Archive for febrero, 2014

Els culés poden votar; els catalans, no

jueves, febrero 27th, 2014

El tema s’ha refredat. Des de fa unes setmanes ja no se xerra amb tanta freqüència de la petició de la societat catalana de poder decidir sobre el seu futur. Ho entenc. L’actualitat passa, va i vé, i els temes són caducs com els iogurts. Ara bé, avui seré jo qui rescati el tema arrel d’un comentari que he vist al facebook. A la xarxa social es compara la votació que convoca el Barça per a que els seus socis puguin decidir si volen un nou estadi amb el referèndum que demana una part majoritària de la societat catalana. La comparació, si em permeten la meva opinió, és realment encertada.

Resulta que els culés decidiran si volen una nova seu o si segueixen a la de sempre. Els catalans volen decidir el mateix: si segueixen a la seva casa actual o si en fan una de nova. Ningú no ha posat el crit al cel en saber que els barcelonistes podran votar. En canvi, sí hi ha hagut tot tipus de reaccions, fins i tot amb aires bel·licistes, quan els catalans han plantejat una cosa tant senzilla com voler expressar la seva opinió.

La pregunta que faig és molt senzilla: Per què aquesta por o fòbia a que els ciutadans puguin expressar-se? Quin problema hi ha en permetre una votació? No és aquesta l’essència de la democràcia? Que els ciutadans poguem decidir sobre nosaltres mateixos? El que demanen, en primera instància, els catalans és poder votar, poder expressar la seva opinió. Quin problema representa aquest fet? Fa por que s’expressin, o allò que expressin? Si hi ha qui té tant clar que la segona pretensió de bastants catalans, la independència, no és possible, per què aquesta por a que es convoqui el referèndum?

Jo no sé si la independència de Catalunya seria bona o no. Però si crec que és bo que els ciutadans puguin expressar-se. Tantes vegades com faci falta. Tants referèndums com es vulguin, autonòmics, locals o estatals. M’és indiferent. I em resulta molt estrany que la nostra norma màxima limiti la capacitat dels ciutadans per expressar-se, o que així ho interpretin alguns. Com a ciutadà, vull que se’m consulti tantes vegades com faci falta. M’agradaria tenir tants referèndums com telefonades rep a la setmana de companyies de telèfon mòbil.

O sigui que, ho dic per qui malinterpreti aquest article, estic defensant que els catalans, els extremenys, els habitants de Villarriba o de Bellamirada de Dalt es puguin expressar lliurement, i no siguin hostatges d’unes normes que limiten la democràcia a una votació cada quatre anys.

I ón queda la felicitat de la meva filla? – Cartes a n’Eloi (120)

domingo, febrero 23rd, 2014

Petitó meu, dijous una mare va fer la següent pregunta: “I amb tot açò, ón queda la felicitat de la meva filla?”. Era una frase pronunciada després d’hora i mitja xerrant sobre el TIL, la preocupació dels pares perquè els fills aprenguin anglès i el funcionament, bo o dolent, de l’escola actual. La pregunta se’m va quedar dins el cap, i crec que és de les més encertades que he sentit des que va començar tot aquest desgavell educatiu.

Alguns han volgut convertir l’educació en una màquina de produir persones competitives. Volem que els nostres fills aprenguin anglès per a què estiguin preparats per al món laboral del futur. Volem que siguin espavilats per a poder competir en un mercat cada vegada més salvatge. I jo, com aquesta mare, em deman si no ens estarem preocupant massa pel futur i massa poc pel present.

Una de les funcions de l’escola, certament, és formar els nostres fills. Però no estic d’acord en formar-los per fer-los competitius. Jo vull que siguin persones. Vull que gaudeixin del dia a dia, del present. El futur mai no arriba, no és més que un horitzó cap al qual caminar però que sempre està igual d’enfora. No m’agrada planificar coses només pensant que demà seran profitoses. M’agrada que mentre arribem a la meta, el camí sigui agradable i profitós. Vull que els meus fills siguin feliços a l’escola. No hi ha millor manera d’aprendre.

I jo me deman si els nostres governants tenen el mateix objectiu. M’agradaria saber si, entre tanta preocupació per l’anglès, els currículums, la història centralitzada i la fòbia cap a certes llengües, hi ha algun moment per pensar en la felicitat dels fillets. No estarem pensant massa en els coneixements i massa poc en les experiències? No estarem obsessionats per formar treballadors abans que persones?

