Archive for septiembre, 2013

Els teus contes particulars – Cartes a n’Eloi (99)

lunes, septiembre 30th, 2013

Petitó meu, aquests dies tens els Teletubbies ben enfeinats. En Tinki-Winki té agulletes, i na Po està estirada al sofà sense quasi moure’s. Duen uns dies de gran activitat, jugant a amagar a totes hores i cercant amagatalls cada vegada més difícils i inverossímils. Aquests dies els ha tocat a ells, però abans varen ser els capgrossos de Ferreries. Van haver de ballar, ser models per a fillets atemorits i fins i tot aprendre anglès. Ara duen uns dies de merescut descans, però de tant en tant revifen i tornen a ser protagonistes.

I abans dels Teletubbis va ser na Mona Lisa, i els amics den Puc, i la balena que no tenia nom, i en Van Gogh, i els personatges de Fisher Price, i l’ocell de colors… Tots ells i molts altres han estat protagonistes dels teus contes. La teva imaginació és infinita, i cada vespre poses a prova la nostra. La teva visita nocturna al món dels somnis no arriba sense abans sentir dos contes.

Al principi et conformaves amb els de tota la vida, mínimament transformats i adaptats. Poc a poc, però, vas anar reclamant històries diferents, personatges nous que moltes vegades sortien d’allò que veies cada dia. Sempre m’ha agradat crear històries. De fet, un dels primers contes propis que vas sentir, el den Puc, és una adaptació de la historia que, ja fa molts anys, explicava a en Joan Mir. Després van arribar altres creacions, meves i de ta mare, que intenten superar el teu exigent filtre de qualitat.

En Joan Pons, aquest escriptor a qui ton pare admira, ja em va dir una vegada que els fillets sou el públic més exigent escoltant històries. Si una cosa no us agrada, ho demostreu tot d’una. Si us agrada, també. Tu no ets l’excepció. Darrerament t’has especialitzat a introduir les teves pròpies variacions a les històries que ta mare i jo inventam. Tu mateix ja ens demanes com vols que sigui la trama, i a vegades afegeixes girs inesperats.

És fantàstic que t’agradi tant la ficció. Tot i que alguns vespres esteim tant cansats que ens costa donar forma als contes que t’acaronen abans d’anar a dormir, vull que mantenguis aquest costum. Arribarà un dia que els contes no te’ls explicarem noltros, sinó que els llegiràs tu mateix abans d’aclucar els ulls. T’encantarà.

A més, la ficció ens ajuda a fugir d’un món que moltes vegades voldríem que fos una història que s’acaba només despertant. A la ficció, podem fer que no hi hagi dolents, ni baralles ni polítics que no escolten encara que un tsunami verd eixordi les seves orelles. Els contes, petitó, sempre podem fer que acabin bé. Tot un luxe!

El senzill i complicart art del diàleg – Cartes a n’Eloi (98)

domingo, septiembre 22nd, 2013

Petitó meu, són ja moltes les cartes que t’he escrit. La d’avui, com veuràs, arriba amb un disseny nou i unes altres lletres, però seguiré intentant explicar-te aquest món que ens envolta. Crec que aquesta és una de les missions que tenim com a pares. Una de les moltes altres que ens pertoquen, i per a les que ningú no dóna ni llibre d’instruccions ni decàleg de maniobres bàsiques quan naixeu.

Ser pare sense dubte, és la millor experiència de la meva vida. Crec que és el canvi més radical que pot viure una persona, i sobretot, un canvi que no té marxa enrere. Quan inaugures l’etapa de pare, no la tanques mai.

Ser pare (i mare) també és la responsabilitat més gran que et pot tocar en aquesta vida. Reps l’encàrrec de cuidar una personeta, de fer-la créixer, alimentar-la i educar-la. És una feina molt més difícil que qualsevol problema matemàtic, qualsevol obra d’arquitectura o qualsevol misteri físic. No hi ha fórmules màgiques, universals i estàndards. No hi ha manuals que serveixin per a tots, i de fet, si algú té un manual, segur que moltes vegades no li serveix ni a ell. És difícil, sí, però és apassionant.

