Aquesta Constitució és un betlem – Cartes a n’Eloi (109)

Petitó meu, el betlem que divendres vam començar a muntar a casa deu ser un dels més densos del món. És difícil tenir tants personatges i tant diversos en una superfìcie tant reduïda. A casa no discriminam a ningú. Si un dinosaure vol participar en la caminada cap a la cova, l’acceptam sense miraments. Fins i tot na Peppa Pig o n’Epi s’han apuntat a la festa, i noltros, aplicant la màxima de «com més serem, més riurem», els obrim la porta de bat a bat.

M’agradaria que la Constitució fos com aquest Betlem. Què és la Constitució? Avam si t’ho sé explicar. Se suposa que és la norma màxima que els ciutadans d’aquest país ens hem posat, la llei que ningú ni res no pot contradir i que s’ha de complir sí o sí. Aquesta, si més no, és la teoria. A la pràctica, la Constitució diu moltes coses que no se compleixen i conté massa silencis en matèries en les que hauria de pronunciar-se. Per altra banda, aquesta Constitució és com la més grossa de les nines russes que es posen una dins l’altra. Totes les demés nines han de caber dins la gran, i no s’admet cap nina més grossa o de diferent format.

A més, se suposa que aquesta Constitució és la que hem triat tots noltros per establir el marc de convivència. Dic se suposa, perquè aquest text, per exemple, és més vell que jo, i ningú no m’ha demanat a mi si hi estic d’acord o no. Tot i açò, aquesta Constitució sembla com un d’aquells Betlems que es miren però no es toquen. Un d’aquells que només serveixen per fer polit, on els pastors estan estàtics tot el temps, on el llum de la cova no s’encén i al bou de ceràmica està a punt de caure-li la cua però ningú no gosa canviar-lo.

Per mi, la Constitució hauria de ser com el nostre Betlem. Canviem els pastorets de lloc quan és necessari, sense por que açò trastoqui tot el conjunt. Si fa falta, afegim figures noves que anys enrere no teníem, i en llevam d’altres que ja han tornat velles i han perdut la seva utilitat.

No entenc aquest pànic d’alguns a canviar les regles que noltros mateixos ens hem posat. Sembla com si les sacralitzéssim, i les convertim en un corsé que ens limita, oblidant que som noltros mateixos qui tenim la potestat per modificar la norma. El temps passa i moltes coses canvien, encara que a alguns no els agradi. Si el món canvia, per què no ho han de fer les normes? Quina por tenim? La Constitució propugna la llibertat. No hem de ser, idò, lliures per triar el marc normatiu i geogràfic en què ens volem moure?Ola llibertat és selectiva i només l’apliquem quan convé?

Leave a Reply