Archive for noviembre, 2013

Imagina allò que mai no hauries imaginat – Cartes a n’Eloi (107)

domingo, noviembre 24th, 2013

Petitó meu, mai no ho tenim bé. Fa unes setmanes ens queixàvem perquè feia una calor que no era normal, i ara ho feim perquè no atura de ploure des de fa una setmana. Com diu la dita, mai no plou a gust de tothom. Ara bé, aquesta pluja ens obliga a quedar més estones a casa que quan el temps és un altre i podem passejar pel carrer. Les hores que passem tancats a casa ens obliguen a emprar la imaginació, a convertir qualsevol petit joc en una gran aventura. La imaginació, petitó, és una eina potentíssima.

Aquests dies, per exemple, hem convertit unes cadires i un llençol en la millor caseta del món, capaç de resguardar-nos de qualsevol perill extern i amb la capacitat de fer que qualsevol joc que es desenvolupi sota el seu cobert esdevingui mil vegades millor que si es fa a un altre lloc més habitual. En aquestes jornades de pluja hem transformat la vostra cuineta en un restaurant que serveix cafès fets de farina, sucre i vianda i macarrons amb una salsa que ja voldria cuinar el millor dels xefs que surten per la tele. Hem convertit el nostre sofà en un teatre on actuen unes titelles quasi màgiques, algunes d’elles molt semblants a en Puc o a la teva germana. I el públic podia gaudir de l’espectacle sense haver de pagar ni entrada ni 21 per cent d’IVA.

Ja veus, criatura, la imaginació sempre està al nostre abast, només l’hem d’emprar. Ja m’agradaria que molts dels qui prenen decisions en aquest món empressin més la imaginació i menys la calculadora. M’encantaria que aquests senyors que comanden deixessin d’emprar els recursos fàcils i s’esforçessin per trobar solucions originals on no sempre paguem els mateixos. Però cada dia tenc menys esperançes que açò algun dia sigui realitat.

Sents parlar de renovacions, de refundacions, de noves etapes per atracar-se a la gent… Però després veus que quasi tot són paraules buides, operacions de màrqueting per intentar guanyar-se a la gent de manera fàcil. Quan rasques una mica, veus que al final, el fons és el mateix, i que si realment hi ha qui vol canviar les coses, emprar la imaginació, queda dissolt entre la megaestructura que tot ho decideix i tot ho mana.

Som molt escèptic, sí, però no hem de tirar la tovallola. Al contrari. L’hem de convertir en una vareta màgica, capaç de renovar les idees i les formes. Emprem la imaginació per canviar aquest món, amb petites passes i petits gestos. Si els de baix no ens conformem amb allò de sempre, els de dalt no tindran cap més remei que adonar-se que si són dalt, és perquè els de baix els donam la confiança. Si imagines, arribarem a aconseguir allò que mai no ens hauríem imaginat.

Abraça els teus somnis – Cartes a n’Eloi (106)

domingo, noviembre 17th, 2013

Petitó meu, ahir volies que jo te digués què havies somniat el vespre anterior. Açò, criatura, és impossible. Els somnis són personals i intransferibles. Allò que tu somnies és només teu. No pot venir cap banc i desnonar-te de la llar on cada vespre fas volar la imaginació Cap multinacional no et pot fer una oferta multimilionària per quedar-se el teu terreny oníric. Tu, a vegades sense saber com, decideixes què somnies.

Ara bé, una cosa són els somnis nocturns incontrolables, i una altra aquells que es dibuixen al nostre horitzó i esdevenen metes cap a les quals caminar. Aquests, petitó, sí es poden controlar i és un mateix qui decideix si camina cap a aquest horitzó o l’ignora. Si vols un consell de pare corc, posa’t la motxilla a l’esquena i camina sempre cap als teus somnis, per enfora que els vegis. Un camí es fa passa a passa, i cada passa atraca més la meta final.

Sempre he admirat aquelles persones que són capaçes de deixar-ho tot i enfilar el camí dels somnis. Saben que la vida es viu una vegada, que és curta i que si un s’enreda planificant massa el camí, ja no hi ha possibilitat de caminar. Jo, tot i que sempre he intentat aconseguir allò que he desitjat, som més covard. Em costa fer la passa, i després lamento l’oportunitat perduda. En aquest sentit, petitó, m’agradaria que tu i la teva germana fossiu una mica més valents que jo.

Fa més mal el somni no perseguit que no l’intent fallit. Crec que és pitjor no provar un camí que caure quan el camines. Si tens molt clar un objectiu i no l’intentes, tota la vida estaràs pensant:I si ho hagués provat? Com hauria anat?

Està clar que hi ha coses que ja saps d’entrada com acabaran, i camins que no s’han d’enfilar. És cosa de sentit comú, i ja intentarem ta mare i jo que d’aquest no te’n falti. Però altres fites, per impossibles que siguin, s’han d’intentar.

Un dels grups que jo escoltava més quan era més jove té una cançó que diu el següent:«Pren els teus somnis, t’estan esperant. Vés no dubtis més, s’escapen. Fes que no s’ensorrin, vés-los a buscar, fes que siguin teus, abraça’ls. Lluita pels teus somnis, t’estan esperant. Fem que siguin certs, abraça’ls».Imés endavant explica com anar a la recerca d’aquests somnis:«Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant».

No deixis, petitó, que el negativisme que ens envolta esborri els teus somnis. Posa’ls sempre al teu horitzó, i camina, camina decidit cap a ells.

