Ningú no té mai tota la veritat – Cartes a n’Eloi (104)

Petitó meu, crec que no és la primera vegada que te dic que les coses mai no són del tot blanques o del tot negres. Fins i tot la neu més impol·luta pot tenir una taca negra, i la nit més fosca pot amagar un estel brillant. No, tranquil, no s’ha despertat la meva vena poètica. Simplement vull que entenguis que al món hi ha opinions per a tots els gustos, i totes elles han de ser escoltades.

No entenc aquelles persones que quan xerren es creuen portadores de la veritat absoluta. No parlen, sentencien. Les coses només poden ser del color que ells veuen. Ho qüestionen tot, excepte allò que ells diuen. Gosaria a dir que fins i tot posarien en dubte al científic més eminent quan plantegés la seva darrera fórmula sobre la divisió de les cèl·lules dels moluscos! Dialogar amb aquesta gent és pràcticament igual que jugar al frontó. No aconsegueixes res més que la pilota reboti una i altra vegada i et torni fins i tot amb més força que la que tu li has donat.

Hi ha més persones-frontó de les que imaginaríem. No crec que m’equivoqui si dic que a cada àmbit de la vida sempre hi trobam, com a mínim, algun d’aquests personatges. La situació esdevé ja quasi surrealista quan es troben dos d’aquests éssers amb opinions diferents i interactuen. L’escena es compon de dues persones que no intenten convéncer a l’altre, perquè saben que és inútil. S’intenten convéncer a ells mateixos de que l’altre no té dos dits de front, i que el món aniria molt millor si ell mateix el regís. Un total despropòsit.

Dialogar és la millor estratêgia per avançar. Ja t’ho vaig dir una vegada. És un art molt senzill però a la vegada molt complicat. Jo, petitó, et recoman a tu i a la teva germana que el practiqueu. M’agradaria que sempre que xerressiu ho fessiu amb respecte, deixant espai per a què la persona amb la que interactueu pugui expressar la seva opinió i voltros no la menystingueu. A un sempre li sembla que les coses són de la manera com ell les aprecia, però la realitat té tantes cares i tants colors com ulls la miren i l’observen.

Avui, per exemple, a mi m’han tornat a demanar per què aquesta secció setmanal només du el teu nom, i no el de la teva germana. Certament, no tenc una resposta clara, i admet totes les opinions, tant vàlides o més que la meva. Però ja te vaig explicar, petitó, que una de les teves feines com a germà major serà transmetre tot açò que jo t’explic a la teva germana. Ho faràs amb les teves paraules, que segur que seran més entenedores per ella que no les meves. A més, tu ja saps que tu sempre seràs en petitó meu, per molts anys que tenguis, i na Bruna sempre serà na petitona meva.

Leave a Reply