Dimensions educatives

He deixat passar uns dies des que vaig entrevistar la consellera d’Educació per escriure aquestes línies. Volia deixar reposar el brou, perquè si un se’l pren en calent, pot cremar. Ara, però, ja toca reflexionar una mica, només l’espai d’aquesta columneta, tot i que l’entrevista donaria per moltes columnes.

Em quedaré només amb la frase que vaig destacar com a titular. La consellera d’Educació va dir que l’educació estava sobredimensionada, que rebia massa doblers i que aquests no feien prou profit. Em permetran que discrepi, i bastant. Dels euros que jo pag en impostos, dels que estic més orgullós són dels que permeten que els meus fills i molts altres joves puguin gaudir d’una educació pública i gratuïta. No em sobra ni un dels cèntims que van a les escoles i als professors. No em sobra ni un cèntim dels doblers que serveixen perquè els meus fills i tots els fills tenguin l’oportunitat de formar-se lliurement i créixer com a persones.

Tal vegada algú pensarà que la consellera volia dir que els doblers es poden emprar d’una altra manera, però el que va dir és que gastàvem molt i en trèiem poc profit. Tal vegada és cert que les administracions gasten molt, però no és precisament en educació on sobren doblers, ni en sanitat ni en prestacions socials. Els doblers que es gasten de més són en altres temes, com en la despesa militar (l’altre dia llegia que s’ha de fer un préstec de mil milions d’euros per pagar armes), en un Senat que no és més que una agència de col·locació de les velles glòries dels partits i en trens o aeroports ideats per polítics megalòmans sense cap ús ni un. Aquí està la vertadera sobredimensió, senyora consellera, no a les aules ni als claustres de professors.

Leave a Reply