L’Informe Trepitja, o la pedra filosofal – Cartes a n’Eloi (108)

Petitó meu, a vegades hem de riure per no plorar. Val més prendre’s segons quines coses amb humor, perquè si hem de reaccionar tal com demana la raó més elemental, ens indignaríem, se’ns inflaria la vena del coll i amollaríem quatre improperis d’aquells que a la televisió camuflen amb un piiiip bastant ofensiu.

Aquesta setmana, la consellera d’Educació ha fet el ridícul. Sí, ho dic així de contundent. Referir-se a l’informe PISA com a l’informe Trepitja és una patinada digna de tots els zappings de totes les televisions. Realment, en el terreny de la realitat, aquesta pífia seria digna d’algun gest polític molt poc practicat en aquest país i que s’assembla al nom rus de Dimitri, però açò no passarà. Què va! Total, quina importància té que la ¿màxima? autoritat en educació d’aquesta comunitat no sàpiga ni com es diu l’informe amb el que justifica totes les seves mesures educatives? Quina importància té que aquesta ¿màxima? Autoritat es limiti a llegir les seves intervencions sense ni donar-se compte que el traductor automàtic ha fet allò que va fer l’Ajuntament de Maó en canviar-se el nom (sense cap informe a favor, res més faltaria!) per Ladrillo? Clar, els que critiquen aquesta petita patinada sense importància no tenen en compte que el sistema educatiu llavors encara no havia descobert les meravelles del TIL, i clar, així esteim. Açò, amb el TIL, segur que no hagués passat!

Mira, criatura, val més prendre’s les coses amb humor. És una de les recomanacions del darrer Informe Trepitja, que es difonia el passat diumenge amb els principals diaris del món mundial. Juntament amb aquest estudi, t’entrava un obsequi. Podies triar entre unes cucales que limitaven la visió a allò que et diuen des del teu partit, o bé una pastilleta com la de Matrix, que fan que segueixis dins el sistema sense percebre ni els seus secrets ni les seves misèries. Jo em vaig quedar amb les cucales. Ara que fa fred, són més útils.

L’informe en qüestió, elaborat per un departament ultrapoderós de la prestigiosa Universitat de Bella Mirada d’Enmig, em va canviar la visió del món. Vaig descobrir que el millor que podia fer un governant era posar al capdavant de les àrees clau d’un govern a persones que, tot i no tenir cap formació en la matèria que gestionaran, siguin obedients i capcots. De fet, l’informe recomana que, en cas de no trobar cap perfil similar, es col·loqui un be, que no protesta mai i sempre segueix al seu cap. A més, per Sant Joan podrien passejar aquest governant i encara es guanyaria uns quants aplaudiments!

Petitó, avui m’estim més riure que no plorar. Estic per prendre’m la pastilla rosa de l’informe. El món que m’envolta, tot i les cucales, em comença a treure de punt. Vaig a cercar un got d’aigua.

Leave a Reply