Archive for julio, 2013

Cau foc, que diria ta mare – Cartes a n’Eloi (90)

martes, julio 30th, 2013

Petitó meu, fa unes setmanes un senyor de per França va dir que aquest estiu no faria calor. No sé quin estudi havia fet, però la seva conclusió és que la temperatura seria relativament baixa i no passaríem aquelles calorades d’altres anys. Idò aquest senyor avui vespre podria dormir amb noltros, que hem hagut de traslladar els matalassos dins el menjador per tenir una mica de fresca. O tal vegada podria intentar anar a fer una volteta pels carrers de Ciutadella a les dues del migdia, o fins i tot atracar-se a qualsevol platja per veure com tots els banyistes estan frustrats per no tenir estiu i van ben abrigats, amb gorro i bufanda!

Fa calor, i quina calor que fa! Aquestes temperatures ens tenen ben aturats. Quan el termòmetre s’enfila fins tant amunt, és com si algú pitgés un botó per fer-nos anar a càmera lenta, i tot ho féssim a una marxa manco del que és normal. Ens costa caminar, passejar, fer la feina de cada dia i fins i tot xerrar. El que ens és molt fàcil és queixar-nos. Quina calor! Cau foc! Bufam i tornam a bufar, i mentre empram les frases tòpiques de sempre, sembla que creiem que per repetir les frases recurrents arribarà una tempesta com la d’aquella pel·lícula americana apocalíptica que fa davallar de cop les temperatures.
Amb la calor, les platges s’omplen. Ho vam poder comprovar ahir a La Vall. Tots, menorquins i turistes, cercam un forat a l’estora d’arena de la cala triada, si pot ser a mig pam de l’aigua. Llavors, mentre sortejam aquells fillets que passen corrents i ens esquitxen, i evitam la pilota que ha fuit a aquella parella que juguen a pales, ens posam en remull i respiram. Respiram tranquils, frescos per uns minuts. L’aigua ens embolcalla i la seva relativa frescor entra pels porus de la pell i ens reconforta.

Per a tu, la platja no només és aigua. Fas clots, formes d’animals amb arena banyada, transportes poals plens d’aigua… I la teva germana, que tot d’una tenia un cert respecte a l’arena, ahir ja semblava una sireneta.

Idò sí, petitó, la platja és un parèntesi enmig d’aquesta calorada. Una altra vegada a poble, tornes a veure cares esbufegant, ventalls que van i vénen, botigues de gelats fent l’agost i aires condicionats recreant un clima semblant a l’Antàrtida a segons quins comerços. Clar, llavors és quan agafam refredats, i no només ens hem de queixar de calor, sinó també de mal de coll. Què seria de noltros si no ens queixéssim!

Per unes hores vaig tornar jove – Cartes a n’Eloi (89)

lunes, julio 22nd, 2013

Petitó meu, quan llegeixis aquesta carta pensaràs que ton pare torna vell. Quan ens posam a xerrar de les coses que fèiem de joves és que ja tenim una edat, i més d’una vegada deim allò de “i quan jo era jove…”. Les coses clares: encara som jove, i m’he proposat ser-ho molt temps. Però t’he de confessar que divendres vaig tornar més jove per unes hores.
Feia ja molts mesos que teníem les entrades. Ta mare va voler que les compréssim tot just es van posar a la venda. Per res del món no es perdonaria quedar-se sense veure el retorn d’aquells que foren els seus ídols musicals de més joveneta. Teníem molt clar que volíem ser testimonis del retrobament, encara que fos puntual, dels Ja t’ho Diré.
Deu anys enrere, abans que ells diguessin adéu per primera vegada, ta mare i jo ni ens coneixíem. Jo tot just era un principiant en açò de contar les coses que passen en aquesta illeta (encara em considero un principiant, hi ha molt per aprendre). Del meu futur només tenia clar que no volia fer plans a llarg termini. Ja llavors tenia inscrustrades a la part del meu cervell que gestiona els temes musicals algunes cançons dels Ja t’ho Diré. Fins i tot havia penjat algunes de les seves lletres a la meva habitació. Em fascinava la senzillesa de “M’allunyaré”, havia après a sonar “Suspès en l’aire” amb la guitarra als campaments d’estiu, “El último verdugo” em recordava a la meva germana quan la va dur a casa gravada en cassette… Llavors no li donava massa importància, però sense admetre-ho i segurament sense saber-ho, els Ja t’ho van començar a formar part de la meva banda sonora. No era un fanàtic, ni molt manco, però alguna cosa sonava diferent en aquell grup. No els aconseguia encasellar sota cap etiqueta, i allò m’agradava.
Divendres amb ta mare vam tornar a reviure aquells temps. Ella els seus, quan es col·locava a primeríssima fila de l’escenari i ballava sense aturar. Divendres també ho va fer. Encara està en plena forma. Jo vaig començar més fred, però a poc a poc el cos em va demanar cantar totes i cadascuna de les cançons. Llavors em vaig adonar que aquelles melodies, aquelles lletres a vegades enrevessades, formaven part de la meva història particular. I com em passà a mi, passà a molts. Ens ho passàrem molt bé, tot i que comprovàrem que, per a noltros, els anys també han passat.

