Sis milions són molts de milions – Cartes a n’Eloi (77)

Petitó  meu, a la primera carta que te vaig escriure et xerrava d’un nombre molt gran. Un nombre que no sortia al llibre aquell que encara avui a vegades ens miram els diumenges. Un número impensable mesos enrere, però que s’havia fet realitat. Era el nombre cinc milions, i ens semblava un desastre. Avui t’he de xerrar d’un nombre encara més gros, que pensàvem encara més impossible que l’anterior, però que és ben real. Avui, petitó, hi ha més de sis milions de persones que no tenen feina.

Sis milions són moltíssimes persones. És 200 vegades la població de Ciutadella. Però sobretot, són un munt de families sense ingressos. Alguna vegada t’he explicat que en aquest món, per poder menjar, tenir una casa o comprar roba es necessiten euros, i per guanyar euros generalment s’ha de fer feina. Imagina una casa on hi hagi un fillet com  tu, amb un germà i amb els seus dos pares sense feina, amb els avis jubilats cobrant una pensió mínima i amb el banc reclamant-los cada mes el rebut de la hipoteca. Per desgràcia, aquesta situació és cada dia més comú.

I tu diràs, si la cosa és tant greu, segur que tothom ja està pensant com arreglar-ho i treballen conjuntament per fer-ho. Idò no, criatura. Ni així aconseguim estar units. Bé, la major part dels ciutadans rasos sí. Aquesta situació ha fet créixer la solidaritat, la capacitat d’ajuda i de compartir el poc que tenim. Aquesta és la part bona, però la dolenta vé d’aquells que tenen en teoria més capacitat per solucionar aquesta situació, els polítics.

En un moment tan greu, seria desitjable que tots remessin cap a la mateixa direcció, per intentar que aquest vaixell no s’acabi d’enfonsar. Idò no. Ni així són capaços de posar-se d’acord, ni tan sols d’intentar-ho. Els qui governen sembla que duen cucales i taps a les orelles, perquè no escolten als qui tenen idees diferents a les seves, només fan cas d’uns senyors anomenats mercats que juguen a estrènyer més i més als ciutadans per poder viure ells més i més amples. I els qui no governen semblen més preocupats en la crítica que no en la recerca real de l’acord. I mentre, els ciutadans enmig, que veiem com els polítics es tiren els trastos pel cap i el nostre problema s’agreuja cada vegada més.

Jo confio en la política, ja t’ho he dit alguna vegada. El problema és que els polítics no estan a l’alçada. Hi ha excepcions, sense dubte, però per desgràcia no tenen prou capacitat d’influència o no se’ls vol escoltar. Esper, petitó, que quan tu siguis més gros, aquest problema només sigui part del llibre d’història que hauràs d’estudiar a classe.

Leave a Reply