Archive for agosto, 2013

Una setmana molt especial – Cartes a n’Eloi (93)

jueves, agosto 22nd, 2013

Petitó meu, demà comença una setmana molt especial. D’entrada, a partir de dijous hauràs d’aixecar un dit més quan et demanin quants anys tens. Com ja et vaig dir fa dues setmanes, el temps passa molt ràpid i creixeu molt ràpid.
Seran ja tres els anys que passam junts. T’assegur que són els més intensos de la meva vida i també els més polits. He fet el descobriment més espectacular que havia fet mai, i és com es pot arribar a estimar un fill. Quan anava a l’Institut i m’explicaven el significat del terme infinit, em resultava quasi impossible d’assimilar. Totes les coses han de tenir un límit i un final, pensava. Ara conec una aplicació pràctica per aquest concepte matemàtic. Cada dia que passa crec que us estim més, a tu i a na Bruna, i açò que cada dia us estim més que mai. Tot un misteri!

Per altra banda, aquesta setmana és especial perquè arriba Sant Bartomeu. Seran ja les teves quartes festes. Les primeres et van arribar quan tot just aprenies a viure, i el teu primer record serà aquella telefonada d’en Joan Mir fent-nos arribar a l’Hospital la tonada del fabiol. Un detall impressionant del teu quasi-conco! Enguany, Sant Tomeu tornarà a ser únic. En Samu serà el caixer sobreposat, el qui passejarà per tot Ferreries la bandera del patró. No tenc cap dubte ni un que ho farà la mar de bé, tant com ho va fer en Francesc fa nou anys. Tenim uns amics importants, ja veus!

I és que ton pare, petitó, mai no oblida d’on ve i d’on és. Les meves arrels són a Ferreries, i sempre seran allà. Presumeix de ferrerienc, perquè crec que Ferreries és diferent. L’altre fosquet, quan sopaves aquella tapa de pilotes, vaig fer una ullada per aquells carrers on encara es pot seure a la fresca i on sembla que el ritme accelerat d’altres bandes encara no ha arribat. Em va envair la nostàlgia. Però més que pel seu físic, Ferreries destaca per la seva manera de ser. La setmana passada, quan encara feia feina, algú va dir que Ferreries era la perla de Menorca gràcies als ferreriencs. Té raó. El meu (sempre serà el meu, encara que no hi visqui) sempre ha estat un poble actiu, amb empenta, decidit. Els ciutadans no s’han resignat mai a quedar-se al sofà de casa a veure passar el temps. Han decidit caminar la seva pròpia vida, intentant fer-la millor.

Sí, petitó, estic orgullós de ser ferrerienc, i m’agradaria que els vostres gens haguessin agafat un poc d’aquest ADN de Ferreries. Així que divendres ja te tocarà cantar l’himne després que en Samu ja dugui la bandera que ha esperat tants anys! Molta sort, Samu!

La primera espelma de na Bruna – Cartes a n’Eloi (92)

miércoles, agosto 14th, 2013

Petitó meu, més o manco a l’hora que escric aquestes línies es compleix un any exacte des que a la nostra casa va entrar-hi una nova personeta. Era un 10 d’agost, i feia dos dies ja que na Bruna havia arribat a aquest món. Tu havies compartit un dies amb la família a Son Maquet, esperant que noltros tornéssim de Maó. T’havíem explicat moltes vegades que prest tindries una germaneta, fins i tot havies vist contes on intentaven fer-ho més comprensible, però en aquests casos, fins que no ho vius no assumeixes la veritable dimensió del canvi.

Ara ja fa un any que compartim espai, vida i sentiments. És increïble com passa el temps. Encara avui recordo els primers vespres de na Bruna, quan era una criatureta petita i indefensa, pendent sempre de ta mare per alimentar-se. Ara ja s’ha convertit en una exploradora a quatre potes, que grapeja per tots els racons de la casa, balla quan li cantam aquella cançó dels tweenies i reparteix abraçades i besades amb un amor infinit.

Em resulta difícil recordar que tu també vas ser així. Quan et veig ara, que estàs a punt de bufar la teva tercera espelma i ja ets una personeta de cap a peus, em sembla impossible que algun dia necessitessis la nostra mà per aixecar-te, o que tu també comencessis a descobrir el món que t’envolta anant de grapes. Ara semblaré un vell, però cada vegada entenc més a la gent que, quan tens un fill, et diuen que aprofitis, que creixen molt ràpid. Certament és així, i per açò jo intent aprofitar al màxim cada minut que pas amb voltros.

Dijous passat vas fer de germà gros i vas ajudar na Bruna a bufar la seva primera espelma, aquella que vam posar sobre un pastís a ratlles. Com a germà gros te tocarà ajudar a la teva germana a créixer. Estic segur que seràs un gran mestre, el millor que podria tenir. Te l’estimes molt, i a vegades ho demostres amb massa entusiasme i tot. Com a pare, et puc assegurar que quan jugau junts, m’agradaria aturar el món, i que la vida no fos més que contemplar com aquestes dues cosetes que ta mare i jo hem duit el món interactuen, es relacionen i van forjant una relació que serà indestructible. Llavors, i sense que serveixi de precedent, sent orgull de pare.

Res, que m’he tornat a posar sensiblot, avui! Deu ser aquesta calor, que em té acabat, o que s’atraquen les vacances i tindré molt més temps per estar amb voltros. Prepara’t, que tenim moltes coses per fer!

La carretera, tècnicament

miércoles, agosto 14th, 2013

La passada setmana vaig assistir al col·loqui sobre xarxes viàries que va organitzar el Cercle d’Economia. Van ser dues hores d’arguments tècnics, dades i estudis. Anàlisis objectius fets per experts, gent que coneix el territori perquè el trepitja cada dia i no perquè el veu a través d’una finestra des del seu despatx. Em va sorprendre la total coincidència a l’hora de considerar exagerat el projecte del Consell per a la carretera general.

