i demagògica, perquè obvia que no ha demanat permís per construir la seva casa, i els altres sí. Que ella no s’ha ajustat a les regles del joc, i els altres sí. Per tant, en aquest l’estafat és, en primer lloc, l’administració, i en segon tots els altres ciutadans que sí han actuat correctament.

De totes maneres, però, amb quina legitimitat l’administració cobra impostos a una actuació irregular com si fos regular? Ja em perdonaran la meva ingenuïtat, però si aquesta gent ha de pagar el mateix impost que noltros, l’estafat som jo. Per tant, o bé que els cobrin un impost més elevat, o que l’administració actuï d’una vegada. Legalitzin, sancionin, enderroquin… El que vostès vulguin, però actuin. L’administració és molt ràpida a l’hora de sancionar altres conductes irregulars. Facin el mateix amb aquest tema. En el sou que els paguem entre tots hi va implícita la valentia per prendre decisions valentes. Fins ara ningú no ho ha estat.

 

Somriures per no plorar – Cartes a n’Eloi (123)

domingo, marzo 16th, 2014

Petitó meu, aquesta setmana els policies de Maó han tornat a classe. Un senyor que sap moltes coses del turisme els ha fet una xerrada per explicar-los que als turistes se’ls ha de somriure. Molt bé, riure i oferir una cara amable és molt recomanable, però tu creus, petitó, que amb açò és suficient?
Imagina’t la situació. Aquest cap de setmana arriba un turista a Menorca. Aterra a l’Illa després de pagar diversos centenars d’euros per poder pujar a un avió. Una vegada a l’Aeroport, recorre centenars de metres a peu per una instal·lació desmesurada, i finalment agafa un taxi que el du fins al seu hotel. Surt de l’habitació i decideix anar a fer una volta per l’Illa. Primer, però, llegeix el Diari. Veu que aquella terra que li han dit estimava com quasi ningú el seu territori es prepara per omplir la carretera de rotondes.
Tanca el Diari, i agafa el cotxe. Vol anar a passejar per una urbanització i menjar alguna cosa típica d’aquesta terra mentre la renou de la mar li acarona l’orella. Arriba, i no troba ni un restaurant obert. Tots els locals tenen els vidres tapats amb papers de diari, i la vegetació envaeix part de les voreres. Finalment, veu un local obert. Hi entra i demana la carta. Gazpacho, bistec amb patates fregides o una pizza. La seva il·lusió de provar alguna cosa autòctona s’esvaeix.

HO RECONEC, HE EXAGERAT un poc, però aquest podria ser el panorama que es trobés un turista que triï Menorca avui dia. Tu creus que aquest senyor reduiria la seva frustració per molt que el policia de torn de Maó li somrigués mentre li explica que els diumenges a matí a la ciutat quasi no hi ha cap botiga oberta?
El problema de Menorca amb el turisme no és si els menorquins som més o menys amables amb aquelles persones que ens visiten. El problema és que a l’hivern no hi ha qui arribi fins aquí perquè hi ha pocs avions i caríssims, i a més no hi ha quasi res obert. Segurament una cosa és causa de l’altra, però què fou primer, l’ou o la gallina?
Sí, hem de ser amables. De fet, crec que ho som, i compartim la nostra estimada illa amb un somriure a la boca. Però petitó, trobes que hem de gastar doblers de tots, per pocs que siguin, per a què algú ens digui que hem de somriure?
El poder del somriure és brutal, certament. El teu i el de la teva germana tenen la capacitat d’alegrar-me el dia i de fer-me oblidar els maldecaps. Però somrient no desapareixen els problemes. O sigui que, somrient o no, els senyors que comanden ja poden esforçar-se de valent per millorar les connexions aèries, perquè ara mateix fan més ganes de plorar que no de riure.

