I ón queda la felicitat de la meva filla? – Cartes a n’Eloi (120)

Petitó meu, dijous una mare va fer la següent pregunta: “I amb tot açò, ón queda la felicitat de la meva filla?”. Era una frase pronunciada després d’hora i mitja xerrant sobre el TIL, la preocupació dels pares perquè els fills aprenguin anglès i el funcionament, bo o dolent, de l’escola actual. La pregunta se’m va quedar dins el cap, i crec que és de les més encertades que he sentit des que va començar tot aquest desgavell educatiu.

Alguns han volgut convertir l’educació en una màquina de produir persones competitives. Volem que els nostres fills aprenguin anglès per a què estiguin preparats per al món laboral del futur. Volem que siguin espavilats per a poder competir en un mercat cada vegada més salvatge. I jo, com aquesta mare, em deman si no ens estarem preocupant massa pel futur i massa poc pel present.

Una de les funcions de l’escola, certament, és formar els nostres fills. Però no estic d’acord en formar-los per fer-los competitius. Jo vull que siguin persones. Vull que gaudeixin del dia a dia, del present. El futur mai no arriba, no és més que un horitzó cap al qual caminar però que sempre està igual d’enfora. No m’agrada planificar coses només pensant que demà seran profitoses. M’agrada que mentre arribem a la meta, el camí sigui agradable i profitós. Vull que els meus fills siguin feliços a l’escola. No hi ha millor manera d’aprendre.

I jo me deman si els nostres governants tenen el mateix objectiu. M’agradaria saber si, entre tanta preocupació per l’anglès, els currículums, la història centralitzada i la fòbia cap a certes llengües, hi ha algun moment per pensar en la felicitat dels fillets. No estarem pensant massa en els coneixements i massa poc en les experiències? No estarem obsessionats per formar treballadors abans que persones?

Petitó, jo tenc clar que la feina de crear persones felices no és missió exclusiva de l’escola. Els pares tenim un paper clau, el més important, crec jo. No podem defugir la nostra responsabilitat, delegar-la a les aules i atribuir a l’escola després tota la culpa si creiem que els nostres fills no van pel camí correcte. La felicitat comença a casa, i des d’allà s’escampa. O sigui que, petitó meu, tu i la teva germana ja us podeu convertir en aspersors de l’alegria que hi ha ara a casa mentre escric aquesta carta i la teva germana fa quilòmetres passejant la seva nina amb el cotxet de joguina i tu jugues amb ta mare. Fins i tot en Puc està més content que mai perquè sap que avui ens toca anar a Son Maquet!

Leave a Reply