Dic que em va sorprendre perquè l’argumentació d’aquesta consideració se sustentava en tesis tècniques. No hi havia política pel mig. Ningú no podrà dir que qui deia açò “eren els del no permanent”. Em va agradar la riquesa de les explicacions, i vaig trobar a faltar algun representant del Consell per escoltar les intervencions. Aquests són els debats reals, els que s’haurien de tenir en compte. Els que es fan sense carnets de partit, sense programes electorals que condicionin les opinions.

La intervenció que es vol fer sobre la carretera general és suficientment important com per escoltar totes les veus, sobretot les que saben de què xerren. Ens hi juguem molt, i tal vegada ara no en som conscients. La intervenció sobre el territori moltes vegades és irreversible, i massa vegades no ens donam compte d’allò que tenim fins que ho perdem. Ho deia perfectament Guillem López, aquell dia. Una cosa és la renda i l’altre el patrimoni. El nostre paisatge és un patrimoni que ens dóna renda. Jugar amb ell a la lleugera, simplement per criteris partidistes, és arriscat i temerari. Sé que el Cercle d’Economia volia enviar un resum de la xerrada al Consell. Em sembla una gran idea. Esper que llegeixin el document amb atenció, i que reflexionin.

Açò ja és una guerra

miércoles, agosto 14th, 2013

El gran Gila era capaç de telefonar a l’enemic per intentar pactar els atacs i les estratègies. Intentava xerrar amb l’altre bàndol, i així arribar a acords per a una guerra menys cruel. A Balears, hi ha una guerra declarada on s’ha romput definitivament qualsevol esperança de diàleg. L’educació, i em fa molta pena dir-ho, està definitivament en guerra.

Un amic em comentava l’altre dia que amb les darreres decisions, la Conselleria d’Educació ha passat d’intentar evitar el conflicte a provocar-lo directament. Crec que el meu amic té raó. Les diferències entre les parts són molt grans, és evident, però la corda no es romp fins que algú fa una estirada massa forta, i aquesta vegada el Govern ha fet un gest desproporcionat.

No sé si un funcionari ha d’obeir estricament les ordres de dalt si creu que aquestes són perjudicials per als alumnes, per al funcionament del centre i per la comunitat educativa. Legalment, segurament sí. Èticament, la cosa és diferent.

La Conselleria, en tost de pensar que si quasi tots els centres educatius s’oposen a les seves decisions és perquè deuen tenir algun argument de pes, ha aplicat aquella tàctica tant simplista de si no estàs amb mi, estàs contra mi. El Govern, definitivament, ha polititzat l’educació, i el que és més greu, l’ha posada en perill.

Perquè deixar un centre sense director és deixar un vaixell sense capità. A més, en aquest cas el director no és més que el cap visible de tot un equip que prenia les decisions conjuntament. Tenc la sensació que la mesura és més un acte intimidatori, un cop sobre la taula per deixar clar que “aquí mano jo”. Un acte dictatorial? No, prefereixo no emprar aquesta paraula. Altres ja ho fan.

I de cop han passat dos anys – Cartes a n’Eloi (91)

domingo, agosto 4th, 2013

Petitó meu, quan fa quasi dos anys et vam deixar en mans de na Joana, estàvem tan atemorits com tu. No sabíem si ens enyoraries, però teníem clar que noltros sí t’enyoraríem a tu. No sabíem si estaries nerviós, però noltros estàvem com uns flams. Començava llavors el procés d’adaptació a l’escoleta. Suposadament eres tu qui t’adaptaves a la teva mestra, però sense dubte noltros també ens adaptàvem a la nova situació, a deixar el nostre fill amb una persona que quasi no coneixíem de res.

Ara, dos anys després, ha acabat la teva etapa a l’escoleta. Hi vas entrar quan pràcticament no caminaves, i ara ja corres a les totes. El primer dia tot just pronunciaves algunes síl·labes, i ara xerres pels descosits i t’expliques amb una claredat que ens sorprèn. L’escoleta és una via d’aprenentatge que recomanaria a tothom. És molt més que un espai on deixar els fillets perquè els pares puguem anar a treballar, com alguns pensen. És el primer gran espai de socialització, un marc on s’aprenen moltes coses, on es conviu i on us anau fent grans.

El passat dimecres va ser el darrer dia a l’escoleta. Ens vam acomiadar de na Joana, qui t’ha acompanyat durant dos anys i a qui mai no podrem agrair la feinada que ha fet amb tu. Ella sempre ha estat al teu costat, i al dels teus companys, quan us feia falta una abraçada, quan ens enyoràveu i necessitàveu una falda on plorar, quan tropissàveu perquè encara no caminàveu prou bé i necessitàveu aixecar-vos de nou. Amb ella heu cantat, heu après contes, heu pintat, heu jugat, heu après a respectar els altres fillets, heu experimentat, has pujat fins dalt de tot de les espatlleres… En definitiva, has crescut, i molt.

Dimecres vam agafar el teu símbol, el teu got, el teu llibre i unes quantes coses més, les vam posar dins aquella capsa decorada amb fotos i ara les guardam fins que arribi el moment de tornar a les aules.

El setembre te tocarà ja anar a una escola grossa, amb molts més al·lots que ara i amb un edifici molt més gran. T’hauràs de tornar a adaptar a un nou espai, nous professors i nova rutina. Esper que llavors la cosa estigui més calmada que ara, i que qui s’entossudeix a aplicar les seves idees sense escoltar els demés hagi criat seny i deixi de dirigir aquest món com si es tractés d’una dictadura. De moment, tens vacances, o sigui que aprofita-les!