Archive for diciembre, 2013

La darrera d’aquest any – Cartes a n’Eloi (112)

domingo, diciembre 29th, 2013

Petitó meu, el temps se’ns escola de les mans sense que hi hagi cap remei per evitar-ho. Amb aquest frenesí, arribam ja a la darrera carta d’aquest 2013. 52 setmanes i 52 cartes durant les quals tu i la teva germana heu crescut de manera espectacular, i un servidor ha vist com apareixien uns quants cabells blancs més i l’edat es manifestava a la meva cara obligant-me a dur unes ulleres. Sí, tenc més aires d’intel·lectual, ara!

El balanç d’aquest 2013 seria més fàcil d’encetar recordant les pèrdues més que els guanys. Pot sonar repetitiu, però en aquest any hem perdut drets, avenços socials que ens havia costat molt conquerir i hi ha qui fins i tot ha perdut els papers. Però vull tancar l’any destacant allò que hem guanyat en aquests ja quasi 365 dies.

D’entrada, crec que molts hem recuperat dignitat. Aquest ha estat l’any en que molts hem abandonat el sofà i hem fet sentir la nostra queixa. Uns més, altres menys, però crec que ningú no podrà negar que els ciutadans, els de baix, aquells a qui els polítics haurien de servir i no fer servir, ens hem fet sentir. El principal motiu ha estat l’educació, i el desacord amb les idees i les maneres que alguns volen imposar des dels seus despatxos.

La gent s’ha mobilitzat com no es recordava en aquestes illes. Hem deixat ben clar que aquest sistema no és el nostre, que potser compartim la meta, però no el camí. El problema és que els que manen, emprant el demagògic i espuri argument de la majoria silenciosa, no han volgut escoltar. Potser haurem de demanar als Reis Mags d’Orient que els duguin un audífon amb piles i unes ulleres que substitueixin les cucales que ara fan servir.

També crec que els ciutadans hem guanyat criteri. Ja no ens creiem tot allò que ens conten els qui manen. Estem farts de «despidos en diferido», de «salaris que no baixen sinó que moderen la pujada» i de comptables de guants blancs amb doblers negres. Ja no ens deixam manipular, sabem informar-nos i destriar els missatges de la palla. Ens han dit moltes vegades que la crisi ja s’acaba, que tot anirà millor. Però qui ho diu és qui criticava aquella expressió dels «brotes verdes». Jo, petitó, no veig ni millores ni brotes verdes. Només males herbes que creixen aquí i allà i que, com diu la dita, no moren mai.

En el terreny més personal, he guanyat aquest any el luxe de compartir pàgina cada diumenge amb el meu admirat Joan Pons. Iamb voltros, he guanyat mil experiències, milions de somriures i quantitats industrials de baves que, sense poder ni voler-ho evitar, em cauen cada vegada que us contempl a tu i a na Bruna. Que el 2014 segueixin aquestes baves, que les pugui compartir amb tots els que estim i que tu i la teva germana continueu descobrint aquest món que, entre tots, hem de fer anar millor.

Bruna & Eloi Candles, el futur és nostre! – Cartes a n’Eloi (111)

domingo, diciembre 22nd, 2013

Petitó meu, m’agrada tenir il·lusió, però crec que avui haurem de tornar a pronunciar aquella frase de sempre: Mentre hi hagi salut…. Però enguany aquest fet no me preocupa. He tingut una idea genial, meravellosa, que ens convertirà en empresaris d’èxit. Hem de muntar una fàbrica d’espelmes: Bruna & Eloi Candles. He decidit posar el nom en anglès per allò de la internacionalització, i perquè la nostra consellera estigui contenta.

No és que avui dia l’espelma sigui un producte de gran demanda, però sé que en el futur seran objectes de primera necessitat en moltes llars d’aquest país. I ho seran perquè les empreses d’electricitat i aquest Govern fan tot el possible per convertir allò que és un producte de primera necessitat en un producte pràcticament de luxe. Hi haurà moltes persones que no podran assumir la darrera pujada del rebut de la llum, i llavors es convertiran en el que ja es coneix com a pobres energètics. De nou, els més dèbils resulten perjudicats per tal que els més poderosos segueixin gaudint dels seus privilegis.

Ens parlen de dèficit energètic, de milers de milions d’euros de pèrdues… Però cada any veiem com aquestes grans empreses presenten grans beneficis, i paguen sous milionaris a ex polítics per asseure’s al seu consell d’administració. Segurament és una pràctica legal, però en el terreny de l’ètica és una actitud molt reprovable, i a més, qui pensarà que els governs perjudicaran aquestes empreses quan són les que donen feina als ex presidents dels grans partits polítics?

