Tres llargs dies a l’Hospital – Cartes a n’Eloi (115)

Petitó meu,

els senyors que comanden a l’Hospital Mateu Orfila haurien de canviar aquestes butaques verdes que hi ha a les seves habitacions. Em costa imaginar algun objecte més incòmode que aquestes cadires que tenen una aparença molt moderna però que incompleixen el seu objectiu, que és permetre el descans dels acompanyants dels malats, que per jo són peça clau en la recuperació de qualsevol afecció.

Dic açò perquè aquests dies ta mare i jo ens hem vist obligats a emprar aquesta maleïda butaca verda. La teva germaneta ha passat uns dies per Maó, vigilada per metges i infermeres. Un refredat fort s’havia complicat una mica, però ara ja tot és al seu lloc. Per sort, tenim un sistema de salut que funciona, tot i les retallades que alguns hi han aplicat. Jo som dels que pens que amb temes sanitaris no s’ha d’escatimar ni un euro, i en canvi hi ha altres que van calculadora amb mà també quan es tracta de la salut de les persones.

Durant aquests tres dies a l’hospital, per exemple, he pogut comprovar com hi havia moltes habitacions buides. Un bon símptoma, d’entrada, perquè vol dir que hi ha poca gent que necessita ingressar. Però la contradicció rau en que altres habitacions estaven ocupades per dues persones. Algú podria dir que es tracta d’optimitzar recursos (una expressió molt emprada que no deixa de ser un ridícul eufemisme per no dir que volen estalviar fins i tot d’allà on no és necessari), però hi ha casos incompatibles. Per exemple, és incompatible (o hauria de ser-ho) que una senyora que està a punt de parir, i que per tant pateix els dolors de part, comparteixi habitació amb una mare que ja ha tingut el seu fill. Açò ha passat, i crec que no hi ha estalvi que ho justifiqui. Estar còmode a una habitació també facilita la curació.

Na Bruna ha estat molt ben tractada aquests dies. Ha trobat unes infermeres molt atentes i simpàtiques, sense cap problema per atendre tots els nostres dubtes. Elles, els metges i el personal són la cara d’aquest sistema sanitari, les peçes indispensables per a què funcioni. Moltes vegades són aquestes persones les que reben les nostres queixes davant retallades injustes i inexplicables, quan tal vegada són aquests professionals els primers contraris a les polítiques dels senyors de dalt.


Res, petitó, per sort noltros ja som tots a casa. “Caseta mia per pobra que sia”, com diu la teva àvia. Ens toca seguir la recuperació aquí, sense cadires infernals ni caps que no tenen en compte que per a la recuperació d’un malalt també és molt important estar acompanyat. A noltros aquests dies ens ha acompanyat molta gent, sobretot a tu, que tens una familia que t’estima moltíssim i són capaços de desviure’s per cuidar-te. Moltes gràcies, familia!

Leave a Reply