He treballat amb Ordinas

Mai no hagués pensat que aquella dona, en comptes de tenir cacau en pols a dins de les capses pensades per a aquesta finalitat, hi tingués una doblerada. Jo vaig treballar amb Antònia Ordinas, amb Kurt Viane i amb Josep Juan Cardona. Per qüestions professionals em va tocar participar en l’organització d’un esdeveniment promogut, en part, pels principals acusats del cas de presumpta corrupció que ara es jutja. Abans que algú em vulgui imputar, jo només portava la part de premsa, i no vaig rebre cap comissió ni cap regal.

El cas Scala és vergonyós. És la mostra de la moral més baixa i la barra més alta que pugui tenir la classe política. Presumptament, clar, no és qüestió d’enganxar-nos els dits, però el malbaratament de vuit milions d’euros, segons diuen, és un insult als ciutadans, però també ho és la comoditat amb la que actuaven, presumptament, els inculpats. Capses de Cola Cao plenes de doblers, comissions del 40 per cent, estudis a l’altra punta del món per justificar dietes milionàries, empresaris amics a nòmina sense que fessin res, pagament del transport de fulletons d’un partit polític amb els doblers de tots… Patètic.

Em sembla que fem poc cas a aquest judici. Aquests vuit milions públics presumptament dilapidats i que han acabat en butxaques privades, eren nostres. Tal vegada haguessin finançat uns quants col·legis, una residència per a la gent gran, haguessin permès ajudar persones que no arribaven a finals de mes… Aquests judicis, a part d’encendre’ns per dins, haurien de ser exemplificants. Mostrar com de malament s’han arribat a fer les coses, i que els qui -presumptament de nou- ho han fet, ho paguin i tornin fins l’últim cèntim d’euro. Si es demostra que són culpables i han robat, i no tornen els doblers, el judici no servirà per a res.

Leave a Reply