Petitó, jo tenc clar que la feina de crear persones felices no és missió exclusiva de l’escola. Els pares tenim un paper clau, el més important, crec jo. No podem defugir la nostra responsabilitat, delegar-la a les aules i atribuir a l’escola després tota la culpa si creiem que els nostres fills no van pel camí correcte. La felicitat comença a casa, i des d’allà s’escampa. O sigui que, petitó meu, tu i la teva germana ja us podeu convertir en aspersors de l’alegria que hi ha ara a casa mentre escric aquesta carta i la teva germana fa quilòmetres passejant la seva nina amb el cotxet de joguina i tu jugues amb ta mare. Fins i tot en Puc està més content que mai perquè sap que avui ens toca anar a Son Maquet!

Pilotades als immigrants

miércoles, febrero 19th, 2014

Vergonya, indignació, ràbia, oi… He esperat uns dies a escriure aquestes retxes confiant que el temps alliberaria el meu cos d’aquestes sensacions que he exposat al principi, però com que açò no he passat, m’he decidit a emprar aquest blog com a eina per a desfogar-me i reflexionar sobre els fets succeïts fa ja quasi dues setmanes a Ceuta.

Em repugna no haver sentit encara ningú del Govern ni dels seus satèl·lits mediàtics demanant perdó. Hi ha qui ha volgut centrar la discussió en si el ministre va dir una cosa diferent d’un dels seus subordinats, i si algú hauria de dimitir per açò. Aquest debat és una pèrdua de temps. Hi ha 15 morts sobre la taula, 15 persones, amb les seves families, el seu passat i el seu futur. S’ha de discutir llavors si un va dir blanc i l’altre digué negre? Açò és cinisme pur, i lamento que tant el Govern com l’oposició fomentin aquest debat.

Aquí, el veritable drama és que van morir 15 persones, i per què ho van fer. Resulta que aquests individus i altres més van decidir posar la seva vida en perill cercant un futur millor. Començem per aquí. Aquestes persones (repeteixo, persones) es van llençar al mar per intentar posar una mica de dignitat a la seva vida. No ho varen fer per capritx, ni per molestar a les autoritats de Ceuta. Em costa imaginar quin drama personal estarien visquent per emprendre un viatge que podia tenir molts finals, i poquíssims d’ells positius.

Tenim, idò, aquestes persones (repeteixo, persones) al mar. Desafiant el fred, alguns fins i tot la seva poca pràctica nedant. I de cop, quan s’atraquen al seu destí, esgotats, veuen com des de la vorera algú els llença pilotes de goma. Alguns dels portaveus a l’ombra del Govern (suposats periodistes convertits en advocats defensors de les polítiques de Rajoy i companyia) ha intentat llevar ferro a l’actuació dient que aquestes pilotes es llençaven a l’aigua, no als immigrants. Home! Açò és caritat! Quina barra! L’objectiu era el mateix: evitar que aquestes persones arribessin a terra. O sigui, traduït, que quedessin al mar fins que aguantessin, o que enfilessin el camí de tornada, tot i que ja no els quedaven quasi forçes ni per aguantar el cap per sobre l’aigua. Deixin-se d’eufemismes, de maquillatges absurds de la veritat: l’objectiu era que els immigrants no arribessin a territori espanyol. I l’objectiu es va aconseguir: no hi van arribar. El petit detall és que van morir pel camí. Per a alguns, qüestions sense importància.

Hi ha qui, amb una mala bava que mereix un estudi, ha volgut acusar a qui denuncia aquesta situació de voler una barra lliure per a l’entrada d’immigrants. Manipulació barata, demagògia de la més evident. No es tracta de permetre o no permetre l’arribada de persones (repeteixo, persones) procedents d’altres països. Es tracta de tractar a les persones com a persones. Si algú està a punt d’ofegar-se, la lògica diu que mereix ajuda, no pilotes de goma. La resposta humana hagués estat socórrer aquestes persones, dur-les a terra i després, si així es vol, retornar-les al seu país. Però no, la resposta van ser les pilotes de goma. Hi ha qui explica que fins i tot les barques dels agents espanyols empenyien els cadàvers cap a aigües no espanyoles per evitar haver-se’n de fer càrrec.