Què no faríem per en Puc? – Cartes a n’Eloi (88)

lunes, julio 22nd, 2013

Petitó meu, aquesta setmana hem passat pena per en Puc. Sí, tens raó, he d’explicar a la gent que en Puc és el nostre ca, una criatura peluda, blanca i negra, arribada des d’una canera quan tot just cabia dins una mà i que conviu amb noltros des de fa quasi cinc anys. Aquesta setmana l’hem hagut de dur al seu doctor, i examinar-lo a fons. Tot i que l’experiència ens ha duit mals de cap, corregudes i altres inconvenients, estem convençuts que ho hem de fer perquè volem que estigui bé.

Alguns podran no entendre que per un ca es facin tants esforços. Hi ha qui no comprèn que a un animal se’l pot estimar. Hi ha qui no valora que aquestes criatures fan alguna cosa més que companyia, que acaben formant part de la nostra vida.

Aquests dies, mentre era amb en Puc al veterinari, he vist clar que tenim molta sort d’estar envoltats d’animals. No xerr només d’en Puc. Afortunadament, tu pots tenir contacte amb gallines, ases, moixos, cavalls, ponis, canaris… Una gran varietat d’éssers que ens deixen clar que aquest món que ens hem volgut fer nostre no és un espai en exclusiva per al nostre ciment i les nostres manies. Hem de compartir l’espai, encara que a vegades ens entossudim en fer-lo tot nostre, i també hem de conviure amb respecte cap aquests altres éssers.

Menorca és un espai únic per a viure en contacte amb els animals. Tenim el camp a tocar, les vaques ens saluden cada vegada que passam per la carretera i els cavalls ens regalen la seva negra espectacularitat a cada festa patronal. Quan m’expliquen que a la ciutat hi ha fillets que no han vist mai en directe una gallina, un cavall o una vaca, som conscient del privilegi que ens suposa viure a aquesta illa. Veig clar que és un luxe que cada diumenge puguis anar a agafar els ous que han post les gallines a Son Maquet, o que na Bruna cridi els moixets fent aquell gest amb les seves manetes de cirurgiana, com li diu s’àvia de Ciutadella.

Així que tenc molt clar que tornaríem a fer les mateixes anades i vingudes que hem fet aquesta setmana si en Puc ho necessités. Ens omple la casa de pèl, i a vegades dóna la benvinguda amb massa entusiasme a qui arriba a casa, però és part de la nostra vida. Les seves mostres d’apreci, les seves carícies i la seva companyia bé ho mereixen. De petit sempre havia volgut tenir un ca, i ara que el tenc, el valor més que mai. Estic segur que tu també ho fas.

Un xòric ferit al Roser

viernes, julio 12th, 2013

Em permetran que els conti allò que m’ha passat aquest migdia. Devien ser les dotze i mitja quan un il·lustre jubilat ens ha avisat que al carrer hi havia un xòric davant la redacció del Diari, al carrer del Roser de Ciutadella. Quiet, espantat, desubicat, l’ocell despertava l’interès de molts peatons i curiosos. No estava bé. Un il·lustre jubilat ens suggeria avisar el Centre de Recuperació d’Animals del GOB. Una telefonada fou suficient per mobilitzar-los.

Na Laura demostrà ser més valenta que jo, i agafà el xòric per posar-lo dins la capsa que jo, que em vaig quedar la tasca més fàcil, aguantava. Tan ràpid com vam poder, vam dur el pobre animal a la persona que l’havia d’atendre. Ràpidament s’havia posat en contacte amb noltros per guarir el xòric. Malauradament, però, l’ocell no va arribar a temps. Les ferides que havia patit el van deixar sense alè. Els confesso que l’experiència m’entristí més del que m’hagués pensat.

Tot i el final trist, em quedo amb la part bona de l’experiència, és a dir, comprovar el servei que presta el Centre de Recuperació d’Animals del GOB. Sense pràcticament recolzament institucional, i amb les ganes i el voluntariat com a principal medecina, són capaços de dedicar part del seu temps a curar animals ferits. Moltes vegades les seves ferides estan provocades per noltros, que els hem robat l’espai, els hem envaït el seu hàbitat natural i els hem convertit en actors més que secundaris del nostre dia a dia. Per sort, gent com la del Centre de Recuperació compensen aquest greuge cap als animals amb la seva dedicació i el seu temps. El xòric del Roser no ho pot contar, però molts altres sí gràcies al Centre.

Molts petits somriures – Cartes a n’Eloi (87)

viernes, julio 12th, 2013

Petitó meu, la vida és una suma de petites alegries. Com en moltes coses, les petites sumes fan els grans resultats. Estic convençut que per ser feliç no hem d’esperar les grans notícies ni els grans esdeveniments que només es produeixen de tant en tant. La felicitat s’aconsegueix sumant cada dia una petita alegria, i moltes petites alegries, molts petits somriures, acaben convertint-se en un somriure perenne molt més gran.

