Archive for enero, 2014

Baguinges i preses de pèl aèries – Cartes a n’Eloi (116)

domingo, enero 26th, 2014

Petitó meu,

a casa ja ens hem acostumat a sentir xerrar de baguingues, fumbus i pitxiflonsis. Si algun filòleg ha reaccionat a aquesta primera frase ananat a cercar un diccionari per localitzar aquestes paraules, que no s’esforçi massa. Aquests termes són invencinos teves. Paraules comodí que tant prest ens serveixen per xerrar de na Bruna, de menjar o de qualsevol de les teves ocurrències. I és que hi ha coses per a les quals és millor inventar noves paraules que no emprar les que ja estan creades, perquè en algun cas correríem el risc d’escriure tants improperis que aquesta carteta seria il·legible. Evidentment, la darrera barrabassada és la dels avions.

En aquest cas, els senyors que comanden van definir la ruta entre Menorca i Madrid com a Obligació de Servei Públic. Em poso en la teva pell, i inventaré noves paraules més reals per explicar allò que realment ha passat. D’Obligació, res de res, perquè resulta que ara els senyors que es van comprometre a volar fins el mes de maig han decidit que deixaran de fer-ho el març. O sigui que canviem Obligació per “Finsquanemvenguibé”.

Després xerrem de Servei. Bé, posar uns avions a disposició de la gent per a poder volar fins a Madrid podria considerar-se un servei, sí. Però la paraula servei té unes connotacions que no es produeixen en aquest cas. No es pot entendre servei com a tracte favorable a qui el rep, perquè als menorquins ens ha sortit més car volar amb Madrid des que hi ha aquest suposat servei. Per tant, canviem Servei per “Posaravionscars”.

I al final arriba açò de Públic. Aquí ja la cosa admetria improperis de molt diversa gamma. És públic donar milers d’euros a canvi d’unes condicions que no satisfan a ningú? És públic permetre que s’incompleixin les condicions pactades amb una administració pública? És públic acordar d’amagat que la línia s’operaria a través d’un monopoli? O sigui que propòs canviar Públic per “Pagatambelsdoblersdetotsperabeneficidelsdesempre”.

Ja veus, criatura, jo modificaria el terme d’Obligació de Servei Públic per “Fins quan me vengui bé posaré avions cars pagats amb els doblers de tots per a benefici dels de sempre”. No és tant divertit com les teves baguingues, fumbus o nyugunyugus, però s’ajusta més a la realitat. Tu, mentre, no perdis aquest costum d’inventar paraules, com vas fer quan de més petit empraves el “palapala” cada dos per tres. Moltes realitats necessiten ser reinventades. Està bé començar pel llenguatge.

Tres llargs dies a l’Hospital – Cartes a n’Eloi (115)

domingo, enero 19th, 2014

Petitó meu,

els senyors que comanden a l’Hospital Mateu Orfila haurien de canviar aquestes butaques verdes que hi ha a les seves habitacions. Em costa imaginar algun objecte més incòmode que aquestes cadires que tenen una aparença molt moderna però que incompleixen el seu objectiu, que és permetre el descans dels acompanyants dels malats, que per jo són peça clau en la recuperació de qualsevol afecció.

Dic açò perquè aquests dies ta mare i jo ens hem vist obligats a emprar aquesta maleïda butaca verda. La teva germaneta ha passat uns dies per Maó, vigilada per metges i infermeres. Un refredat fort s’havia complicat una mica, però ara ja tot és al seu lloc. Per sort, tenim un sistema de salut que funciona, tot i les retallades que alguns hi han aplicat. Jo som dels que pens que amb temes sanitaris no s’ha d’escatimar ni un euro, i en canvi hi ha altres que van calculadora amb mà també quan es tracta de la salut de les persones.

Durant aquests tres dies a l’hospital, per exemple, he pogut comprovar com hi havia moltes habitacions buides. Un bon símptoma, d’entrada, perquè vol dir que hi ha poca gent que necessita ingressar. Però la contradicció rau en que altres habitacions estaven ocupades per dues persones. Algú podria dir que es tracta d’optimitzar recursos (una expressió molt emprada que no deixa de ser un ridícul eufemisme per no dir que volen estalviar fins i tot d’allà on no és necessari), però hi ha casos incompatibles. Per exemple, és incompatible (o hauria de ser-ho) que una senyora que està a punt de parir, i que per tant pateix els dolors de part, comparteixi habitació amb una mare que ja ha tingut el seu fill. Açò ha passat, i crec que no hi ha estalvi que ho justifiqui. Estar còmode a una habitació també facilita la curació.

