Archive for junio, 2013

El somriure cura més que les medicines – Cartes a n’Eloi (85)

viernes, junio 28th, 2013

Petitó meu, a vegades la vida ens posa a prova. Segurament per evitar que ens acomodem i ens pensem que tot serà sempre la mar de fàcil, de tant en tant ens sorprèn amb algun ensurt, petit o gros. Llavors sabem fins a quin punt esteim preparats per a tornar-nos a aixecar quan hem ensopegat.

Hi ha molts tipus d’ensopegades. Aquelles que deixen cops blaus, les que tot just es recorden per una petita rascada a la cara o les que afecten greument una cama i llavors has de canviar la manera de caminar. No fan el mateix mal unes que altres, però totes poden encarar-se amb diferents actituds.

Quan hem caigut tenim diverses opcions. La primera és romandre immòbils, contemplant la pols a pocs centímetres de la cara, lamentant-nos de la desgràcia que hem patit, plorant sense fer res per a superar aquella caiguda. Quan s’opta per aquest camí, no s’aconsegueix res més que la pols embruti la cara més temps i que les llàgrimes converteixin la pols en fang i encara ens embruti més.

Una altra opció és la d’aixecar-nos tot d’una, fer-nos net la pols de la cara i tornar a caminar. Vindran noves ensopegades, sens dubte, però fer el camí pensant només en les possibles caigudes i no en cada passa que es camina fa el trajecte molt més feixuc. Sense pols a la cara es fa via més còmode, i sobretot, és més fàcil dibuixar un somriure perquè la terra enfangada per les llàgrimes no impedeix que els llavis s’estirin fins quasi arribar a les orelles.

Als hospitals, les medicines ajuden a curar. La química ben emprada ens ha permès aturar afeccions que anys enrere conduïen cap a un futur que només es pintava de colors foscos. No hi ha dubte que les investigacions de segles i segles han revolucionat la nostra esperança de vida. Ara bé, hi ha un remei que no necessita cap via al braç, cap pastilleta ni cap intervenció quirúrgica per curar des de dintre. Les ganes, la força i l’actitud positiva són essencials. Els mals moments se superen abans amb un somriure que no amb una queixa. Açò no evita que els hospitals siguin avorrits i no siguin precisament un temple de la gastronomia, però sí contribueix a fer-hi l’estada més agradable i, moltes vegades, més curta.

Fins i tot, si tot va bé, qui tu i jo sabem serà a casa abans que acabi Sant Joan, aquesta festa que noltros avui començam de ple. Venga, petitó, corre, que me sembla que ja veig la somereta que arriba a casa del Caixer Senyor!

L’escola no forma treballadors, sinó persones – Cartes a n’Eloi (84)

jueves, junio 20th, 2013

Petitó meu, feia setmanes que hagués pogut escriure d’educació però no ho volia fer per no ser cansat, però és que els esdeveniments m’obliguen finalment a dedicar-hi unes paraules. La cosa, crec, comença a sortir-se de mare.

Llegeix que el Govern sancionarà els professors que “adoctrinin” els alumnes. Em preocupa que la preocupació dels que comanden sigui que els mestres no expliquin coses contràries a les idees dels que manen i no que els alumnes surtin de les aules com a persones que han après a pensar. No vull creure que els que manen volen tornar a aquells temps en què els mestres eren unes cotorres que repetien unes coses que havies d’aprendre de memòria i després abocar damunt un paper el dia de l’examen. Era igual si ho entenies o no, l’important era posar-ho igual que el llibre. Els mestres, llavors, no es podien sortir del guió. Ara sembla que tampoc.

Que quedi clar que no estic defensant unes aules convertides en escenaris de mitins polítics ni en ‘manifestòdroms’. Però sí vull que quan tu siguis més gros, tenguis la llibertat per poder discutir a les aules sobre la realitat i el dia a dia. I vull que els mestres que et guiaran en aquest procés se sentin lliures per poder exposar la seva opinió sense que algú pensi que t’estan adoctrinant. I pens el mateix tant pel que t’expliqui que existeixen els Països Catalans com pel qui et conti que Espanya és un estat únic. El que m’agradaria és que t’ho poguessin contar amb llibertat, i que et mostressin a escoltar, a reflexionar i després a opinar.

