Archive for mayo, 2013

Dues coses d’homes, només d’homes – Cartes a n’Eloi (81)

lunes, mayo 27th, 2013

Petitó meu, els homes i les dones no som iguals. Avam, abans que ho entenguis malament. Homes i dones tenim els mateixos drets, les mateixes possibilitats i les mateixes capacitats. Durant segles, i encara avui passa, hi ha qui ha cregut que els homes eren superiors pel simple fet de tenir més força física. Aquest és l’argument inconsistent dels que pensen que els músculs poden més que el cervell. Ara bé, tot i que home i dona som iguals en drets i deures, hi ha algunes coses que ens fan diferents. Com que tornes gros, t’explicaré dues diferències indiscutibles, que marcaran la teva vida.
Encara et queden uns quants anys per viure a la teva pròpia pell la primera gran diferència, però comença-hi a pensar: els homes ens hem d’afaitar. Quan ets adolescent, fins i tot pot fer il·lusió la primera vegada que et passes una fulleta per la cara i arrossegues els quatre pèls que dibuixen el primer mostatxo. Ara bé, a mesura que passen els anys, aquesta feina s’acaba convertint en quasi una obligació, i et confesso que, personalment, em té una mica cansat.
Fent un càlcul ràpid, puc dir que m’he afaitat ja unes 3.000 vegades. Si compto que cada vegada estic uns cinc minuts, resulta que he gastat deu dies i mig de la meva vida només en afaitar-me. Tot un desperdici! No entenc com la ciencia, que ha avançat tant, no ha descobert encara un remei general per eliminar definitivament la barba. Tal vegada hi ha molt negoci darrera l’afaitat, fulletes, escuma, crema per després, i no interessa deixar-nos la cara masculina neta per sempre.  Però sigui com sigui, crec que a tu també te tocarà afaitarte, i quan arribi aquest dia, ja xerrarem de la tècnica, que si de dalt a baix o de baix a dalt, si escuma o gel, etc. És tot un món!
La segona gran diferencia arribarà el dia que canviem la postura asseguda per la dreta a l’hora d’anar al lavabo. Aquest, criatura, és tot un repte! Descobriràs tot un món, i entendràs que els homes hem d’afinar la punteria i, molt important, aixecar les dues tapadores! És, simplement, una manera de fer diferent a la femenina. Ni millor ni pitjor, simplement diferent, com deia aquell per la tele. Quan arribi aquest dia, petitó, també en xerrarem i practicarem.
Sé que és un poc prest per explicar-te aquestes coses, i que te les hauré de repetir a mesura que cresquis. Que quedi clar que no em corre cap pressa que et facis gran. Amb tu, cada dia és una aventura!

Petitó, és Cinquagesma – Cartes a n’Eloi (80)

sábado, mayo 25th, 2013

Petitó meu, aquest cap de setmana els teus avis de Ciutadella, alguns concos i ties i cosinets han anat a dormir a fora. És Cinquagesma, i açò a la banda de Ponent on noltros vivim és sinònim d’anar a vega i passar-ho bé amb la família o amb amics. Noltros enguany no ens hem pogut apuntar a quedar a dormir, però no passis pena, que encara que només de dia, també viurem Cinquagesma amb ells.

Tot i que aquest cap de setmana llarg ha començat passat per aigua, segur que el sol treurà el nas i ens acompanyarà. Ell és valent, i guanyarà la partida a aquests núvols grisos i carregats d’humitat que han aparegut al cel per veure si senten els primers tocs de tambor i fabiol. I és que com bé saps, aquests dies és tradició que a Ciutadella se sentin els primers ‘tirurits’. N’Emma i n’Aleix han estat els encarregats d’escampar aquesta melodia tan particular i simple per Son Maquet. Avui segur que tu també ho proves. Ja que m’has sortit ben cabildet, m’agradaria que sabessis sonar aquesta tonada que pregona l’arribada de les festes. Ara, i també vull que quedi clar, també te mostraré la de Ferreries, eh? Que aquesta cama meva no l’hem de perdre!

La il·lusió que desperta Sant Joan és difícilment comprensible si no es viu. Jo, ho confesso, no ho entenia massa fins que vaig venir a viure a Ciutadella i la teva mare em va contagiar aquest esperit. I des que tu has nascut, ho entenc encara més. Està molt bé fixar-se il·lusions, esperar esdeveniments, per petits que siguin, amb ànsia i ganes. Ara toca Sant Joan, però després tocarà esperar Sant Bartomeu, i algun dia Nadal, Carnaval… Mentre tinguem fites que ens il·lusionin, la vida serà més fàcil. El dia a dia és més agradable si ens marcam petits objectius, petites metes per assolir.

A Ciutadella, la fita aquest mes és Sant Joan. Bé, per a alguns és la fita que esperen tot l’any! La il·lusió que desperta aquesta data a poc a poc es veurà al carrer.