M’explicaré més clarament, perquè he començat amb una parrafada important. Una de les petites alegries d’aquests dies ha estat veure la seguretat que has assolit a la piscina després de les dues setmanes fent classes amb en Manolo. Has passat de pràcticament no fer calades a llençar-te tot sol des del marge de la piscina i endinsar-te dins l’aigua ben satisfet. Veure aquesta seguretat em provoca un somriure. No és el somriure que faria si em toqués la loteria, però et diria fins i tot que és més valuós.

Un altre dels petits somriures d’aquesta setmana me l’ha provocat la teva germana, na Bruna. De cop, sense saber ben bé com, ha après a asseure’s tota sola dins el seu llitet. Ella mateixa s’ha sorprès d’aquest avanç, i fa proves constantment. Quan s’asseu, mostra una satisfacció plena i no pot amagar la seva alegria i orgull. A més, com que dormiu a la mateixa habitació, tu també ho celebres, i la festa és encara major. Clar que a les tantes de la nit, quan ja hauríeu de dormir, sentir-vos celebrar cada asseguda de la teva germana posa a prova la paciència, però a la vegada el somriure que es dibuixa és d’aquells que sumen de cara a l’objectiu del somriure permanent.

Un altre petit somriure d’aquesta setmana ha estat veure com després de dies de molt estrés, molta feina i dormir poc (amb una lesió a l’esquena inclosa), allò que teníem pensat des de fa tants mesos ha sortit bé. I hi ha sortit, sense cap dubte, gràcies a l’ajut de molts familiars. Na Corretja, n’Any, en David, n’Aleix, n’Emma, s’àvia Juanita de Ciutadella, s’avi Tóbal… Tots han ajudat de manera impressionant, i no puc evitar somriure quan pens que tenc persones tant a prop disposades a tot per donar-nos un cop de mà.

Ja veus, petitó, no fan falta motius excepcionals per somriure. De fet, somriure és una qüestió de voluntat. Cadascú posa el límit per estirar els llavis allà on vol. Com més necessitis per riure, més difícil resultarà ser feliç. Per tant, criatura, somriu sempre que puguis.

Formigues i cargols d’estiu – Cartes a n’Eloi (86)

viernes, julio 12th, 2013

Petitó meu, tenc l’esquena un poc avariada. Deuen ser coses de l’edat i de carregar-te durant tantes hores per Sant Joan! Aquesta carta, idò, te l’escric mig medicat, en uns dies en els que molts menorquins comencen la seva vida d’estiu.

Per a uns, estiu és sinònim de feina. Són molts els qui aprofiten aquestes dates per aconseguir aquell treball que durant molts mesos no han trobat de cap manera. Si féssim la comparació amb la faula de la cigala i la formiga, aquests treballadors d’estiu són una espècie de formiguetes forçades, que treballen a ‘estiu per a poder tenir alguna cosa amb la que subsistir durant l’hivern. El problema, petitó, és que darrerament hi ha massa menorquins que han de fer de cigala tot l’any, i no perquè siguin uns vessuts, sinó perquè el bosc en què vivim no té feina per a tots aquells que voldrien ser formigues tot l’any, o fins i tot només durant uns mesos. Esperem que la cosa canvïi ben prest, i qui vulgui ser formiga ho pugui ser dignament tot el temps que vulgui.

Per a altres, estiu és sinònim de relaxació. Els teus avis de Ciutadella, per exemple, ja han canviat de casa. Estan més a prop de la natura, dels arbres, del mar i més enfora de la ciutat. A l’estiu, criatura, és més fàcil deixar l’asfalt i tornar a l’arena, a l’herba i a les onades. Estic segur que açò ens fa estar de més bon humor. Tenim més espai, més moments de calma i tranquil·litat. El dia és més llarg, el sol ens il·lumina més temps les idees i ens permet gaudir més del dia que durant l’hivern. Els senyors que van inventar açò del canvi d’hora m’haurien d’explicar per què s’encaperruten a fer que a l’hivern els dies siguin tant curts. Et confesso, petitó, que és una cosa que no he entès mai.

L’estiu és per noltros com la pluja per als cargols. Ens fa sortir de casa, passejar, allargar els horaris habituals i rompre algunes rutines. Ens socialitzam més i comencen a proliferar sense saber ben bé com les berenetes i quedades, i al final ens hem de controlar perquè entre panxó i panxó la corba de la felicitat s’alegra fins i tot massa. Sigui com sigui, petitó, l’estiu m’agrada, m’agrada molt.

Ja m’encantava quan de petit estiu volia dir anar de vacances amb la família, nedar, pescar i jugar a cartes. Ara que tu, la teva germana, la teva mare i jo a som la nostra pròpia família, l’estiu em fa encara més ganes per fer moltes coses junts. Ja veuràs, ens ho passarem la mar de bé!