Vaig sentir a Pilar Benejam que explicava que l’escola no ha de formar persones competitives, sinó sobretot persones. Les aules no són per ensenyar a competir, sinó per mostrar a pensar. Algú sembla que ho ha oblidat, i només pensa en formar futurs treballadors o emprenedors i no en persones del present. L’escola no és una fàbrica d’enginyers, arquitectes o garnadors. L’escola és una fàbrica de ments i personalitats.
No m’agrada que el Govern empri  l’amenaça com a arma, ni el desprestigi com a fuet. No m’agrada que no s’escolti a qui té coses a dir, i en canvi sempre soni de fons el mateix fil sonor que sembla la partitura d’una marxa militar. No m’agrada aquest camí.

Petitó meu, perdona que hagi tornat a treure aquest tema, però és que hi ha coses que em costen molt d’entendre. Ara partim i anam a veure es Be que passeja per Ciutadella. Sant Joan s’atraca!

Optimisme? Tenc dubtes

jueves, junio 20th, 2013

Ahir vaig compartir una bona estona amb Enric Juliana. Durant una bona estona em va explicar la seva aposta per l’optimisme i la seva creença que és necessari canviar el xip personal per ajudar que les coses a nivell general també canvïin. El discurs sona interessant, i estic segur que en altres èpoques el compartiria cegament, però avui, els ho confesso, tenc dubtes.

Personalment em costa ser optimista, tot i que m’ho proposo cada matí quan el mirall em torna la meva cara encara somniosa. Cada dia em propòs escriure notícies positives, i sobretot, aconseguir no incloure la paraula crisi a les notícies que firmo, però la realitat em supera. A la universitat em van ensenyar que la missió d’un periodista no és crear la realitat, sinó explicar-la. Evidentment, per explicar la realitat ens podem fixar en unes coses o en altres. Podem destacar les coses bones o les dolentes. Però avui dia, i per desgràcia, encara són més les realitats negatives que les positives. I m’encantaria poder creure que alguna cosa està canviant, però també em costa. He sentit tantes vegades que el pitjor ja ha passat i després venien encara més bufetades, que ja no em crec aquests anuncis fins que no els veig.

I per altra banda, puc estar esperançat que el creixement econòmic tornarà més prest que no tard, però no puc ser optimista veient quin preu hem pagat per aquest (suposat) retorn. Hem perdut drets, serveis i fins i tot persones pel camí. Massa pèrdues, per a mi.

Voldria ser optimista. M’encantaria ser-ho, i m’he proposat intentar-ho encara amb més força. De moment, però, intentaré ser realista i conseqüent. Ja els explicaré si ho he aconseguit.

@llorencalles.

La festa que tant necessitam – Cartes a n’Eloi (83)

jueves, junio 20th, 2013

Petitó meu, per la finestra arriba el so d’un aspirant a fabioler i el seu tambor. Li falta pràctica, però no intenció. Moltes finestres comencen a cobrir els seus peus amb la bandera de la creu blanca, i avui capvespre segurament el Be viurà la neteja més intensa de la seva vida per presumir de blanc. Algunes escoles ja escampen ambient santjoaner, i a la teva ja comencen a preparar la gran cita del dia 21. La festa s’atraca i, criatura, creu-me que els humans necessitam la festa quasi com el respirar.

Al nostre calendari hem de marcar dates d’alegria obligada. Motius per, almanco aquells dies, oblidar problemes, preocupacions i rancors i marcar-nos com a únic objectiu xalar. Els pobles necessiten la festa per ser pobles, per estar units i tenir referències comuns. Una festa uneix més que qualsevol escut, qualsevol esport i qualsevol administració. Diria fins i tot que la festa aglutina més que la pròpia geografia. No debades, l’illa, la ciutat o el poble són els mateixos tot l’any, però passi el que passi, s’uneixen en aquestes dates. La resta de l’any és una altra cosa.

Sant Joan és la primera, la que obre la porta a totes les demés. Tal vegada per açò es prepara amb tanta il·lusió, i algunes vegades devoció. Alguns m’han dit molts cops que no entenen el que ells anomenen obsessió. Jo a poc a poc ho vaig assimilant més, i estic segur que a cada poble, la festa es prepara igual. S’engalanen els carrers, les cases, les persones. Es predisposa el cos per a l’alegria i per a les abraçades que no es reparteixen la resta de l’any. Les administracions tanquen detalls, contractes i seguretat. I al final, quan arriba el dia, tot surt bé.