A mí m’és igual si algú dimiteix o no. No ens enganem, al diccionari polític espanyol aquesta paraula quasi no existeix. M’és relativament igual qui va donar l’ordre de tirar pilotes de goma, o si aquesta actuació forma part d’un protocol establert. El que em preocupa és que van morir 15 persones, i per alguns, com que són d’un altre país, sembla que aquests cadàvers no tenen valor.

La política és com el futbol. Del hooliganisme (2)

martes, febrero 18th, 2014

Els explicaré un dels meus darrers somnis. L’escenari era un camp de futbol gran, molt gran. Com que som del Barça, crec que era el Camp Nou, però li poden posar vostès el nom que més els agradi. Les grades estaven plenes, i a sobre la gespa, un faristol decorat amb el logo d’un partit polític (no record quin) i el candidat de torn. El senyor anava dient bajanades sense sentit, mentre el públic aplaudia amb entusiasme. “Us pujaré els impostos a tots”, i la massa vibrava d’emoció. “Em quedaré tots els vostres doblers i em construiré un xalet amb piscina i jacuzzi a la vora de la mar”, i el públic es posava dret per aplaudir i elogiar el seu líder. Un despropòsit, en resum, però que per desgràcia s’assembla massa a la política d’avui.

No faig excepcions. Els partits d’avui s’assemblen massa a equips de futbol, a qui la gent segueix per criteris passionals, no racionals. Començarà ara una època plena de mitins, actes electorals i trobades diverses. Escenografia clàssica d’un procés amb molt poc sentit des del moment en què aquests muntatges serveixen únicament per fer trempar els adeptes i encendre el foc creuat. Tristement, el missatge polític general actual es resumeix en dues frases: Som els únics que ho feim bé, i aneu alerta que els atres ho fan molt malament. És un missatge que prediquen tots els partits, i que buida de contingut la política.

Sí, aquest discurs meu pot fregar la demagògia. Sempre hi ha excepcions, poques, però no crec que m’equivoqui massa dient que aquest és el panorama general. La corrent que jo anomeno itumésimse (provinent de la frase “i tu més) no aporta res però és l’argument més sentit. El debat polític es converteix en un frontó sense sentit, on el més important és tornar la pilota cap al contrari amb més força que la que ha aplicat ell. I mentre, els ciutadans presenciant el partit mentre els problemes, com deia aquella sèrie televisiva, creixen.

Xerrava l’altre dia amb una persona jove que ha ficat un peu en aquest món polític, i era ell mateix qui es mostrava decepcionat per tot aquest muntatge estèril. Sense problemes, admetia la seva admiració cap a persones que no pertanyen a la “seva” formació. Vaig pensar que potser alguna cosa estava canviant, però aquesta sensació meva no fou més que un miratge. Estic segur que si aquesta persona fes públic allò que em va dir en privat, no tindria massa futur al seu partit.

I és que aquest és l’altre despropòsit d’aquest sistema polític. La gent té el “seu” partit, i el segueix tot i que faci coses no previstes o contràries a allò que ha dit. Repeteixo, no em refereixo a ningú en concret, sinó a tots en general. La gent és del partit. El partit és molt important. Hem d’estar units. No els sonen aquestes idees al món de George Orwell i el seu Gran Germà de 1984? Reivindico que la gent no sigui d’un partit, sinó d’una idea. I fins i tot, que pugui canviar d’idea sense complexes si un intercanvi d’arguments així ho recomana.

Mentre açò no sigui així, la política seguirà essent com el futbol: defensant uns colors des de la passió i no des de la raó, aplicant la tàctica de “pilota fora” per contestar l’argument dels altres partits. Ah! I com en futbol, tots els ciutadans som millors entrenadors que aquell que dirigeix el nostre equip!