Les petites passes són les que fan avançar – Cartes a n’Eloi (105)

domingo, noviembre 10th, 2013

Petitó meu, el món avança a base de petites passes. Per assolir un gran objectiu, primer se n’han d’aconseguir altres de més petits, i amb la suma de tots ells es conformen les grans fites. Aquesta setmana, la teva germana ha començat a caminar. Ha tret la filleta valenta que du a dins i ha decidit que del sofà a la taula s’hi pot anar caminant sense la necessitat d’una mà protectora. Unes petites passes que suposen un gran pas per a ella i per a noltros.

Ahir també vam fer una passa petita però ben grossa. Gràcies a en Samu i a en Pumba, tu, ta mare i jo vam poder fer una volta dalt cavall. La teva primera vegada tot sol a dalt d’aquest animal negre i noble. Tenies un bon estil, brides en mà i amb cara de concentració! Jo, i crec que ta mare també, ja no ens aficionarem a aquest món. Qui sap si tu sí que ho faràs! Me sap greu, no podràs ser caixer senyor, els nostres llinatges no ho permeten, però tal vegada algun dia sí podràs lluir la bandera de Sant Joan! Gràcies a la volteta d’ahir, vaig esborrar el record de fa molts anys, quan la meva aventura dalt un cavall va acabar una mica malament.

Ja veus com són d’importants les petites passes! Una darrera l’altra fan camí. Voler córrer és més arrsicat. A vegades s’aconsegueix arribar abans, sí, però es perd l’experiència del camí. Una frase molt tòpica diu que més important que la meta és el camí, i certament, arribar a la meta és molt satisfactori, però l’arribada té més recompensa si durant la caminada has tingut temps per gaudir i aprendre de tot aquell trajecte.

Des de fa unes setmanes tu també estàs fent petites passes aprenent anglès tot jugant. Crec que és la millor manera de fer-ho, a poc a poc, sense frisseres. Estaria molt bé que els polítics també entenguessin que les coses s’han de fer a poc a poc. Les idees, per bones que puguin ser, s’han d’implantar a poc a poc, passa a passa, sabent que cada avanç és encertat. Hi ha qui no ho recorda quan imposa mesures que amb el temps poden ser bones, però que aplicades amb urgències injustificades perden gran part de la seva bondat i poden esdevenir una decisió més perjudicial que beneficiosa.

Petitó, crec que la setmana qui ve, quan te torni a escriure la carta de cada diumenge, la teva germana ja haurà passat d’aquestes petites passes que per a ella són tota una fita a trescar lliurement per tota la casa. Ens podem preparar, llavors! Haurem passat de tenir un petit explorador, com ets tu, a tenir un tàndem d’exploradors decidits a inspeccionar cada racó! Ai senyor!

Ningú no té mai tota la veritat – Cartes a n’Eloi (104)

domingo, noviembre 3rd, 2013

Petitó meu, crec que no és la primera vegada que te dic que les coses mai no són del tot blanques o del tot negres. Fins i tot la neu més impol·luta pot tenir una taca negra, i la nit més fosca pot amagar un estel brillant. No, tranquil, no s’ha despertat la meva vena poètica. Simplement vull que entenguis que al món hi ha opinions per a tots els gustos, i totes elles han de ser escoltades.

No entenc aquelles persones que quan xerren es creuen portadores de la veritat absoluta. No parlen, sentencien. Les coses només poden ser del color que ells veuen. Ho qüestionen tot, excepte allò que ells diuen. Gosaria a dir que fins i tot posarien en dubte al científic més eminent quan plantegés la seva darrera fórmula sobre la divisió de les cèl·lules dels moluscos! Dialogar amb aquesta gent és pràcticament igual que jugar al frontó. No aconsegueixes res més que la pilota reboti una i altra vegada i et torni fins i tot amb més força que la que tu li has donat.

Hi ha més persones-frontó de les que imaginaríem. No crec que m’equivoqui si dic que a cada àmbit de la vida sempre hi trobam, com a mínim, algun d’aquests personatges. La situació esdevé ja quasi surrealista quan es troben dos d’aquests éssers amb opinions diferents i interactuen. L’escena es compon de dues persones que no intenten convéncer a l’altre, perquè saben que és inútil. S’intenten convéncer a ells mateixos de que l’altre no té dos dits de front, i que el món aniria molt millor si ell mateix el regís. Un total despropòsit.

Dialogar és la millor estratêgia per avançar. Ja t’ho vaig dir una vegada. És un art molt senzill però a la vegada molt complicat. Jo, petitó, et recoman a tu i a la teva germana que el practiqueu. M’agradaria que sempre que xerressiu ho fessiu amb respecte, deixant espai per a què la persona amb la que interactueu pugui expressar la seva opinió i voltros no la menystingueu. A un sempre li sembla que les coses són de la manera com ell les aprecia, però la realitat té tantes cares i tants colors com ulls la miren i l’observen.

Avui, per exemple, a mi m’han tornat a demanar per què aquesta secció setmanal només du el teu nom, i no el de la teva germana. Certament, no tenc una resposta clara, i admet totes les opinions, tant vàlides o més que la meva. Però ja te vaig explicar, petitó, que una de les teves feines com a germà major serà transmetre tot açò que jo t’explic a la teva germana. Ho faràs amb les teves paraules, que segur que seran més entenedores per ella que no les meves. A més, tu ja saps que tu sempre seràs en petitó meu, per molts anys que tenguis, i na Bruna sempre serà na petitona meva.