Optimisme? Tenc dubtes

Ahir vaig compartir una bona estona amb Enric Juliana. Durant una bona estona em va explicar la seva aposta per l’optimisme i la seva creença que és necessari canviar el xip personal per ajudar que les coses a nivell general també canvïin. El discurs sona interessant, i estic segur que en altres èpoques el compartiria cegament, però avui, els ho confesso, tenc dubtes.

Personalment em costa ser optimista, tot i que m’ho proposo cada matí quan el mirall em torna la meva cara encara somniosa. Cada dia em propòs escriure notícies positives, i sobretot, aconseguir no incloure la paraula crisi a les notícies que firmo, però la realitat em supera. A la universitat em van ensenyar que la missió d’un periodista no és crear la realitat, sinó explicar-la. Evidentment, per explicar la realitat ens podem fixar en unes coses o en altres. Podem destacar les coses bones o les dolentes. Però avui dia, i per desgràcia, encara són més les realitats negatives que les positives. I m’encantaria poder creure que alguna cosa està canviant, però també em costa. He sentit tantes vegades que el pitjor ja ha passat i després venien encara més bufetades, que ja no em crec aquests anuncis fins que no els veig.

I per altra banda, puc estar esperançat que el creixement econòmic tornarà més prest que no tard, però no puc ser optimista veient quin preu hem pagat per aquest (suposat) retorn. Hem perdut drets, serveis i fins i tot persones pel camí. Massa pèrdues, per a mi.

Voldria ser optimista. M’encantaria ser-ho, i m’he proposat intentar-ho encara amb més força. De moment, però, intentaré ser realista i conseqüent. Ja els explicaré si ho he aconseguit.

@llorencalles.

Leave a Reply