Imagina allò que mai no hauries imaginat – Cartes a n’Eloi (107)

Petitó meu, mai no ho tenim bé. Fa unes setmanes ens queixàvem perquè feia una calor que no era normal, i ara ho feim perquè no atura de ploure des de fa una setmana. Com diu la dita, mai no plou a gust de tothom. Ara bé, aquesta pluja ens obliga a quedar més estones a casa que quan el temps és un altre i podem passejar pel carrer. Les hores que passem tancats a casa ens obliguen a emprar la imaginació, a convertir qualsevol petit joc en una gran aventura. La imaginació, petitó, és una eina potentíssima.

Aquests dies, per exemple, hem convertit unes cadires i un llençol en la millor caseta del món, capaç de resguardar-nos de qualsevol perill extern i amb la capacitat de fer que qualsevol joc que es desenvolupi sota el seu cobert esdevingui mil vegades millor que si es fa a un altre lloc més habitual. En aquestes jornades de pluja hem transformat la vostra cuineta en un restaurant que serveix cafès fets de farina, sucre i vianda i macarrons amb una salsa que ja voldria cuinar el millor dels xefs que surten per la tele. Hem convertit el nostre sofà en un teatre on actuen unes titelles quasi màgiques, algunes d’elles molt semblants a en Puc o a la teva germana. I el públic podia gaudir de l’espectacle sense haver de pagar ni entrada ni 21 per cent d’IVA.

Ja veus, criatura, la imaginació sempre està al nostre abast, només l’hem d’emprar. Ja m’agradaria que molts dels qui prenen decisions en aquest món empressin més la imaginació i menys la calculadora. M’encantaria que aquests senyors que comanden deixessin d’emprar els recursos fàcils i s’esforçessin per trobar solucions originals on no sempre paguem els mateixos. Però cada dia tenc menys esperançes que açò algun dia sigui realitat.

Sents parlar de renovacions, de refundacions, de noves etapes per atracar-se a la gent… Però després veus que quasi tot són paraules buides, operacions de màrqueting per intentar guanyar-se a la gent de manera fàcil. Quan rasques una mica, veus que al final, el fons és el mateix, i que si realment hi ha qui vol canviar les coses, emprar la imaginació, queda dissolt entre la megaestructura que tot ho decideix i tot ho mana.

Som molt escèptic, sí, però no hem de tirar la tovallola. Al contrari. L’hem de convertir en una vareta màgica, capaç de renovar les idees i les formes. Emprem la imaginació per canviar aquest món, amb petites passes i petits gestos. Si els de baix no ens conformem amb allò de sempre, els de dalt no tindran cap més remei que adonar-se que si són dalt, és perquè els de baix els donam la confiança. Si imagines, arribarem a aconseguir allò que mai no ens hauríem imaginat.

Leave a Reply