UNA DE LES DECISIONS que com a pares ens toca prendre és decidir quina educació donem als nostres fills. No em refereix ja a quina escola aniran, sinó a quins valors inculcam als ciutadans del futur. No som partidari de crear rèpliques d’un mateix, de crear pares en miniatura. No vull, petitó, que siguis un Llorenç en petit. Vull que siguis tu. Ara bé, sí que crec que a ta mare i a mi ens correspon triar quines són les coses que creiem que has de valorar. Després tu mateix ja decidiràs si ens fas cas o no. Si puc triar, fes-nos cas.Aquests dies hem intentat mostrar-te, per exemple, que estar bé lluitar per allò que un creu, defensar les idees que un té sempre que no siguin perjudicials per als demés. Està bé exterioritzar el descontent amb allò amb el que un no està d’acord, sempre que es faci de manera civilitzada i respectuosa.

I per a què les coses canvïin, és necessari xerrar. Al món som molts, i hem d’intentar posar-nos d’acord. Per açò, és imprescindible el diàleg. Ah, petitó! L’art del diàleg! És molt senzill i molt complicat a la vegada. Tant senzill com xerrar i escoltar. Tant complicat com escoltar i xerrar. Hi ha qui xerra però no escolta; hi ha qui sent, però no escolta; i hi ha qui, quan sent el que no vol escoltar, deixa d’escoltar. Xerrar i escoltar és bàsic per arribar a pactes, per avançar. Aplica-ho. I ja posats, que ho apliquin també els qui manen. No els aniria gens malament.

Que no es faci el silenci a Ciutadella – Cartes a n’Eloi (97)

domingo, septiembre 22nd, 2013

Petitó meu, mentre t’escric aquesta carteta tenc la música posada. M’ajuda a concentrar-me. Alguns necessiten silenci per fer feina. Jo necessit música. Uns dies em decanto per una música més animada, que em doni ritme; altres vegades trio alguna cosa més relaxada, sobretot quan he d’escriure sobre temes espessos. Ara mateix escolt una preciosa versió que em va recomanar una persona a través de facebook. El tema és que no es faci el silenci. Ni mentre faig feina ni tampoc als carrers de Ciutadella.

Aquesta setmana hem sabut que a la ciutat on noltros vivim es feien alguns concerts que, si apliquem estricament la normativa, no podien fer-se. La llei, sense dubte, s’ha de complir. A vegades, les normes que entre tots ens hem posat impossibiliten algunes coses que són discutibles. A mi, per exemple, em sembla bé que els bars puguin organitzar concerts a les seves terrasses.

Avam, ho criticaria si tinguessin el volum dalt de tot, empressin instruments estridents i actuessin a hores intempestives. Si és així, no s’han de tolerar. Ara bé, sé que la gran majoria dels concerts que es feien a Ciutadella no eren així. Crec que la seva actuació no impedia el descans dels veïns. I açò no vol dir que algun veí pugui pensar diferent, eh? Però tenc clar que una cosa és la molèstia que pot generar, per exemple, un autobús a pocs metres de la teva finestra, i l’altra la de la música.

Els carrers no són terreny per al silenci. Som animals socials, necessitam relacionar-nos, conviure amb els demés i fer activitats en comunitat. A mi m’encanta passar per un carrer i veure un petit concert. A tu també, eh? Recordes aquell dia a la Plaça des Pins? Tu, na Clara i na Maria vàreu quedar enganxats a una actuació musical. La música forma part de la nostra cultura, de la nostra manera de ser, i no crec que s’hagi de recloure a espais tancats.

Evidentment, el repte en aquest cas és la convivència. Els veïns han de poder descansar, res més faltaria, però també hem de poder gaudir de la música. Hem de trobar la manera de fer-ho possible, i no crec que sigui molt difícil. Tots hauran de cedir un poquet, però en açò consisteix la negociació i el diàleg. Jo no vull que es faci el silenci als carrers de Ciutadella. Si no poden ser els bars, que siguin les administracions, o qui faci falta, però no entendria la ciutat sense la música. Em sonaria molt malament.

