L’enclità, el sol i el vent – Cartes a n’Eloi (114)

Petitó meu, la rutina ha tornat a les nostres vides. La feina, l’escola, la piscina, l’anglès… Els fets programats se succeeixen un rere l’altre com un cicle, i entre un i altre introduïm la dosi d’improvització que fa que el cercle no estigui mai tancat i sempre hi hagi espai per a la sorpresa. I és que, criatura, aquest món està ple de sorpreses, unes agradables i altres que te deixen sense paraules.

Avui, per exemple, em sorprèn que els senyors que comanden permetin a unes grans empreses remenar el nostre mar tot cercant petroli o gas. El fet en sí ja és sorprenent, i una mostra de la poca sensibilitat ambiental d’aquesta gent. Fins i tot, és una demostració de poca visió de futur, perquè si troben petroli tal vegada algú guanyarà uns quants doblers traient-lo, però Menorca perdrà el seu encant turístic i haurem matat la gallina dels ous d’or, ofegada per l’enclità.

Ara bé, criatura, la sorpresa és encara major quan compares les facilitats que es posen per fer aquestes recerques amb les dificultats en augment per a la producció d’energies netes i renovables. El sol no embruta, no taca i no genera diòxid de carboni. El vent, tot i que a vegades ens molesta, no embruta platges ni suposa un risc ambiental permanent. Es veu, però, que aquests avantatges no són suficients, i els qui comanden pretenen que sigui més fàcil seguir genernant energia bruta que no apostar per la neta.

I si per aconseguir aquest objectiu han de fer que tots paguem encara més car el rebut de la llum, no tenen cap problema en fer-ho. Fins i tot ideen campanyes d’imatge pública per suavitzar les crítiques i dirigir-les cap a una altra banda, esperant que pensem que ells no volien aquesta pujada, quan tots sabem que la decisió de quina energia es produeix i a quin preu depèn molt dels qui comanden.

Si tot segueix com fins ara, prest tindrem canons que bombardejaran el fons marí amb petits bombes sonores. Tal vegada hi ha qui pensa que, com que açò passa al fons del mar i no ho veim, no té cap importància. És allò de mirar cap a una altra banda, actitud tant practicada entre aquests partits polítics que dirigeixen governs mentre tenen membres més que significats asseguts a les cadires de comandament de les grans empreses a qui faciliten aquestes actuacions. És allò que ara en diuen portes giratòries.

Aquests que pensen que total, açò afecta a quatre peixos mal comptats i que passa molt enfora de la nostra roqueta, haurien de mirar el nostre entorn i comprovar com en aquests temes les distàncies no existeixen i allò que avui passa aquí, demà afecta allà. Així que, petitó, trob a faltar una oposició més contundent a aquestes prospeccions entre els menorquins. Tal vegada és que els que comanden ens les volen amagar, per a què no protestem. Es deuen pensar que tots feim com ells, que miram cap a una altra banda.

Leave a Reply