 

I ara toca Europa – Cartes a n’Eloi (119)

domingo, febrero 16th, 2014

Petitó meu, ahir vaig anar a un d’aquests esdeveniments en els que es veuen moltes corbates, talons i les joies. El partit polític que més comanda en aquest país va celebrar un acte a Maó per donar el sus a aquestes setmanes de campanya, precampanya i preprecampanya. Ara tothom ens recordarà que Europa és molt important, que ens hem d’implicar i que hem de sortir de casa i anar a votar el proper mes de maig per decidir quin futur volem. I tu me demanaràs: Què és Europa?
Ja saps que noltros vivim a una illa que es diu Menorca. Aquesta illa forma part d’un conjunt més ampli, d’un país i després d’un grup de països que van decidir ja fa uns anys caminar junts. Aquest darrer lot es diu Unió Europea, i t’ho he de confessar, no sé ben bé com funciona.
Hi ha un parlament, amb senyors triats per cadascun dels països que formen part d’aquesta Unió. Aquests són els que, suposadament, decideixen quines propostes es fan efectives i quines no. Ara bé, i els senyors eurodiputats ja em perdonaran el meu escepticisme, no tenc clar que facin res d’açò.

RESULTA QUE A MÉS d’aquests eurodiputats, hi ha uns altres senyors, anomenats comissaris, i després hi ha tots els caps de cada un dels països, que de tant en tant es troben i prenen decisions. Fins i tot a vegades es fan reunions de ministres, on també s’acorden coses. O sigui, hi ha molta gent que suposadament decideix, i al final no saps ben bé qui decideix què ni què decideix qui. Per açò, quan ara aterraran a l’illa senyors i senyores amb somriures profidén i omplint-se la boca de com n’és d’important la seva feina, no tenc clar si m’ho creuré. Europa pinta molt, ho tenc claríssim, però no sé si els eurodiputats pinten gaire.
Ara mateix crec que la Unió Europea no és una democràcia real. Aquí no comandem els ciutadans. Manen els governants, i uns molts més que altres. Sobretot una senyora alemanya que no té cara de massa simpàtica. Europa encara ens queda molt enfora, i crec que en aquest cas qui està més lluny és el polític del ciutadà, i no a l’inrevés. Per molt que ens venguin, crec que no han fet prou per demostrar que la seva feina és necessària (que segurament ho és), i han alimentat la demagògica crítica de fixar-nos només en els seus sous. Ells mateixos s’ho han cercat.
Petitó, repeteix: Europa és molt important. Es decideixen moltes més coses de les que ens pensam, i que ens afecten molt. Però no sabem ni quan, ni qui, ni com. Un munt d’interrogants, ja veus!

Desmuntant el petroli

jueves, febrero 13th, 2014

S’acaben les excuses. Ara mateix, ja no s’aguanta ni l’argument econòmic. Ja no ens poden vendre que el petroli ens farà rics. Ja no ens poden convéncer que, tot i tenir les platges plenes d’enclità i viure pendents de si surten “hilos de plastilina” de les plataformes extractores de petroli, els menorquins estarem envoltats de petrodòlars.

La mateixa empresa que ha de cercar el petroli admet que aquesta tasca no comportarà beneficis econòmics a l’Illa. Com a molt quatre menús al restaurant el dia que (cada sis setmanes) el vaixell que dispara les bombes sísmiques faci escala al port. Açò és tot. Ho diu l’informe ambiental que ha encarregat Spectrum Geo Limited, un document molt extens, de quasi 200 pàgines, però buit de contingut. Una simple descripció sense pràcticament anàlisi objectiu de les conseqüències de l’extracció de petroli. A més, un document clarament coix. Té sentit analitzar (o descriure) què suposarà la recerca de petroli sense preveure les conseqüències de l’extracció de petroli? És com si jo expliqués als meus fills les passes a seguir per encendre el forn, però no els advertís que una vegada el forn està encès, crema.

Com deia, una vegada l’argument econòmic està desmuntat, què pot justificar les prospeccions? Quin serà l’argument dels governants si finalment autoritzen aquesta actuació? Aquesta iniciativa és un seguit de despropòsits. Primer, l’aprovació d’una llei per part d’un partit determinat que obria la porta a la recerca de petroli al Mediterrani. Després, la concessió d’una autorització per part de l’altre partit per a iniciar les prospeccions. Aquí tots s’han equivocat, i preocupar-se ara de llençar-se les culpes els uns als altres és un exercici tant inútil com erroni. Amb açò no s’aconseguirà res, simplement exaltar la claca de cada partit que no vol més que sang amb el seu oponent.