Per un pacte real en l’educació – Cartes a n’Eloi (96)

lunes, septiembre 9th, 2013

Petitó meu, aquesta serà la carta nombre 96, i te torn a escriure sobre educació. Pensaràs que som un cansat, que ja te n’he xerrat moltes vegades, i un poc de raó tens, però és que no em deixen altre remei. No entenc moltes de les coses que estan passant. No puc comprendre com s’ha fet de l’educació directament un camp de batalla, un pols entre uns i altres, un conflicte constant on alguns sembla que tenen com a únic objectiu, precisament, el conflicte.

Ja és hora que algú deixi clar que amb l’educació no es juga. Si algú vol armar baralles polítiques, que ho faci amb altres assumptes. Si algú vol incendiar l’opinió pública, que no atraqui l’encenedor a les aules. L’educació, petitó, hauria de ser un tema independent de la política. Un assumpte de tots, un terreny on es cerqués l’acord i no la imposició. Per açò, crec que el moviment Menorca Edu21 mereix tot el suport del món.

Sé que hi ha qui té moltes ganes de polititzar-ho tot. Uns i altres, no crec que en aquest tema es pugui salvar pràcticament a ningú. Per açò crec totalment encertada la recerca d’un pacte per l’educació, sempre que aquest acord se cerqui sense consignes partidistes, sense afiliacions polítiques i amb els nostres fills com a únic objectiu. No és feina fàcil, i manco en aquests moments.

Un pacte d’aquestes característiques ha de tenir en compte totes les sensibilitats, totes les postures, però sobretot, ha de partir de qui coneix la realitat de les nostres escoles. El pacte s’ha de fer des de les aules, no des dels despatxos de les conselleries. No em serveix que algú digui que perquè mana, s’ha de fer el que ella diu. Açò és d’una falta d’educació abismal. Si aquest és l’exemple, anem molt equivocats.

I no em val que alguns sectors ja posin etiquetes a qui cerca aquest pacte. No val allò que ja hem sentit de “aquests van contra noltros”. No senyors. Qui cerca un pacte per l’educació ho fa en favor dels nostres fills, no en contra de ningú. Si algú no vol un acord d’aquest estil, que ho digui. Llavors ja haurem posat totes les cartes damunt la taula, i alguns s’hauran tret la careta. Negar-se d’entrada a xerrar i a intentar l’acord és, senzillament, un gran error.

Esper, criatura, que algun dia puguis rebre una educació fruit d’aquest pacte, nascuda de l’acord entre mestres, pares i societat. Esper que algun dia, la política deixi de ser la joguina preferida d’alguns polítics amb llengua bífida. Esper que imperi el seny.

La vida és un canvi constant – Cartes a n’Eloi (95)

domingo, septiembre 1st, 2013

Petitó meu, la vida és un canvi constant. Algú podria pensar que tots els dies són iguals, però l’avui sempre té alguna cosa diferent a l’ahir, per petita que sigui. Per tant, criatura, una de les claus per navegar per aquest món és aprendre a adaptar-se al canvi.

Vull, de totes maneres, deixar-te una cosa clara. Adaptar-se al canvi no és resignar-se a deixar que les coses passin com altres decideixen. Si penses, per exemple, que el canvi és una onada que ve i s’ho emporta tot per davant, la teva actitud ha de ser la d’un surfista que aprofita la força de l’ona per gaudir, disfrutar i conduir la teva planxa de surf cap allà on tu vols.

Per què m’he posat avui tant filosòfic? Perquè ara que he acabat les vacances, criatura, s’atraquen molts canvis. El primer i més evident el de les vacances. Torna la rutina, de moment la meva. D’aquí unes setmanes la teva, amb el retorn a una escola que intenta surfejar com pot una onada que s’assembla a un tsunami que no tolera surfistes que vagin contra la corrent dels que manen. I d’aquí unes setmanes na Bruna també iniciarà la rutina escolar. Ja veus, petit surfista meu, quants canvis!

