Una rampa sense trascendència – Cartes a n’Eloi (118)

Petitó meu,

aquesta setmana hem vist una mostra del periodisme que -crec modestament- no fa cap servei a ningú. S’han escrit desenes de pàgines, omplert hores de tertúlies radiofòniques i de debats televisius xerrant sobre si una senyora -suposadament- molt important d’aquest país havia d’arribar als jutjats a peu o en cotxe. Per a molta gent, la resposta a aquest dilema serviria per demostrar si hi ha o no tracte de favor cap a aquesta persona. Sincerament, s’equivoquen i molt.

El barem per saber si la justícia és igual per a tots no el fixa arribar als jutjats en cotxe, a peu o en nau espacial. La diferència no és com s’arriba davant la justícia, sinó si s’hi arriba o no. I en aquest cas, petitó, permet-me que tengui seriosos dubtes sobre la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, i de si aquesta vegada la maquinària judicial està al servei de la justicia o treballa per protegir certes institucions.

Ha costat molt que aquesta senyora tant important declarés davant d’un jutge. En aquest cas que fa tant mala olor, hi ha hagut persones que han estat imputades a la mínima i altres no. Hi havia qui no volia que determinades persones haguessin d’explicar els seus fets a un jutge. I llavors pretenen que pensem que tots som iguals! Si realment aquests senyors que comanden pel simple fet de tenir un determinat llinatge creiessin que tots som iguals, haurien accedit a demostrar la seva innocència davant un jutge com més prest millor, per evitar l’escarni públic, la famosa condemna del telediario i el dubte permanent a la societat. Però o no tots som iguals, o algú no té tant clara la seva innocència. O les dues coses.

Per mi, més ofensa és que el poble pugui pensar que t’has aprofitat d’ell que no haver de declarar davant un jutge. Tristement, en aquest país estem ja massa acostumats a veure casos i més casos de persones que han abusat del poder públic i s’han servit dels doblers de tots per als seus propis interessos. Ja quasi estem anestessiats per tanta corrupció. Però aquesta societat nostra és tant folklòrica que, ai, quan la sospitosa és part d’aquesta família que viu a costa nostra simplement pel seu llinatge, ens fa com a pena i tot. Segur que ella no ha fet res, tot ho ha fet el seu marit! Què dolent que era, amb lo guapo i simpàtic que és! I ens quedem tant tranquils i posam el futbol per distreure’ns o comentam el modelet que duia la senyora per anar a declarar.

Leave a Reply