El que toca ara és la unitat. I crec que hi és. Per una vegada, tots els partits han decidit plantar cara, defensar el territori abans que el carnet. Els felicito de tot cor, i els encoratjo a seguir per aquesta via.Ja veuran com és una eina que poden emprar més vegades.

Una rampa sense trascendència – Cartes a n’Eloi (118)

domingo, febrero 9th, 2014

Petitó meu,

aquesta setmana hem vist una mostra del periodisme que -crec modestament- no fa cap servei a ningú. S’han escrit desenes de pàgines, omplert hores de tertúlies radiofòniques i de debats televisius xerrant sobre si una senyora -suposadament- molt important d’aquest país havia d’arribar als jutjats a peu o en cotxe. Per a molta gent, la resposta a aquest dilema serviria per demostrar si hi ha o no tracte de favor cap a aquesta persona. Sincerament, s’equivoquen i molt.

El barem per saber si la justícia és igual per a tots no el fixa arribar als jutjats en cotxe, a peu o en nau espacial. La diferència no és com s’arriba davant la justícia, sinó si s’hi arriba o no. I en aquest cas, petitó, permet-me que tengui seriosos dubtes sobre la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, i de si aquesta vegada la maquinària judicial està al servei de la justicia o treballa per protegir certes institucions.

Ha costat molt que aquesta senyora tant important declarés davant d’un jutge. En aquest cas que fa tant mala olor, hi ha hagut persones que han estat imputades a la mínima i altres no. Hi havia qui no volia que determinades persones haguessin d’explicar els seus fets a un jutge. I llavors pretenen que pensem que tots som iguals! Si realment aquests senyors que comanden pel simple fet de tenir un determinat llinatge creiessin que tots som iguals, haurien accedit a demostrar la seva innocència davant un jutge com més prest millor, per evitar l’escarni públic, la famosa condemna del telediario i el dubte permanent a la societat. Però o no tots som iguals, o algú no té tant clara la seva innocència. O les dues coses.

Per mi, més ofensa és que el poble pugui pensar que t’has aprofitat d’ell que no haver de declarar davant un jutge. Tristement, en aquest país estem ja massa acostumats a veure casos i més casos de persones que han abusat del poder públic i s’han servit dels doblers de tots per als seus propis interessos. Ja quasi estem anestessiats per tanta corrupció. Però aquesta societat nostra és tant folklòrica que, ai, quan la sospitosa és part d’aquesta família que viu a costa nostra simplement pel seu llinatge, ens fa com a pena i tot. Segur que ella no ha fet res, tot ho ha fet el seu marit! Què dolent que era, amb lo guapo i simpàtic que és! I ens quedem tant tranquils i posam el futbol per distreure’ns o comentam el modelet que duia la senyora per anar a declarar.

Quan el periodisme es converteix en hooliganisme

martes, febrero 4th, 2014

“I ara anem a ser un poc objectius”. Mitja hora després de començar l’anàlisi de les dades d’atur, arribava l’hora de la neutralitat. Per tant, no costa massa interpretar que durant la mitja hora anterior no s’havia cercat en cap moment la imparcialitat. Tot açò passava a un programa radiofònic, conduït per periodistes professionals i que es publicita com un producte informatiu. Desgraciadament, fa temps que costa molt trobar informació a determinats mitjans de comunicació, i cada dia més s’acumula un munt d’opinió disfressada de noticies i una claríssima voluntat d’inclinar l’opinió pública cap a un o altre costat. És el que jo anomeno hooliganisme periodístic.

Tots sabem que el got es pot veure mig ple o mig buit, depèn de qui el miri. D’açò se’n diu pluralitat. La cosa canvia quan les diferències d’observació fan, per exemple, que per uns ni tan sols hi hagi got o que algú altre vegi directament tota una vaixella. L’objectiu essencial del periodista és informar. M’ho deien a la universitat, i ho mantenc. Opinar (crec) és una funció secundària de qui ha decidit dedicar la seva vida laboral a contar allò que passa al món. Per mi, el més important és no mesclar aquests dos vessants del periodisme. Quan algú diu que informa, s’ha de limitar a informar. Quan opina, llavors pot permetre’s totes les llicències que cregui necessàries.