Tenc clar que l’electricitat s’ha de pagar, i que hem de ser conscients que produir energia no és gratuït. Així ens conscienciem que no l’hem de malgastar. Però en aquestes pujades dels darrers anys, més que un objectiu de conscienciació, jo hi veig la finalitat de mantenir el poder i el nivell d’unes empreses que algun polític ja rovellat va dir que eren de Champions League. De nou importen més els grans nombres que els petits, aquells que cada dia porten a milers de families a situacions extremes per intentar viure amb una mínima dignitat.

Ara el Govern diu que la darrera pujada és excessiva i que l’aturarà. Ben fet, però aquesta és la típica jugada per quedar bé. Havien anunciat que la llum pujaria un 2 per cent, i de cop l’increment era del 11. Ara, tot apunta a que finalment l’encariment voltarà el 5 per cent, i tots donarem gràcies al Govern perquè la puja no ha arribat a l’11. Oblidarem que havien promès un 2 i pujaran més del doble?

Bé, petitó, anem a comprar cera, que hem de posar en marxa la nostra fàbrica d’espelmes. Bruna & Eloi Candles serà la revolució. Ja veig que l’any qui ve ens donaran el premi als emprenedors més joves!

40 anys són molts anys – Cartes a n’Eloi (110)

domingo, diciembre 15th, 2013

Petitó meu, 40 anys són molts anys. Són 480 mesos, més de 2.000 setmanes i quasi 15.000 dies. Imagina! 40 anys és més de deu vegades la teva edat, i prou temps com per celebrar deu Jocs Olímpics. Avui fa 40 anys que els meus pares, els que també són els teus avis de Ferreries, es van casar. Felicitats!

Durant 40 anys, la vida et pot mostrar totes les cares possibles. Hi ha moments per a l’alegria i també per a la tristor. Instants de somriures i altres de llàgrimes. Victòries i derrotes, èxits i fracassos. El més important, crec jo des dels meus només 34 anys d’existència, és tenir algú amb qui celebrar i amb qui lamentar. Algú que sap allò que penses sense necessitat d’explicar-li, i compartir amb aquesta persona els moments bons i aquells que no ho són tant. Els meus pares fa 40 anys que tenen aquesta persona l’un en l’altre. Jo fa uns quants menys, però també la tenc.

Estic segur que un dels majors triomfs que es poden apuntar en Sito i na Juanita és haver format una familia com la nostra. Ja començam a ser molts, i els dissabtes hem de posar aquella taula de plàstic per a poder dinar tots junts. Però és que a més de ser molts, crec que puc dir sense por a equivocar-me que ens estimam molt. A la nostra manera, moltes vegades sense dir-ho ni demostrar-ho excessivament, però entre noltros hi ha alguna cosa que no se romp.

Sé que en Sito i na Juanita han fet el possible i part del que no semblava possible per a què els quatre germans haguem tingut tot allò que necessitàvem. Ens han educat, ens han obert les portes de la formació que hem volgut, i gràcies a aquell esforç, crec que ara mateix tots els germans estem fent allò que volíem fer de més petits. Bé, n’Àngel encara està caminant el seu camí, però és que com que va arribar tard, li duim un bon avantatge!

Aquelles dues persones que un dia van ser parella després van ser pares, i ara avis orgullosos de nou néts. Els dissabtes, quan us ajuntau tots, la mescla d’accents, caràcters i jocs és mágica. Hi ha dies millors i dies pitjors; dies en què algu dels tants està de mal humor, i dies en què algú infla massa, però tot forma part d’aquesta familia nostra, la millor del món.

O sigui que avui, petitó, ens toca felicitar als meus pares, als teus avis. Sé que ells no són massa de celebracions ni de felicitacions, i que tal vegada s’empagueiran quan llegeixin açò. Esper, però, que en el fons els agradi, i que després de pensar «mira que posar açò pel Diari!», dibuixin un petit somriure i diguin «sí, 40 anys, i quins 40!».

Aquesta Constitució és un betlem – Cartes a n’Eloi (109)

lunes, diciembre 9th, 2013

Petitó meu, el betlem que divendres vam començar a muntar a casa deu ser un dels més densos del món. És difícil tenir tants personatges i tant diversos en una superfìcie tant reduïda. A casa no discriminam a ningú. Si un dinosaure vol participar en la caminada cap a la cova, l’acceptam sense miraments. Fins i tot na Peppa Pig o n’Epi s’han apuntat a la festa, i noltros, aplicant la màxima de «com més serem, més riurem», els obrim la porta de bat a bat.