Ahir mateix vam viure un altre canvi. Vam tornar a casa després d’uns mesos fora, i petitó meu, què bé que hi esteim! Tens la gran capacitat d’adaptar-te a qualsevol lloc on vas, però estic segur que tu també enyoraves el nostre sofà taronja, el teu llit alt, el sol entrant al menjador o la cuina petita però funcional. Caseta mia, per pobra que sia!

Jo també viuré prest un canvi important. Com ja t’he explicat, el diari on t’escric aquestes cartes i on cada dia intent explicar què passa en aquesta illa viurà un dels canvis més radicals de la seva història. Canviarà el format, alguna gent, les seccions… Jo intentaré no canviar la meva manera de fer feina. Serà millor o pitjor, depèn de qui ho jutji, però és la que em permet dormir tranquil cada vespre sabent que he fet tot el possible per explicar les coses tal qual són, sense afegir ni treure res. Esper aconseguir-ho.

Ja veus, Eloi, les coses canvien constantment. A vegades ho fan per millorar, a vegades per empitjorar. Jutjar quin tipus de canvi vivim depèn de les ulleres amb les que cadascú observi el món.

Un Sant Bartomeu impressionant – Cartes a n’Eloi (94)

domingo, septiembre 1st, 2013

Petitó meu, Ferreries segueix vivint aquest Sant Bartomeu en el que noltros ens hem submergit aquests dos darrers dies. Han estat unes jornades ben especials. Per començar, què bé que ho ha fet en Samu com a caixer fadrí! No record haver-lo vist amb un somriure tant ample i sincer des de fa molt temps. Gràcies, Samu, per fer-ho tant bé i per fer-nos-ho passar tant bé! I també gràcies a en Francesc, que va posar-se el somriure a la cara com qui es posa la levita i els calçons i no el va deixar anar en totes les festes, tampoc quan tu te vas fer la foto amb ell dalt en Lliure. Ja veus, petitó, tenim dos dels millors caixers al nostre grup. Ara només ens falta tenir un caixer casat! Tot arribarà, segur.

Aquest Sant Tomeu també ha estat especial perquè, tot i ser el segon de na Bruna, podríem dir que ha estat quasi el primer. L’any passat ella tot just tenia dues setmanetes, i pràcticament no veia res de la festa. Enguany ha gaudit amb els cavalls, als que assenyalava amb el dit i cridava. Quan hi era ben a prop ja no era tant valenta, però segur que serà una santbartomeuera de dalt de tot! Com tu, que enguany has entès que els capgrossos són inofensius, i al final has volgut seguir totes les seves passes i els seus balls mentre els ferreriencs obrien les finestres i es rentaven les lleganyes de la cara. Mira, gràcies a tu hem descobert part de les festes que pràcticament no havíem viscut mai.

Aquest Sant Tomeu també he descobert que hi ha molta gent que te coneix per aquestes cartes que t’escric cada diumenge. Fins i tot hi ha qui les llegeix al llit, amb el seu Ipad! No t’amagaré que m’agrada que te coneguin, però també me fa empagueir. Petitó, jo només intent deixar escrites quatre coses que vull que llegeixis quan siguis més gros. T’explic allò que sent, allò que pens, allò que em passa pel cap i pel cor. A vegades amb més manya, a vegades amb manco. A vegades després d’una preciosa estona de festa amb els meus amics de sempre, com avui, a vegades després d’una jornada intensa de feina. No tenc cap pretensió ni una amb aquestes retxes. Només esper que el dia que les puguis llegir, després d’arribar a la conclusió que ton pare és un corc, pensis que si ton pare i ta mare gosen publicar aquestes retxes a un diari, és perquè no tenen cap vergonya ni una en dir que t’estimam, i molt. A tu i a la teva germana.