Archive for octubre, 2013

Amb hora vella ara serien les dues – Cartes a n’Eloi (103)

domingo, octubre 27th, 2013

Petitó meu, avui és el dia en què el teu avi Tóbal ens dirà unes quantes vegades que «hora vella ara serien les …». I és que aquest vespre, quan tots dormíem, hem fet que els rellotges tornessin enrere i el dia d’avui té una hora més. Mira per ón, per un dia ens hem cregut capaços de controlar el temps. Som uns ingenus!

No he entès mai aquesta mesura de canviar l’hora dues vegades a l’any. Avui, per exemple, quan arribin les sis del capvespre, mirarem el cel i veurem que ja és fosc. I llavors direm allò que deim sempre en aquestes dates, que no ens agrada que la fosca ens visiti tant prest. A partir d’ara, quan t’aixequis de fer el xubec els migdies el sol ja s’haurà posat els pijames color taronja i es prepararà per anar a dormir. Val, al matí el dia es deixondirà més prest, i podrem apagar els llums dels carrers més prest, però a la nit els haurem d’encendre més d’hora. Avam si algú m’explica el motiu d’aquest canvi d’hora i ho entenc d’una vegada!

M’han dit coses d’estalvi econòmic i energetic, però sincerament, no ho he acabat d’entendre mai. El que està clar és que aquest canvi d’hora és l’adéu definitiu a l’estiu. Enguany l’estació més calenta de l’any ha volgut estar amb noltros fins molt tard, i la calor d’aquests dies ens ha fet pronunciar més d’una queixa. Diuen que dimarts la cosa refresca, i en tenim ganes. Però ara també arribarà el temps en què enyorarem l’estiu, aquells capvespres llargs i aquells inicis de vespre amb llum natural. Al final, com cada any, ens hi acostumarem.

L’hivern també té el seu encant. L’olor a xemenia, la manteta damunt el sofà, els capvespres de pluja jugant a casa, la rutina… L’home és un animal camaleònic. Som capaços d’adaptar-nos a moltes situacions, també a uns canvis d’hora que no entenem. Tot s’ha de dir, també som animals capaços d’inventar canvis inexplicables i inútils. Moltes vegades optem per modificar allò que funciona, i en canvi ens encaperrutam a canviar coses que funcionen o bé a les que no hem donat ni temps per a comprovar si funcionen. Som així d’especials, a vegades.

Avui matí, quan ens despertem, segur que ta mare canvia l’hora dels rellotges que tenim a casa. El del forn, el del microones… És una de les poques coses que ens agrada d’aquest canvi horari, tocar botonets i pensar que per un moment, podem endarrerir una hora el rellotge i guanyar una hora de temps. Però, com t’he dit, no és més que una il·lusió. El temps, petitó, és indomable!

Val més educar que no prohibir – Cartes a n’Eloi (102)

domingo, octubre 20th, 2013

Petitó meu, imagin que alguna persona llegirà aquestes cartes públiques que t’envio cada setmana a través d’un telèfon mòbil, una d’aquestes tablets com la que tenen les teves cosinetes de Palma o vés a saber a quin dispositiu de darreríssima generació que jo encara no conec. Ja no fa falta tenir el diari de paper per poder accedir a totes les noticies i articles. És una de les fites que ha possibilitat la tecnologia, i que, tot i que fa que molts diaris venguin menys exemplars cada dia, ens ha canviat la vida a través d’una revolució silenciosa.

Criatura, en aquest món no hi ha res totalment blanc o totalment negre. La tecnologia no és ni bona ni dolenta. És una eina que cadascú pot emprar com vulgui o pugui. No compartesc l’opinió, per exemple, dels que estigmatitzen les xarxes socials, facebook, twitter o el mateix whatsapp. Personalment, crec que són un instrument molt útil si el saps emprar bé i aprens quins són els límits. D’entrada, mai no han de substituir el contacte real, les amistats de sempre, aquelles de banc a una plaça, una bossa de pipes i qualsevol tema de conversa. El món real és açò, real, i el virtual té part de veritat i una altra que no.

Davant aquest fet, no crec que la solució sigui la prohibició. L’opció vàlida, pens, és l’educació. Du més feina que el “no”, però aporta moltes més coses tant al qui mostra com al qui aprèn. Conduir un cotxe comporta molts riscos, però no per açò deixam de conduir. Aprenem com alternar els pedals, com canviar de marxes i quines són les normes a cada zona. Algú ens mostra quins són els perills, i una vegada coneguts, els intentam evitar. Per què no fer el mateix amb les noves tecnologies?

Estic segur, petitó, que en pocs anys tu empraràs més els mòbils i les noves eines amb molta més facilitat que jo. De fet, ja tens una manya impressionant per jugar a fer pizzes, magdalenes i dibuixos amb el meu telèfon mòbil. No crec que per un fillet com tu sigui dolent jugar amb un mòbil, sempre que no oblidis els jocs de sempre. La tecnologia no és perillosa; ho és no saber-la emprar.

Crec que els pares tenim una funció molt important en aquest tema, i a vegades no esteim prou preparats per dur-la a terme. No hem de tenir por ni vergonya a l’hora de demanar ajuda. Refugiar-nos en una prohibició total és còmode, però també covard. Les xarxes socials, internet i els mòbils formen part de la realitat. Val més integrar els nostres petits en aquest món de la nostra mà, abans que ho descobreixin per altres vies més perilloses.