Queda només una setmana pel primer gran esdeveniment d’aquest Sant Joan. Diumenge que ve, quan algú llegeixi la carta d’aquella setmana, noltros ja passejarem pels carrers, encalçant es Be i intentant que tu, i la teva germana per primer any, li pugueu tocar aquella llana blanca i suau com el cotó que deuen teixir els àngels. Ja veurem enguany com ens organitzam, però tot i que pugui canviar la ruta, no canviarà la predisposició. Ens ho passarem bé, farem festa i assumirem que ja ha començat la festa, i que una setmana després esclatarà del tot.

S’haurà aixecat llavors la veda. La temporada de festes haurà començat. Noltros, segur, gaudirem a fons de la primera, Sant Joan, i de la de Sant Bartomeu. Si podem, també visitarem les demés. Cada festa té alguna cosa especial, i per a cada poble és la més especial del món. O sigui que predisposem-nos per xalar!

Piular sense complexos

jueves, junio 6th, 2013

Existeix un món paral·lel al nostre. Un espai que cada dia agafa més força i que s’està convertint en una espècie de ring de boxa on els polítics deixen anar els seus cops i moltes vegades improperis sense cap complex. Aquesta realitat es diu Twitter.

És molt freqüent veure aquí creuaments d’acusacions entre polítics de diferents partits, entre ciutadans i polítics, o fins i tot entre càrrecs de confiança suposadament tècnics i altres polítics. En aquest espai, les intervencions (conegudes tècnicament com a piulades) obliden totalment la correcció política, i a vegades un es troba amb discussions més pròpies de pati d’escola que no de persones suposadament preparades i seleccionades per a representar al poble.

L’avantatge és clar: aquí, per insultar al contrari, no l’hi has de veure la cara. Tu escrius la teva frase, i com a resposta no reps aquell gest de despreci, sorpresa o odi del teu rival dialèctic. És més fàcil desqualificar des de la distància que cara a cara. Un altre gran avantatge del Twitter és que descobreixes característiques dels polítics que moltes vegades no es veuen en el món dels plens formals i els discursos, on la correcció ho emmascara tot. A Twitter pots veure quin to realment empra cadascú, i si els seus arguments són de pes o simplement l’habitual i tu més.

Som un gran aficionat al Twitter. M’agrada seguir a tothom qui puc (aquesta és altra, tu tries a qui vols seguir, no tens perquè aguantar qui no vols), i així els conec una mica més. Els recomano a vostès que també ho facin. Ampliaran el seu coneixement de la política. Ah! I fent una mica de publicitat, si em volen seguir a mi, em poden cercar com a @llorencalles.

El mèrit de Josep Piris

jueves, junio 6th, 2013

Som molts els que hem dit de diferents maneres que no ens satisfan les condicions que regeixen la declaració d’obligació de servei públic (OSP) dels vols entre Menorca i Madrid. Sobretot, perquè pensam que són cars, i que no és suficient en garantir que els avions volin cada dia, sinó que tots els que els necessiten hi han de poder pujar, és a dir, han de poder pagar el preu dels bitllets. Però repeteix, molts ho hem dit i ho hem criticat. Hi ha qui ha anat més enllà. Concretament, Josep Piris.

Aquest ciutadellenc ha estat capaç de portar la queixa als despatxos dels polítics, els ha posat literalment damunt la taula el malestar d’un sector de la població. I ho ha fet tot sol, sense cap plataforma al darrera ni cap organització política ni sindical. Ell ha decidit que la qüestió mereixia alguna cosa més que una crítica, i ha emprès el camí per cercar una solució.

Si aconseguirà alguna cosa o no ja és una altra història, però com a mínim, ha aconseguit que el tema no mori, i que els polítics l’hagin d’escoltar, a ell i als seus arguments. Perquè darrera la seva reivindicació hi ha feina, molta feina, de recerca d’informació, de comparar dades, preus, condicions. No és la queixa per la queixa, sinó la queixa amb fonament.

Aquesta societat nostra està necessitada de Joseps Piris. Persones que deixen d’estar callades i ens recorden a tots que, al final, els polítics estan per fer allò que el poble necessita i vol. No hi ha d’haver barreres que ens separin, ni corbates que ens returin per plantejar les nostres queixes a qui mana. Desgraciadament, però, som molts els qui ens conformam amb la crítica i la queixa i no passam a l’acció. Acabi com acabi aquesta història, Menorca hauria d’estar molt agraïda a la feina que fa Josep Piris.