Tots som uns falsos – De la pluralitat mal entesa

miércoles, marzo 12th, 2014

El terme pluralitat és una d’aquelles paraules que tot polític ha de pronunciar de manera regular, juntament amb altres termes com consens, participació i desestacionalització (aquest puntua doble al currículum de bon polític, per la seva difícil pronunciació). I com passa amb moltes d’aquests mots, el seu ús abusiu l’acaba buidant de contingut.

La pluralitat no consisteix en reunir a molta gent i a l’hora de la veritat escoltar només aquells que diuen allò que complau les teves orelles. La pluralitat no es construeix només a partir de reunions periòdiques i plens institucionals on cadascú diu la seva i tu sempre et quedes amb la teva. La veritable pluralitat sorgeix quan realment s’està disposat a escoltar a tothom per igual. No hi ha pluralitat quan existeixen prejudicis o condicionants previs. No hi ha pluralitat quan un està fermat per un determinat carnet i té condicionada la seva opinió al que li dicten des de dalt.

Els socialistes aposten ara per unes eleccions obertes per a triar els seus candidats. D’entrada, podria semblar una bona opció. Però el dubte està en saber si realment són unes eleccions plurals. S’han pogut presentar tots els que es volien presentar? Fins a quin punt s’ha d’obrir el procés? Ón s’ha de posar el límit? Fins ón el PSOE vol ser realment un partit plural? I els altres partits? Què pensen fer?

En aquest cas, però, el més fàcil és criticar cap amunt, cap a les cúpules. I realment són criticables. Però jo me deman, realment els ciutadans som plurals? Començant per mi mateix, eh? Som persones obertes i disposades a escoltar allò que no ens complau? O fem com amb els equips de futbol, només llegim la premsa del nostre club, escoltam la ràdio que parla bé del nostre entrenador i defensam els nostres colors tot i que sapiguem que no combinen? Massa vegades som els ciutadans els que ens omplim la boca demanant pluralitat, i som els primers que conforman bàndols. Els primers que només llegim determinada premsa perquè l’altra “és dels altres”. Els primers que no assistim a segons quins actes perquè estem predisposats a que no ens agradin. Els primers que no escoltam els polítics dels partits que no votam “perquè no són dels nostres”.

No ens enganem. Demanam allò que no predicam. Ningú no pot ser objectiu del tot. No podem demanar als altres allò que noltros no posam en pràctica. Per tant, si els nostres polítics no practiquen la pluralitat real, tal vegada és perquè noltros tampoc no ho feim. És una simple opinió. Espero la vostra.

Allò que no te sé explicar – Cartes a n’Eloi (122)

domingo, marzo 9th, 2014

Petitó meu, abans d’escriure aquestes línies t’he demanat consell. 122 cartes després, ja ets ben conscient que ton pare dedida cada diumenge un espai al diari per explicar-te aquest món. I com que crec que tu mateix ja t’has donat compte que hi ha coses que, per molt que te les intenti raonar, no hi ha qui les entengui, m’has demanat que escrigui «sobre lo guapo que som jo i na Bruna». I tens tota la raó del món, sou preciosos, i certament és més fàcil explicar açò que no mirar al nostre entorn i comprendre’l.
Perquè, petitó, com t’explic jo, per exemple, que la nostra conselleria d’Educació no escrigui bé el nom dels estudis que regula? Algú podrà dir que aquest fet és una anècdota, però és que ja en duim unes quantes, i un ja no sap si aquest cúmul d’anècdotes són errors espodràdics o el reflex del desinterés, la incompetència o la falsa sensació d’impunitat amb la que actuen. Et faré cas, Eloi, i em dedicaré a pensar que tu i la teva germana sou molt però que molt guapos.
Podria mirar un poc més enfora, i xerrar-te de com molta gent considera escandalós que un poble vulgui votar el seu futur. Ja ho vaig dir fa uns dies al meu blog, i encara ningú no m’ha donat cap argument que em faci canviar d’opinió: Per què no es pot votar? Fa por la democràcia? Per què la normativa actual limita la possibilitat de fer referèndums, quan se suposa que aquest país funciona a través d’un sistema en el qual tots decidim sobre tot? Res, criatura, et faré cas. Tu i la teva germana sou les coses més polides d’aquest món.
I si posam la mirada encara més enfora, ja em seria impossible explicar-te què passa a Ucraïna. Et podria contar les noticies i les diverses teories, però no et sabria respondre a la pregunta de per què ara sembla que al món només tenim aquest conflicte. No et sabria contestar si em demanes per què l’anomenada comunitat internacional s’implica tant en uns conflictes i oblida sistemàticament altres situacions. Ara tot sembla que passa en aquest país que fa frontera amb Rússia, i deixam de banda altres conflictes. Per exemple, quan temps fa que no parlam del Sàhara? Ai no, que no convé a segons qui, i que allà no hi ha res econòmic a guanyar! Ja ho deies bé. «Papà, escriu sobre la meva germana i jo, que som molt guapos». Tens tota la raó.
O sigui que, definitivament, m’hauré de dedicar a explicar al món que sou increïbles i que les lògiues petites males estones es compensen de sobres amb els milions de somriures que ens provocau a la vostra mare i a mi. Açò, criatura, sí que ho sé explicar.