Na Bruna ha estat molt ben tractada aquests dies. Ha trobat unes infermeres molt atentes i simpàtiques, sense cap problema per atendre tots els nostres dubtes. Elles, els metges i el personal són la cara d’aquest sistema sanitari, les peçes indispensables per a què funcioni. Moltes vegades són aquestes persones les que reben les nostres queixes davant retallades injustes i inexplicables, quan tal vegada són aquests professionals els primers contraris a les polítiques dels senyors de dalt.


Res, petitó, per sort noltros ja som tots a casa. “Caseta mia per pobra que sia”, com diu la teva àvia. Ens toca seguir la recuperació aquí, sense cadires infernals ni caps que no tenen en compte que per a la recuperació d’un malalt també és molt important estar acompanyat. A noltros aquests dies ens ha acompanyat molta gent, sobretot a tu, que tens una familia que t’estima moltíssim i són capaços de desviure’s per cuidar-te. Moltes gràcies, familia!

Mocs, nits seques i un PTI que no arriba

miércoles, enero 15th, 2014

Hi havia una època en la que les ressaques matinals eren degudes a vespres de festa. Sense exagerar, perquè mai no he estat un gran amant de l’oci nocturn, però recordo aquells temps en què la falta de son era conseqüència d’haver passat unes quantes hores de diversió. Avui, la ressaca matinal té com a origen els mocs, la tos i la febre de la petita de la casa, na Bruna. Com tants altres fillets en aquestes dates, pateix aquests forts refredats que fan dels pares uns patidors exagerats, pendents de cada inspiració, de cada estussec i de cada petit moviment que faci a dins el llit.

Els temps canvien, però hi ha coses que romanen iguals. Per exemple, la promesa del PP de canviar la normativa territorial de l’Illa. Des que van guanyar les eleccions han passat ja més de dos anys i mig. Quasi mil dies durant els quals els populars no han estat capaços de tirar endavant la seva principal promesa electoral. Diuen que és complicat, que volen solucionar tots els problemes territorials de l’Illa amb aquesta nova normativa territorial transitòria, però a mi aquestes explicacions no em serveixen.

Quan durant la campanya prometien dia sí i dia també modificar el PTI, ja sabien que era una feina complicada. O és que durant els anys de govern d’esquerres no havien criticat milions de vegades la suposada inseguretat jurídica de la normativa? Si criticaven, se suposa que era perquè coneixien allò que criticaven.

Intentar que una norma aporti solucions per a tots els temes és un gran error. Primer, perquè és pràcticament impossible, i segon, perquè per trobar sortides a unes parts, acabes retardant el tot. Jo no crec que el model territorial de Menorca hagi de canviar radicalment. El PTI necessita algunes millores, algunes revisions, alguna actualització, açò és evident. Si el PP creu que açò és necessari, fins i tot urgent, la seva actuació ha anat totalment en la línia contrària. Actualment, no sé quin és el model. El PTI segueix vigent, però el PP no hi creu, però a la vegada aquest partit no és capaç de posar damunt la taula el seu propi model. No el posa ni tot, ni tan sols una part perquè la gent pugui començar a analitzar i participar.

Perquè aquesta és l’altra. El model territorial dels populars naixerà d’una opacitat total. Després de dos anys i mig, encara no sabem pràcticament res de la nova norma, i una iniciativa d’aquesta trascendència necessita que tots els menorquins poguem dir la nostra.

Crec que encara em tocarà seguir esperant uns quants mesos més. L’incompliment electoral es perllongarà encara una mica més. Ja no ve d’aquí, es veu. O sigui que penso que passaré bastantes nits seques cuidant els meus fills abans de veure com neix la criatura més promesa pel PP.

L’enclità, el sol i el vent – Cartes a n’Eloi (114)

domingo, enero 12th, 2014

Petitó meu, la rutina ha tornat a les nostres vides. La feina, l’escola, la piscina, l’anglès… Els fets programats se succeeixen un rere l’altre com un cicle, i entre un i altre introduïm la dosi d’improvització que fa que el cercle no estigui mai tancat i sempre hi hagi espai per a la sorpresa. I és que, criatura, aquest món està ple de sorpreses, unes agradables i altres que te deixen sense paraules.

Avui, per exemple, em sorprèn que els senyors que comanden permetin a unes grans empreses remenar el nostre mar tot cercant petroli o gas. El fet en sí ja és sorprenent, i una mostra de la poca sensibilitat ambiental d’aquesta gent. Fins i tot, és una demostració de poca visió de futur, perquè si troben petroli tal vegada algú guanyarà uns quants doblers traient-lo, però Menorca perdrà el seu encant turístic i haurem matat la gallina dels ous d’or, ofegada per l’enclità.

