Molts petits somriures – Cartes a n’Eloi (87)

Petitó meu, la vida és una suma de petites alegries. Com en moltes coses, les petites sumes fan els grans resultats. Estic convençut que per ser feliç no hem d’esperar les grans notícies ni els grans esdeveniments que només es produeixen de tant en tant. La felicitat s’aconsegueix sumant cada dia una petita alegria, i moltes petites alegries, molts petits somriures, acaben convertint-se en un somriure perenne molt més gran.

M’explicaré més clarament, perquè he començat amb una parrafada important. Una de les petites alegries d’aquests dies ha estat veure la seguretat que has assolit a la piscina després de les dues setmanes fent classes amb en Manolo. Has passat de pràcticament no fer calades a llençar-te tot sol des del marge de la piscina i endinsar-te dins l’aigua ben satisfet. Veure aquesta seguretat em provoca un somriure. No és el somriure que faria si em toqués la loteria, però et diria fins i tot que és més valuós.

Un altre dels petits somriures d’aquesta setmana me l’ha provocat la teva germana, na Bruna. De cop, sense saber ben bé com, ha après a asseure’s tota sola dins el seu llitet. Ella mateixa s’ha sorprès d’aquest avanç, i fa proves constantment. Quan s’asseu, mostra una satisfacció plena i no pot amagar la seva alegria i orgull. A més, com que dormiu a la mateixa habitació, tu també ho celebres, i la festa és encara major. Clar que a les tantes de la nit, quan ja hauríeu de dormir, sentir-vos celebrar cada asseguda de la teva germana posa a prova la paciència, però a la vegada el somriure que es dibuixa és d’aquells que sumen de cara a l’objectiu del somriure permanent.

Un altre petit somriure d’aquesta setmana ha estat veure com després de dies de molt estrés, molta feina i dormir poc (amb una lesió a l’esquena inclosa), allò que teníem pensat des de fa tants mesos ha sortit bé. I hi ha sortit, sense cap dubte, gràcies a l’ajut de molts familiars. Na Corretja, n’Any, en David, n’Aleix, n’Emma, s’àvia Juanita de Ciutadella, s’avi Tóbal… Tots han ajudat de manera impressionant, i no puc evitar somriure quan pens que tenc persones tant a prop disposades a tot per donar-nos un cop de mà.

Ja veus, petitó, no fan falta motius excepcionals per somriure. De fet, somriure és una qüestió de voluntat. Cadascú posa el límit per estirar els llavis allà on vol. Com més necessitis per riure, més difícil resultarà ser feliç. Per tant, criatura, somriu sempre que puguis.

Leave a Reply