M’agradaria que la Constitució fos com aquest Betlem. Què és la Constitució? Avam si t’ho sé explicar. Se suposa que és la norma màxima que els ciutadans d’aquest país ens hem posat, la llei que ningú ni res no pot contradir i que s’ha de complir sí o sí. Aquesta, si més no, és la teoria. A la pràctica, la Constitució diu moltes coses que no se compleixen i conté massa silencis en matèries en les que hauria de pronunciar-se. Per altra banda, aquesta Constitució és com la més grossa de les nines russes que es posen una dins l’altra. Totes les demés nines han de caber dins la gran, i no s’admet cap nina més grossa o de diferent format.

A més, se suposa que aquesta Constitució és la que hem triat tots noltros per establir el marc de convivència. Dic se suposa, perquè aquest text, per exemple, és més vell que jo, i ningú no m’ha demanat a mi si hi estic d’acord o no. Tot i açò, aquesta Constitució sembla com un d’aquells Betlems que es miren però no es toquen. Un d’aquells que només serveixen per fer polit, on els pastors estan estàtics tot el temps, on el llum de la cova no s’encén i al bou de ceràmica està a punt de caure-li la cua però ningú no gosa canviar-lo.

Per mi, la Constitució hauria de ser com el nostre Betlem. Canviem els pastorets de lloc quan és necessari, sense por que açò trastoqui tot el conjunt. Si fa falta, afegim figures noves que anys enrere no teníem, i en llevam d’altres que ja han tornat velles i han perdut la seva utilitat.

No entenc aquest pànic d’alguns a canviar les regles que noltros mateixos ens hem posat. Sembla com si les sacralitzéssim, i les convertim en un corsé que ens limita, oblidant que som noltros mateixos qui tenim la potestat per modificar la norma. El temps passa i moltes coses canvien, encara que a alguns no els agradi. Si el món canvia, per què no ho han de fer les normes? Quina por tenim? La Constitució propugna la llibertat. No hem de ser, idò, lliures per triar el marc normatiu i geogràfic en què ens volem moure?Ola llibertat és selectiva i només l’apliquem quan convé?

L’Informe Trepitja, o la pedra filosofal – Cartes a n’Eloi (108)

domingo, diciembre 1st, 2013

Petitó meu, a vegades hem de riure per no plorar. Val més prendre’s segons quines coses amb humor, perquè si hem de reaccionar tal com demana la raó més elemental, ens indignaríem, se’ns inflaria la vena del coll i amollaríem quatre improperis d’aquells que a la televisió camuflen amb un piiiip bastant ofensiu.

Aquesta setmana, la consellera d’Educació ha fet el ridícul. Sí, ho dic així de contundent. Referir-se a l’informe PISA com a l’informe Trepitja és una patinada digna de tots els zappings de totes les televisions. Realment, en el terreny de la realitat, aquesta pífia seria digna d’algun gest polític molt poc practicat en aquest país i que s’assembla al nom rus de Dimitri, però açò no passarà. Què va! Total, quina importància té que la ¿màxima? autoritat en educació d’aquesta comunitat no sàpiga ni com es diu l’informe amb el que justifica totes les seves mesures educatives? Quina importància té que aquesta ¿màxima? Autoritat es limiti a llegir les seves intervencions sense ni donar-se compte que el traductor automàtic ha fet allò que va fer l’Ajuntament de Maó en canviar-se el nom (sense cap informe a favor, res més faltaria!) per Ladrillo? Clar, els que critiquen aquesta petita patinada sense importància no tenen en compte que el sistema educatiu llavors encara no havia descobert les meravelles del TIL, i clar, així esteim. Açò, amb el TIL, segur que no hagués passat!

Mira, criatura, val més prendre’s les coses amb humor. És una de les recomanacions del darrer Informe Trepitja, que es difonia el passat diumenge amb els principals diaris del món mundial. Juntament amb aquest estudi, t’entrava un obsequi. Podies triar entre unes cucales que limitaven la visió a allò que et diuen des del teu partit, o bé una pastilleta com la de Matrix, que fan que segueixis dins el sistema sense percebre ni els seus secrets ni les seves misèries. Jo em vaig quedar amb les cucales. Ara que fa fred, són més útils.

L’informe en qüestió, elaborat per un departament ultrapoderós de la prestigiosa Universitat de Bella Mirada d’Enmig, em va canviar la visió del món. Vaig descobrir que el millor que podia fer un governant era posar al capdavant de les àrees clau d’un govern a persones que, tot i no tenir cap formació en la matèria que gestionaran, siguin obedients i capcots. De fet, l’informe recomana que, en cas de no trobar cap perfil similar, es col·loqui un be, que no protesta mai i sempre segueix al seu cap. A més, per Sant Joan podrien passejar aquest governant i encara es guanyaria uns quants aplaudiments!

Petitó, avui m’estim més riure que no plorar. Estic per prendre’m la pastilla rosa de l’informe. El món que m’envolta, tot i les cucales, em comença a treure de punt. Vaig a cercar un got d’aigua.