L’escola no forma treballadors, sinó persones – Cartes a n’Eloi (84)

Petitó meu, feia setmanes que hagués pogut escriure d’educació però no ho volia fer per no ser cansat, però és que els esdeveniments m’obliguen finalment a dedicar-hi unes paraules. La cosa, crec, comença a sortir-se de mare.

Llegeix que el Govern sancionarà els professors que “adoctrinin” els alumnes. Em preocupa que la preocupació dels que comanden sigui que els mestres no expliquin coses contràries a les idees dels que manen i no que els alumnes surtin de les aules com a persones que han après a pensar. No vull creure que els que manen volen tornar a aquells temps en què els mestres eren unes cotorres que repetien unes coses que havies d’aprendre de memòria i després abocar damunt un paper el dia de l’examen. Era igual si ho entenies o no, l’important era posar-ho igual que el llibre. Els mestres, llavors, no es podien sortir del guió. Ara sembla que tampoc.

Que quedi clar que no estic defensant unes aules convertides en escenaris de mitins polítics ni en ‘manifestòdroms’. Però sí vull que quan tu siguis més gros, tenguis la llibertat per poder discutir a les aules sobre la realitat i el dia a dia. I vull que els mestres que et guiaran en aquest procés se sentin lliures per poder exposar la seva opinió sense que algú pensi que t’estan adoctrinant. I pens el mateix tant pel que t’expliqui que existeixen els Països Catalans com pel qui et conti que Espanya és un estat únic. El que m’agradaria és que t’ho poguessin contar amb llibertat, i que et mostressin a escoltar, a reflexionar i després a opinar.

Vaig sentir a Pilar Benejam que explicava que l’escola no ha de formar persones competitives, sinó sobretot persones. Les aules no són per ensenyar a competir, sinó per mostrar a pensar. Algú sembla que ho ha oblidat, i només pensa en formar futurs treballadors o emprenedors i no en persones del present. L’escola no és una fàbrica d’enginyers, arquitectes o garnadors. L’escola és una fàbrica de ments i personalitats.
No m’agrada que el Govern empri  l’amenaça com a arma, ni el desprestigi com a fuet. No m’agrada que no s’escolti a qui té coses a dir, i en canvi sempre soni de fons el mateix fil sonor que sembla la partitura d’una marxa militar. No m’agrada aquest camí.

Petitó meu, perdona que hagi tornat a treure aquest tema, però és que hi ha coses que em costen molt d’entendre. Ara partim i anam a veure es Be que passeja per Ciutadella. Sant Joan s’atraca!

Leave a Reply