El senzill i complicart art del diàleg – Cartes a n’Eloi (98)

Petitó meu, són ja moltes les cartes que t’he escrit. La d’avui, com veuràs, arriba amb un disseny nou i unes altres lletres, però seguiré intentant explicar-te aquest món que ens envolta. Crec que aquesta és una de les missions que tenim com a pares. Una de les moltes altres que ens pertoquen, i per a les que ningú no dóna ni llibre d’instruccions ni decàleg de maniobres bàsiques quan naixeu.

Ser pare sense dubte, és la millor experiència de la meva vida. Crec que és el canvi més radical que pot viure una persona, i sobretot, un canvi que no té marxa enrere. Quan inaugures l’etapa de pare, no la tanques mai.

Ser pare (i mare) també és la responsabilitat més gran que et pot tocar en aquesta vida. Reps l’encàrrec de cuidar una personeta, de fer-la créixer, alimentar-la i educar-la. És una feina molt més difícil que qualsevol problema matemàtic, qualsevol obra d’arquitectura o qualsevol misteri físic. No hi ha fórmules màgiques, universals i estàndards. No hi ha manuals que serveixin per a tots, i de fet, si algú té un manual, segur que moltes vegades no li serveix ni a ell. És difícil, sí, però és apassionant.

UNA DE LES DECISIONS que com a pares ens toca prendre és decidir quina educació donem als nostres fills. No em refereix ja a quina escola aniran, sinó a quins valors inculcam als ciutadans del futur. No som partidari de crear rèpliques d’un mateix, de crear pares en miniatura. No vull, petitó, que siguis un Llorenç en petit. Vull que siguis tu. Ara bé, sí que crec que a ta mare i a mi ens correspon triar quines són les coses que creiem que has de valorar. Després tu mateix ja decidiràs si ens fas cas o no. Si puc triar, fes-nos cas.Aquests dies hem intentat mostrar-te, per exemple, que estar bé lluitar per allò que un creu, defensar les idees que un té sempre que no siguin perjudicials per als demés. Està bé exterioritzar el descontent amb allò amb el que un no està d’acord, sempre que es faci de manera civilitzada i respectuosa.

I per a què les coses canvïin, és necessari xerrar. Al món som molts, i hem d’intentar posar-nos d’acord. Per açò, és imprescindible el diàleg. Ah, petitó! L’art del diàleg! És molt senzill i molt complicat a la vegada. Tant senzill com xerrar i escoltar. Tant complicat com escoltar i xerrar. Hi ha qui xerra però no escolta; hi ha qui sent, però no escolta; i hi ha qui, quan sent el que no vol escoltar, deixa d’escoltar. Xerrar i escoltar és bàsic per arribar a pactes, per avançar. Aplica-ho. I ja posats, que ho apliquin també els qui manen. No els aniria gens malament.

Leave a Reply