Disfressats de baleàrics – Cartes a n’Eloi (121)

domingo, marzo 2nd, 2014

Petitó meu, avui t’escric aquesta carta des de la casa dels teus avis de Ferreries. Mentre la teva germana dorm i tu ets a la butaca mirant un conte amb ta mare mentre esperam que arribi l’hora de disfressar-nos, jo aprofit per contar-te que avui, dissabte, és festa. Celebram el Dia de les Balears. Una festa que, pens jo, és un invent artificial sense massa sentit, només el de tenir una excusa més per col·locar un altre festiu al calendari.

Vols saber què és Balears? Un conjunt d’illes (tècnicament en diuen arxipèlag) enmig del Mediterrani, entre les quals hi ha la nostra Menorca. En definitiva, Balears és poca cosa més que una unitat geogràfica. Els que van inventar aquesta festa pretenien exaltar un suposat sentiment balear que, segons la meva opinió, no existeix.

La majoria de menorquins no ens sentim balears. Tenim poc en comú amb les altres illes. Políticament tenim un mateix govern, sí, però massa vegades ens donen mostres que aquell és un Govern més de Mallorca que no de totes les illes. Algú es va inventar un dia una dita: Quatre illes, un país, cap frontera. I tenia tota la raó del món. A Balears hi ha quatre illes poblades, que pertanyen a un mateix país i no tenen cap frontera entre elles. Però res més. Entre illes ens separa la mar, i moltes més coses.

Què coneixem noltros dels nostres suposats conciutadans? Què tenim en comú amb Mallorca? I amb Eivissa? La llengua i poca cosa més. Però clar, aquest fet comú el compartim amb altres terres no molt llunyanes (tot i que hi hagi algun il·luminat que es vulgui inventar que la de Balears és una llengua diferent).

Per tant, petitó, crec que aquest Dia de Balears és una disfressa més. Agafam un dia normal i el vestim amb una roba suposadament unitària, el pintam de colors vius i vinga, a inventar una celebració i tothom a aplaudir. Però clar, com totes les disfresses mal fetes, no encaixa per cap banda, li fan falta uns quants ripunts i al final, més que anar de la peluda, anam de bujots.

O sigui que, posats a triar, prefereixo mil vegades més la teva disfressa de Mickey o la de Peppa Pig de na Bruna. Fins i tot crec molt més encertat aquell any en que un servidor i els meus amics vam fundar la nostra pròpia companyia aèria: Histèria Airlines. Aquest invent nostre tenia més de real que aquest Dia de Balears, perquè a l’hora de volar, els menorquins realment ens podem posar histèrics davant una situació que no fa falta disfressar de res per a què faci por.