La política és com el futbol. Del hooliganisme (2)

Els explicaré un dels meus darrers somnis. L’escenari era un camp de futbol gran, molt gran. Com que som del Barça, crec que era el Camp Nou, però li poden posar vostès el nom que més els agradi. Les grades estaven plenes, i a sobre la gespa, un faristol decorat amb el logo d’un partit polític (no record quin) i el candidat de torn. El senyor anava dient bajanades sense sentit, mentre el públic aplaudia amb entusiasme. “Us pujaré els impostos a tots”, i la massa vibrava d’emoció. “Em quedaré tots els vostres doblers i em construiré un xalet amb piscina i jacuzzi a la vora de la mar”, i el públic es posava dret per aplaudir i elogiar el seu líder. Un despropòsit, en resum, però que per desgràcia s’assembla massa a la política d’avui.

No faig excepcions. Els partits d’avui s’assemblen massa a equips de futbol, a qui la gent segueix per criteris passionals, no racionals. Començarà ara una època plena de mitins, actes electorals i trobades diverses. Escenografia clàssica d’un procés amb molt poc sentit des del moment en què aquests muntatges serveixen únicament per fer trempar els adeptes i encendre el foc creuat. Tristement, el missatge polític general actual es resumeix en dues frases: Som els únics que ho feim bé, i aneu alerta que els atres ho fan molt malament. És un missatge que prediquen tots els partits, i que buida de contingut la política.

Sí, aquest discurs meu pot fregar la demagògia. Sempre hi ha excepcions, poques, però no crec que m’equivoqui massa dient que aquest és el panorama general. La corrent que jo anomeno itumésimse (provinent de la frase “i tu més) no aporta res però és l’argument més sentit. El debat polític es converteix en un frontó sense sentit, on el més important és tornar la pilota cap al contrari amb més força que la que ha aplicat ell. I mentre, els ciutadans presenciant el partit mentre els problemes, com deia aquella sèrie televisiva, creixen.

Xerrava l’altre dia amb una persona jove que ha ficat un peu en aquest món polític, i era ell mateix qui es mostrava decepcionat per tot aquest muntatge estèril. Sense problemes, admetia la seva admiració cap a persones que no pertanyen a la “seva” formació. Vaig pensar que potser alguna cosa estava canviant, però aquesta sensació meva no fou més que un miratge. Estic segur que si aquesta persona fes públic allò que em va dir en privat, no tindria massa futur al seu partit.

I és que aquest és l’altre despropòsit d’aquest sistema polític. La gent té el “seu” partit, i el segueix tot i que faci coses no previstes o contràries a allò que ha dit. Repeteixo, no em refereixo a ningú en concret, sinó a tots en general. La gent és del partit. El partit és molt important. Hem d’estar units. No els sonen aquestes idees al món de George Orwell i el seu Gran Germà de 1984? Reivindico que la gent no sigui d’un partit, sinó d’una idea. I fins i tot, que pugui canviar d’idea sense complexes si un intercanvi d’arguments així ho recomana.

Mentre açò no sigui així, la política seguirà essent com el futbol: defensant uns colors des de la passió i no des de la raó, aplicant la tàctica de “pilota fora” per contestar l’argument dels altres partits. Ah! I com en futbol, tots els ciutadans som millors entrenadors que aquell que dirigeix el nostre equip!

 

Leave a Reply