Aquells que ens dedicam al periodisme sabem la importància que té triar una paraula o una altra. Sabem que segons enfoquis la noticia per un o altre costat, el missatge que arribarà al lector-oient-espectador-internauta serà un o serà altre. És impossible ser cent per cent objectiu. Sempre hi haurà qui pensarà que has fet banda. Més encara a una illa com Menorca, on hi ha qui té la pell molt fina i sempre veu conspiracions. D’aquests, n’hi ha a tots els bàndols, sense excepció. L’objectivitat no ha de ser la meta, sinó el camí. Ha de ser l’eina, i no el final del recorregut. S’ha d’explicar la noticia des de tants punts de vista com sigui possible. Com a mínim, s’ha d’intentar, tot i que hi ha moltes vegades que no s’aconsegueix.

Però d’aquí a prostituir el periodisme convertint-lo en un braç executor d’aquells amb qui simpatitzes, o d’aquells que t’han col·locat a un determinat lloc de feina, hi ha molta diferència. Personalment, m’indigna i m’avergonyeix sentir-llegir-veure certs ¿companys? de professió que s’han convertit en la veu del seu amo, en simples altaveus dels colors polítics que admiren, en hooligans de determinats partits. Açò no és periodisme. Com tampoc és política aferrar-se a una determinada opinió, defensant-la com qui defensa un determinat equip de futbol amb l’únic argument de “tenc raó perquè ho dic jo” i despreciant qualsevol opinió divergent dient que “no és dels meus”. Açò no és ni política ni periodisme. És pur hooliganisme.

La meva capsa de la vida – Cartes a n’Eloi (117)

sábado, febrero 1st, 2014

Petitó meu, aquesta setmana ens ha tocat dur la teva capsa de la vida a escola. Uns dies abans vam triar un conte, uns quants jocs i diverses fotografies i les vam posar dins aquella capsa que havíem decorat amb imatges ben nostres. Després, ta mare i jo vam venir a la teva classe i vam mostrar a tots els teus companys els teus tresors mentre llegíem una carta.

És curiós, açò de poder ficar la vida dins una capsa. A partir de la teva experiència, he estat pensat què ficaria jo dins la meva capsa de la vida, i t’he de confessar que no ho tenc gens clar. Crec que encara em puc considerar jove, però quan mir enrere, em resulta complicat triar entre tot el que la vida m’ha regalat.

Si em toqués triar només un conte, tindria un problema. Sempre m’ha agradat molt llegir, i intentaré que a tu també t’agradi. S’aprenen moltes, moltes coses a través dels llibres. O sigui que jo no en sabria triar només un d’entre tots els que he llegit. Potser aquella apassionant història inacabable, de Michael Ende, que vaig començar com un repte, per saber si era capaç d’empassar-me un llibre tant llarg, i al final me’l vaig rellegir unes quantes vegades de tant com m’havia agradat. Però n’hi ha hagut molts altres, moltes històries i pàgines que m’han ajudat i m’han ensenyat moltes coses. Llegir és aprendre mentre et diverteixes.

En relació als jocs, aquí crec que ho tenc més clar. Em quedaria amb els ‘tentes’ amb els que construïa vaixells, carreteres immenses i altres infraestructures inversemblants al passadís de casa. Ara, també em quedaria amb altres jocs immaterials, que només necessitaven la companyia dels cosins i veïns, i que jugàvem al carrer. Ai, aquells temps quan el carrer encara era de les persones!

I pel que fa les fotografies, aquí sí que ho tindria complicat. Tenc claríssim que n’hi hauria moltes de teves i de la teva germana. Sou el millor que m’ha passat en aquesta vida, i m’he tornat un fotògraf compulsiu per intentar capturar cada un dels moments que vivim. Evidentment, també hi hauria instantànies de ta mare, de tota la meva família, dels estius al costat de la mar, del pis de Barcelona amb en Lluís i na Laura… Uf, jo no en tindria prou amb una capsa per posar totes les fotos de la meva vida. Hauria de dur un camió carregat fins dalt!
Ja veus, petitó, açò de fer una capsa de la vida és un exercici ben interessant. Per sort, noltros tenim moltes experiències i objectes que poden explicar la nostra vida. Per desgràcia, hi ha gent que realment podria posar tot allò que té dins una capsa. Moltes vegades són fillets com tu, maltractats pels seus i ignorats per aquells que els podem ajudar. Entre tots hauríem d’aconseguir que la seva capsa estés farcida d’esperança i felicitat.