Prest hi haurà banderes que penjaran de les finestres, botigues que oferiran mil productes relacionats amb la festa, i la tonada del tirurit volarà pel cel empesa pel fabiol d’aquell fillet que somia algun dia en ser fabioler. Serà l’exteriorització d’una il·lusió col·lectiva.

Petitó, ens hem de proposar no perdre mai la il·lusió. Sigui pel que sigui, hem d’aconseguir que moltes coses, petites o grosses, ens il·lusionin. De moment, tu ja ens has demostrat que Sant Joan t’il·lusiona cantant beníssim “Pom pom que no ho sentiu es tambor i es fabiol…”

Lapao? Quina tonteria!

viernes, mayo 17th, 2013

Els noms de les coses són capriciosos. Per què a una taula li diem taula i no, per exemple, ‘quatrepotesiunapost’? Hi ha qui ha decidit tirar pel dret, i com que no li agrada el nom amb que es coneix una llengua, senzillament el canvia. Per tant, jo avui faré el mateix, amb la mateixa falta de rigor científic i amb total impunitat.

Avui matí, després de prendre’m un BODRIO (Beguda Obligada Destinada a Reactivar l’Individu Obnubilat), he escoltat a la ràdio un GUIRIGALL (Grup d’Ultres Incendiaris Repetint Idees Grotesques per Adular el Líder Laudatòriament). Xerraven de la decisió del govern aragonès de canviar el nom del català que se xerra a la Franja de Ponent. He pensat que és RIDÍCUL (Reacció Irracional Destinada a Ignorar una Cultura Universal i Legítima), i demostra un odi incomprensible cap a tot allò que faci olor a català.

Crec que cada vegada està més estès l’odi irracional cap a aquesta cultura. És PREOCUPANT (Patologia Recurrent que Estigmatitza i Odia allò Català volent Unificar la seva Pàtria Ancestral Neutralitzant altres Tradicions). El respecte cap a la cultura pròpia no ha de significar l’odi cap a les altres, ni ha d’amagar un intent d’homogeneitzar la societat. El món amb poques cultures i llengües seria TRIST (Territori Reduït a unes Idees Simples Tergiversadores). Alguns, però, sembla que ho volen així.

Si alguns aragonesos no volen dir català al català, els hem d’instar a fomentar aquesta nova llengua que s’han inventat, el LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’àrea Oriental). Que fundin ESCOLES (Espais Sense Català Orgullosos de Legitimar Estultícies Surrealistes) on ensenyin aquest nou idioma, i inventin noves paraules per designar les coses més bàsiques, ja que si no poden canviar la realitat que odien, almanco així l’anomenaran d’una altra manera.

Paciència, no hi ha altra ciència – Cartes a n’Eloi (79)

domingo, mayo 12th, 2013

Petitó meu, el diccionari diu que paciència és saber suportar amb calma l’espera d’alguna cosa que tarda. Darrerament, estic descobrint que a part d’aquesta descripció perfecta de diccionari, també podríem afegir que la paciència és una qualitat imprescindible per sobreviure dia rere dia.

La paciència és bàsica quan intentes fer alguna gestió per telèfon. Aquesta setmana mateix, he intentat que l’assegurança es vengui a mirar un problemet que tenim a casa. Després d’escoltar no sé quantes vegades la musiqueta que et posen quan (suposadament) et passen d’un departament a l’altre, la telefonada es tallava. En aquell moment, no hi ha altre remei que comptar fins a tres, respirar i repetir-se a un mateix que “paciència, no hi ha altra ciència”.

És també imprescindible la paciència quan vols ser atès en persona per segons quins serveis d’atenció al ciutadà. Primer, paciència per aguantar les cues. Estic segur que fan que siguin tan llargues per intentar que algú es cansi d’esperar i així estalviar-se feina. Després, quan t’arriba el teu torn, creues els dits, reses a tots els sants possibles i toques llenya perquè no et falti un document, un segell o una fotocòpia. Si tens sort i tot et surt bé, et pots ben felicitar. Si no, de nou toca repetir allò de “paciència, no hi ha altra ciència”.

Un altre tipus de paciència és la necessària quan escoltes i veus segons quines decisions polítiques. Bé, en aquests casos, tal vegada la paciència és contraproduent, perquè tenir paciència i aguantar segons quines coses permet que precisament aquestes coses no canvïin i segueixin com sempre. En aquest cas, tal vegada són els propis polítics qui ens intenten convèncer d’açò de “paciència, no hi ha altra ciència” perquè així callem i ens resignem. Segurament aquí, petitó, la paciència no és la ciència, sinó el narcòtic que ens manté callats i submisos.

