La darrera d’aquest any – Cartes a n’Eloi (112)

Petitó meu, el temps se’ns escola de les mans sense que hi hagi cap remei per evitar-ho. Amb aquest frenesí, arribam ja a la darrera carta d’aquest 2013. 52 setmanes i 52 cartes durant les quals tu i la teva germana heu crescut de manera espectacular, i un servidor ha vist com apareixien uns quants cabells blancs més i l’edat es manifestava a la meva cara obligant-me a dur unes ulleres. Sí, tenc més aires d’intel·lectual, ara!

El balanç d’aquest 2013 seria més fàcil d’encetar recordant les pèrdues més que els guanys. Pot sonar repetitiu, però en aquest any hem perdut drets, avenços socials que ens havia costat molt conquerir i hi ha qui fins i tot ha perdut els papers. Però vull tancar l’any destacant allò que hem guanyat en aquests ja quasi 365 dies.

D’entrada, crec que molts hem recuperat dignitat. Aquest ha estat l’any en que molts hem abandonat el sofà i hem fet sentir la nostra queixa. Uns més, altres menys, però crec que ningú no podrà negar que els ciutadans, els de baix, aquells a qui els polítics haurien de servir i no fer servir, ens hem fet sentir. El principal motiu ha estat l’educació, i el desacord amb les idees i les maneres que alguns volen imposar des dels seus despatxos.

La gent s’ha mobilitzat com no es recordava en aquestes illes. Hem deixat ben clar que aquest sistema no és el nostre, que potser compartim la meta, però no el camí. El problema és que els que manen, emprant el demagògic i espuri argument de la majoria silenciosa, no han volgut escoltar. Potser haurem de demanar als Reis Mags d’Orient que els duguin un audífon amb piles i unes ulleres que substitueixin les cucales que ara fan servir.

També crec que els ciutadans hem guanyat criteri. Ja no ens creiem tot allò que ens conten els qui manen. Estem farts de «despidos en diferido», de «salaris que no baixen sinó que moderen la pujada» i de comptables de guants blancs amb doblers negres. Ja no ens deixam manipular, sabem informar-nos i destriar els missatges de la palla. Ens han dit moltes vegades que la crisi ja s’acaba, que tot anirà millor. Però qui ho diu és qui criticava aquella expressió dels «brotes verdes». Jo, petitó, no veig ni millores ni brotes verdes. Només males herbes que creixen aquí i allà i que, com diu la dita, no moren mai.

En el terreny més personal, he guanyat aquest any el luxe de compartir pàgina cada diumenge amb el meu admirat Joan Pons. Iamb voltros, he guanyat mil experiències, milions de somriures i quantitats industrials de baves que, sense poder ni voler-ho evitar, em cauen cada vegada que us contempl a tu i a na Bruna. Que el 2014 segueixin aquestes baves, que les pugui compartir amb tots els que estim i que tu i la teva germana continueu descobrint aquest món que, entre tots, hem de fer anar millor.

Leave a Reply