Ara bé, criatura, la sorpresa és encara major quan compares les facilitats que es posen per fer aquestes recerques amb les dificultats en augment per a la producció d’energies netes i renovables. El sol no embruta, no taca i no genera diòxid de carboni. El vent, tot i que a vegades ens molesta, no embruta platges ni suposa un risc ambiental permanent. Es veu, però, que aquests avantatges no són suficients, i els qui comanden pretenen que sigui més fàcil seguir genernant energia bruta que no apostar per la neta.

I si per aconseguir aquest objectiu han de fer que tots paguem encara més car el rebut de la llum, no tenen cap problema en fer-ho. Fins i tot ideen campanyes d’imatge pública per suavitzar les crítiques i dirigir-les cap a una altra banda, esperant que pensem que ells no volien aquesta pujada, quan tots sabem que la decisió de quina energia es produeix i a quin preu depèn molt dels qui comanden.

Si tot segueix com fins ara, prest tindrem canons que bombardejaran el fons marí amb petits bombes sonores. Tal vegada hi ha qui pensa que, com que açò passa al fons del mar i no ho veim, no té cap importància. És allò de mirar cap a una altra banda, actitud tant practicada entre aquests partits polítics que dirigeixen governs mentre tenen membres més que significats asseguts a les cadires de comandament de les grans empreses a qui faciliten aquestes actuacions. És allò que ara en diuen portes giratòries.

Aquests que pensen que total, açò afecta a quatre peixos mal comptats i que passa molt enfora de la nostra roqueta, haurien de mirar el nostre entorn i comprovar com en aquests temes les distàncies no existeixen i allò que avui passa aquí, demà afecta allà. Així que, petitó, trob a faltar una oposició més contundent a aquestes prospeccions entre els menorquins. Tal vegada és que els que comanden ens les volen amagar, per a què no protestem. Es deuen pensar que tots feim com ells, que miram cap a una altra banda.

Per si els Reis llegeixen avui el Diari – Cartes a n’Eloi (113)

miércoles, enero 8th, 2014

Petitó meu, no sé si Ses Majestats Reials tindran temps de llegir aquesta carta. Deuen estar ben enfeinats preparant tot el carregament que entregaran aquesta nit. Per si en algun moment volen fer un descans tot llegint el Diari, els faig arribar la meva particular carta. Estic segur que amb les tecnologies modernes els missatges poden arribar molt més ràpid que quan ton pare deixava els seus desitjos a dins la bústia que instal·laven cada any a la porxada de l’Ajuntament de Ferreries!

Així, idò, estimats Reis, en aquesta carta no et demanaré res per mi. Estic més que satisfet amb els regals més grans que m’han fet mai, n’Eloi i na Bruna. Només us voldria fer unes quantes comandes per altra gent. M’agradaria que entreguessiu un bon carregament d’audifons als senyors que comanden, per a què puguin escoltar la gent del poble. També els faria falta una bona dosi de seny i mesura abans de prendre segons quines decisions.

Per als senyors jutges, encomano valentia i imparcialitat, per a què siguin capaços de fer justicia sense distincions. A un senyor que teòricament comanda molt i que darrerament ja no caça elefants perquè va d’operació en operació, crec que li fa falta un mirall per a donar-se compte de la seva pròpia realitat i també valentia i decència per decidir sobre el seu futur i el de la institució que presideix. Desitjo que facin arribar als senyors banquers una mica de generositat i humanitat. Fins i tot els deman, Majestats Reials, que els regalin una estada d’una setmana a un pis a punt de desnonar, sense llum ni aigua corrent. Tal vegada llavors les coses canviarien una mica. Vostès són màgics, Reis d’Orient, i són la meva darrera esperança en aquest sentit.

No em vull oblidar dels que tenim més a prop. Encoman per a n’Àngel perseverança i constància, per a què un dia pugui arribar a ser un bioquímic exemplar. Per a en Joan Mir, sort per a poder exercir com a gran biòleg marí que és. Per a na Llúcia i n’Aleix, que passat l’estiu canviaran l’escola per l’institut, coratge i il·lusió. Per als teus avis, salut, molta salut. Per a en Puc, moltes ganes de jugar i de passar amb noltros moltes bones estones. Per al conco Andreu de ta mare, molta força.

I per a voltros dos, petitons meus, encarrego tones i tones de somriures. Contenidors plens de rialles d’aquelles que es contagien i fan mal de panxa. Encoman mesos, anys de poder viure sense cap més preocupació que la de ser feliç i tenir com a única feina la de jugar i descobrir el món.

Esper que Ses Majestats Reials tenguin algun foradet dins els seus sacs per incloure aquestes humils peticions d’un servidor que s’ha portat tant bé com ha pogut durant aquest any.