I després, hi ha la paciència que hem de tenir els pares amb els fills. Els fillets no serieu fillets sense alguna rabieta, sense algun moment de no creure i de demostrar que voltros també teniu criteri propi. Llavors, la paciència consisteix en saber parlar, entendre-us i arribar a algun acord. Tot i que a vegades és molt complicat, l’objectiu ha de ser aquest.
Ah! I que quedi clar també que voltros també teniu molta paciència per aguantar-nos a noltros. Estic segur que algunes vegades som realment insuportables, i tenc claríssim que en algun moment tu mateix també te repeteixes allò de “paciència, no hi ha altra ciència”.

Senyora Camps, escolti

jueves, mayo 9th, 2013

El món educatiu està avui cridat a la vaga. Protesten per unes mesures sense consensuar, que creuen imposades per una minoria i que perjudicaran la majoria. Protesten perquè de nou l’educació torna a ser arma de confrontació política quan més que mai hauria de ser motiu d’unió total. Protesten, en definitiva, perquè no se senten escoltats.

Amb aquest panorama entra al Govern balear la nova consellera d’Educació i Cultura, la ciutadellenca Joana Maria Camps. La seva principal missió, segurament, serà escoltar el sector. Escoltar no vol dir només sentir, sinó escoltar i reflexionar a partir d’allò que exposa l’altre, i rectificar si l’intercanvi d’opinions així ho aconsella. Diuen que Camps és bona dialogant. Així ho esper, perquè ara mateix aquest és, teòricament, el seu principal aval. La resta, tot i que és prest, encara desperta dubtes.

Camps no ve del món de l’educació. És advocada i agent de la propietat immobiliària. La seva experiència política la té, a nivell local, en temes d’Hisenda, i a nivell balear en matèria de treball i atur. Poc a veure amb educació. Sobre el paper, no té massa sentit que una advocada dirigeixi una conselleria d’Educació, com tampoc no en tindria massa que un director de col·legi dirigís un despatx d’advocats. Més que mai, Camps s’haurà de recolzar en els seus subordinats, i alguns d’ells ja són prou coneguts.

En el món de la política, toca donar un marge prudencial a la gent perquè aterri i comenci a funcionar. Ara bé, no sé si és el millor moment perquè la maquinària educativa hagi d’esperar a que la nova responsable conegui el món en el que ha entrat. De totes maneres, esperarem, a veure quin camí emprèn. Feina en té, i molta.

Que no caigui la lluna! – Cartes a n’Eloi (78)

jueves, mayo 9th, 2013

Petitó meu, t’he de confessar que encara avui em sorprenc quan sent la lletra d’una cançó típica dels grups folklòrics de Ciutadella. És la que diu “Que caiga la luna”… Açò de demanar que la lluna, aquesta que tant t’agrada i que de vegades s’atreveix a sortir a fer companyia al sol quan a ella li tocaria dormir, no ho veig del tot clar. Si la lluna caigués enmig de la plaça, hi hauria un bon desastre i hauríem de gastar encara més electricitat, i la cosa no està per massa alegries, ara mateix. Però bé, el tema és que ahir vas escoltar la cançó mentre contemplaves les ballades folklòriques a la Plaça des Peix.

També ahir un grup folklòric de Ferreries, Es Penell, celebrava els seus 25 anys. Jo vaig tocar-hi uns quants anys, i tot i que la vestimenta a vegades em feia sentir un poc ridícul, em sento orgullós d’aquella etapa en que vaig contribuir mínimament amb el llaüt a que no es perdi una tradició menorquina.

La nostra Illa està plena de costums que ens identifiquen i ens fan recordar d’on venim. Costums que no hauríem de perdre, perquè qui perd els orígens perd l’identitat. Els menorquins a vegades pecam de despreci cap allò que és nostre. Bé, tal vegada despreci no seria la paraula, però sí desinterès. Ens pensam que els balls folklòrics, les taules i els talaiots són només per als turistes, i no ens donam compte que són part de noltros, de la nostra manera de ser. Sembla que només els valoram si a través d’ells podem treure més profit als turistes, si ens serveixen per a què paguin una entrada o facin una consumició mentre contemplen el Fandango de Sa Somereta.

No vull ara que algú pensi que hem de tornar enrere. Ja hi ha qui s’encarrega d’intentar convèncer als lectors que posar en valor allò que és nostre és un anacronisme i un despreci cap al món exterior. Precisament aquests que volen fer creure açò ho fan amb total despreci i insults, amb un odi visceral preocupant que haurien de fer mirar per algun psicòleg. Però bé, petitó, el que vull que entenguis és que si som on som és per un passat, i convé no oblidar-lo mai. Per açò és important que quan tenim oportunitat de veure avui dia el què passava en aquest tros de roqueta anys enrere, hi prestem atenció.

Hi ha qui voldria que tots fóssim iguals, tots homes grisos vestits amb la mateixa roba, parlant el mateix idioma i ballant al mateix so, però no serà mai així. Per açò et deman que tenguis clar d’on venim i qui som, i valoris el passat per entendre el present i decidir el teu camí de futur.