Si toquen a la porta, obre-la – Cartes a n’Eloi (101)

domingo, octubre 13th, 2013

Petitó meu, la vida és molt complicada. Si ja ho és per noltros, que tenim la sort de disposar de casa, feina i menjar, imagina la situació de qui no té cap d’aquestes tres coses. Intent intuir l’angoixa que pot suscitar aquest panorama, però estic segur que un drama així no es pot assimilar del tot fins que no es viu. I estic segur que aquesta situació límit moltes vegades empeny a cercar solucions desesperades.

Aquests dies hem pogut presenciar el trist final de desenes de persones que, guiades per la desesperació, van decidir emprendre un viatge amb un destí del tot incert. Cercaven un nou port per a viure en unes condicions menys indignes que les que tenien a casa seva, i van acabar trobant un mar salvatge i incomprensió per part d’alguns pescadors. Quan un a casa seva no té el necessari per a viure, és normal que vagi a cercar-ho a altres bands. D’açò, petitó, en deim immigració.

Jo crec que les persones, per damunt de la seva procedència, són persones. Tots cercam el mateix, viure dignament i satisfer les necessitats bàsiques. I crec que tots hauríem de tenir les mateixes oportunitats de fer realitat aquest objectiu tant bàsic. Per desgràcia, aquest món que roda cada dia és desigual, i allò que existeix a una zona pot no existir a una altra. A vegades aquestes diferències es deuen al indesxifrable designi de la natura, però moltes altres vegades som les persones mateixes les que feim que altres es quedin sense uns recursos dels que sí disposaven.

I llavors ens queixam quan truquen a les nostres portes persones d’altres llocs cercant una oportunitat. Hi ha qui posaria un candau i cadenes per a què aquesta gent ni s’atraqués. Amb l’habitual memòria selectiva que s’activa només quan convé, hi ha qui oblida que la vida dóna moltes voltes, i que anys enrere la realitat era una altra. Fins i tot hi ha qui mira cap a una altra banda per no veure que veïns seus han d’anar a tocar a la porta de països situats més al Nord per trobar feina.

Evidentment, quan s’obre la porta s’ha de comprovar que a la casa hi cap tota la gent que vol entrar. Però hi ha molta gent que oblida que a una casa es poden moure els mobles i es pot posar un llit més quan arriben convidats. Altres vegades a altres bandes ja ho han fet per gent molt propera a noltros. Les persones, repeteix, són persones, siguin d’allà on siguin.

Petitó, mentre t’escric aquestes línies veig als diaris digitals que un nou viatge cap a un futur millor ha tingut un final negre. La pell se’m posa de gallina. Esper, criatura, que tu trobis les teves oportunitats allà on més t’agradi, però també m’agradaria que sapiguessis obrir la porta quan algú truca.

La carta que fa cent – Cartes a n’Eloi (100)

domingo, octubre 6th, 2013

Petitó meu, fa dos anys no tenia clar si escriuria mai aquesta carta. Quan vaig començar aquesta aventura d’intentar-te explicar aquest món nostre, no sabia si tindria arguments i constància per arribar fins avui. Finalment, ho he fet, i avui reps la carta nombre 100.
Mirant enrere i repassant tot allò que t’he explicat, no tenc clar que hagi aconseguit que entenguis ón i com vivim. Record que a la primera carta et vaig xerrar d’un nombre, el cinc milions, que no sortia als contes. Era la xifra de persones sense feina en aquell moment, i llavors trobava que era un nombre desorbitat. A dia d’avui, aquell cinc milions ha quedat curt.

Veig també que en diverses ocasions t’he parlat d’avions i transport aeri. La primera vegada que ho vaig fer, et vaig dir que esperava que algun dia el transport aeri no ens ofegués tant com llavors. Avui, crec que ens manca encara més l’aire que fa dos anys.

Repassant cartes, veig que he estat molt cansat amb el tema de les retallades, però és que, petitó, si algú fa uns anys va decidir obrir una fàbrica de tisores es deu haver fet d’or, perquè avui dia és l’eina més emprada entre els polítics. Ho era fa dos anys, i ho segueix essent ara. De fet, des que et vaig començar a escriure, ja hem fet passes enrere en sanitat, educació i prestacions socials. La calculadora, petitó, segueix estant per damunt de les persones. Malauradament, açò no ha canviat després de cent cartes.

També t’he xerrat i molt de l’escola. Sobretot en aquests darrers mesos. En aquest país no hi ha manera que deixin l’educació en pau, que s’arribi a un acord per trobar un model que agradi a tots. Serà que ningú té clar que açò de l’educació no és una joguina per a tirar-se els trastos pel cap, sinó que és la clau del futur i del present. Moltes paraules polides i massa hipocresia. Massa ganes de confrontació i poca, molt poca educació.

Durant cent setmanes t’he escrit de futbol, d’esclatassangs, de caramel·lers, de bicicletes, amics, avis i mares. I també he intentat posar sobre paper allò que no es pot escriure. He intentat que entenguessis que ara mateix la meva vida i la de ta mare sou tu i la teva germana. Alguns dies m’he posat molt sensible, segurament per a segons qui he estat cursi, però de tant en tant necessito posar sobre paper tota l’estima que va néixer el dia que tu vas arribar a aquest món boig i que es va multiplicar el dia que hi va aterrar la teva germana.

Petitó, no sé si aquestes cartes te cansaran, t’avorriran, et faran empagueir o si algun dia les llegiràs totes i esbossaràs un somriure. Jo només t’intent transmetre la meva visió d’aquest món que gira tot el dia. De moment, ho seguiré intentant. Avam si arribam a les 200!