Un germà és un tresor – Cartes a n’Eloi (82)

jueves, junio 6th, 2013

Petitó meu, demà passat el teu padrí fa anys. N’Àngel és el petit dels meus germans, i criatura, et puc assegurar que tenc molta sort de tenir-lo, a ell i a les meves dues germanes, na Xisca i na Tere. I és que avui, criatura, m’agradaria intentar-te explicar la importància dels germans. Dic intentar-te, perquè hi ha coses que, més que escoltar-les, les has de viure per entendre-les.

Com saps, noltros som quatre. Jo som el tercer, i durant molts anys, el petit de la casa. Quasi després de divuit anys de gaudir d’aquest suposat privilegi, se’m va acabar la bona vida i va arribar n’Àngel. O sigui, vam fer nombre rodó, dos germans i dues germanes. Tot i que a casa mai no hem estat molt efusius a l’hora de mostrar els sentiments, tenc molt clar que sempre ens hem estimat molt.

Tenir germans és una gran sort. De petit no ho valores. Segurament penses que és una cosa natural. No saps la importància que té poder tenir algú amb qui jugar, amb qui barallar-te a vegades, amb qui compartir el seient de darrera d’un Renault 4 de camí cap a la platja, amb qui dormir a una tenda mentre sents la mar de fons o amb qui fer-te fotos vestit tots amb la mateixa camiseta de llàpissos i posant un somriure forçadíssim. A poc a poc, sense donar-te’n compte, vas teixint una xarxa que mai no es romp. A vegades no comparteixes el que fan els teus germans o com ho fan, però són els teus germans, i allò està per damunt d’hipotètiques desavinences.

Els quatre germans, petitó, esteim escampats a tres pobles diferents. No ens veiem tant com voldríem, i açò fa que els dissabtes a migdia la casa de mon pare i ma mare es torni un galliner. Tenim coses a contar-nos, moltes ganes de veure els nebots i de jugar. En poques hores posem la casa potes per amunt, riem, correm, ens explicam les nostres coses, dinam, feim un cafè… A mi, personalment, aquestes estones se’m fan curtes, però tots duim un ritme de vida que ens limita i condiciona, i a vegades no ens permet dedicar tot el temps que voldríem a les coses que més ens agraden.

Tenir germans és un dels tresors que més valoro. No els ho dic mai, és cert, i avui em renyaran perquè ho dic a través d’aquesta carta, ja veuràs, però ells m’han ajudat a ser feliç com ara som. Ja veuràs, així com et vagis fent gran, que amb na Bruna te passarà exactament el mateix.

Dimensions educatives

jueves, junio 6th, 2013

He deixat passar uns dies des que vaig entrevistar la consellera d’Educació per escriure aquestes línies. Volia deixar reposar el brou, perquè si un se’l pren en calent, pot cremar. Ara, però, ja toca reflexionar una mica, només l’espai d’aquesta columneta, tot i que l’entrevista donaria per moltes columnes.

Em quedaré només amb la frase que vaig destacar com a titular. La consellera d’Educació va dir que l’educació estava sobredimensionada, que rebia massa doblers i que aquests no feien prou profit. Em permetran que discrepi, i bastant. Dels euros que jo pag en impostos, dels que estic més orgullós són dels que permeten que els meus fills i molts altres joves puguin gaudir d’una educació pública i gratuïta. No em sobra ni un dels cèntims que van a les escoles i als professors. No em sobra ni un cèntim dels doblers que serveixen perquè els meus fills i tots els fills tenguin l’oportunitat de formar-se lliurement i créixer com a persones.

Tal vegada algú pensarà que la consellera volia dir que els doblers es poden emprar d’una altra manera, però el que va dir és que gastàvem molt i en trèiem poc profit. Tal vegada és cert que les administracions gasten molt, però no és precisament en educació on sobren doblers, ni en sanitat ni en prestacions socials. Els doblers que es gasten de més són en altres temes, com en la despesa militar (l’altre dia llegia que s’ha de fer un préstec de mil milions d’euros per pagar armes), en un Senat que no és més que una agència de col·locació de les velles glòries dels partits i en trens o aeroports ideats per polítics megalòmans sense cap ús ni un. Aquí està la vertadera sobredimensió, senyora consellera, no a les aules ni als claustres de professors.