Archive for abril, 2013

88 milions de vergonyes

martes, abril 30th, 2013

El senyor que ahir va dir que ja no faria més feina a un dels bancs més importants d’aquest país no tindrà problemes per comprar menjar per als coloms i anar al parc a alimentar aquests simpàtics ocells. Per passar la resta de la seva vida, ha rebut una pensió de 88 milions d’euros. Si algú encara compta en pessetes, són 14.700 milions. Jo crec que en tindrà prou com per passar una jubilació més o menys tranquil·leta.

És la decisió d’una empresa privada, i per tant, legítima. Ara bé, èticament la dimensió d’aquesta decisió seria una altra. Els bancs han estat l’oxigen que ha permès inflar la bombolla immobiliària; han estat la barra lliure que concedia hipoteques sense criteri i mirant només els possibles guanys i no les vides que hi havia rere qui, sense quasi coneixements d’economia, confiava en qui li deixava tants doblers. Quan la bombolla va esclatar, noltros ens vam convertir en l’oxigen dels bancs, noltros amb els nostres doblers, els que per rescatar-los a ells, no van poder servir per rescatar persones. I ara, els bancs no tenen cap problema en dir que tornen a tenir beneficis i en repartir pensions d’escàndol.

Aquest senyor haurà fet molta feina, segur que sí. El seu currículum segur que és espectacular, només amb la petita taca d’haver estat condemnat. Res, un detallet. Ara bé, estic segur que aquest senyor no ha fet més feina que mon pare, un simple manobre sense condemnes, o el pare o la mare de qualsevol de vostès. No crec que a un país com el nostre, la imatge d’algú que rep 88 milions d’euros per jubilar-se ajudi en res a fomentar l’optimisme, la confiança i la pinya. I ja els dic jo que la meva, la seva i la jubilació de quasi tots vostès no serà tan generosa. De fet, ara mateix no sé ni si serà.

Sis milions són molts de milions – Cartes a n’Eloi (77)

domingo, abril 28th, 2013

Petitó  meu, a la primera carta que te vaig escriure et xerrava d’un nombre molt gran. Un nombre que no sortia al llibre aquell que encara avui a vegades ens miram els diumenges. Un número impensable mesos enrere, però que s’havia fet realitat. Era el nombre cinc milions, i ens semblava un desastre. Avui t’he de xerrar d’un nombre encara més gros, que pensàvem encara més impossible que l’anterior, però que és ben real. Avui, petitó, hi ha més de sis milions de persones que no tenen feina.

Sis milions són moltíssimes persones. És 200 vegades la població de Ciutadella. Però sobretot, són un munt de families sense ingressos. Alguna vegada t’he explicat que en aquest món, per poder menjar, tenir una casa o comprar roba es necessiten euros, i per guanyar euros generalment s’ha de fer feina. Imagina una casa on hi hagi un fillet com  tu, amb un germà i amb els seus dos pares sense feina, amb els avis jubilats cobrant una pensió mínima i amb el banc reclamant-los cada mes el rebut de la hipoteca. Per desgràcia, aquesta situació és cada dia més comú.

I tu diràs, si la cosa és tant greu, segur que tothom ja està pensant com arreglar-ho i treballen conjuntament per fer-ho. Idò no, criatura. Ni així aconseguim estar units. Bé, la major part dels ciutadans rasos sí. Aquesta situació ha fet créixer la solidaritat, la capacitat d’ajuda i de compartir el poc que tenim. Aquesta és la part bona, però la dolenta vé d’aquells que tenen en teoria més capacitat per solucionar aquesta situació, els polítics.

En un moment tan greu, seria desitjable que tots remessin cap a la mateixa direcció, per intentar que aquest vaixell no s’acabi d’enfonsar. Idò no. Ni així són capaços de posar-se d’acord, ni tan sols d’intentar-ho. Els qui governen sembla que duen cucales i taps a les orelles, perquè no escolten als qui tenen idees diferents a les seves, només fan cas d’uns senyors anomenats mercats que juguen a estrènyer més i més als ciutadans per poder viure ells més i més amples. I els qui no governen semblen més preocupats en la crítica que no en la recerca real de l’acord. I mentre, els ciutadans enmig, que veiem com els polítics es tiren els trastos pel cap i el nostre problema s’agreuja cada vegada més.

Jo confio en la política, ja t’ho he dit alguna vegada. El problema és que els polítics no estan a l’alçada. Hi ha excepcions, sense dubte, però per desgràcia no tenen prou capacitat d’influència o no se’ls vol escoltar. Esper, petitó, que quan tu siguis més gros, aquest problema només sigui part del llibre d’història que hauràs d’estudiar a classe.

Si així no reaccionen…

domingo, abril 28th, 2013

No tenc gens clar quin futur li espera al meu germà petit en un país on sis de cada deu joves estan sense feina. Ell vol estudiar, hi posarà moltes ganes i segurament aconseguirà el seu objectiu, però el meu dubte és saber què li espera després. L’economia ens dóna cada dia una bufetada, i de tantes que n’hem rebut sembla que ja no reaccionam. I el més trist és que qui no reacciona és qui pot fer alguna cosa per canviar aquesta situació. Cada vegada que coneixem una nova dada, els polítics aprofiten per tirar-se els trastos pel cap, per atacar amb el “i tu més” i donar la culpa a altres.

Si una dada com la de sis milions d’aturats, un 60 per cent d’atur juvenil i centenars de milers de cases on no entra cap euro no els fa reaccionar, per mi ja poden plegar tots. Aquells qui segueixen aplicant una recepta que s’ha vist que no funciona i empitjora la situació. Aquells qui esperen aquests dies fregant-se les mans sabent que podran deixar anar la llengua criticant. Aquells qui miren cap a una altra banda i treuen altres debats menys urgents.

Si en una situació així no són capaços de deixar els carnets de partit a casa i posar-se a treballar conjuntament, hauré perdut la poca fe que em queda en la política. Una excel·lent periodista em deia ahir que el problema és que els polítics no saben què és estar a l’atur, o que els seus familiars depenguin de la caritat per viure. Idò que s’esforcin en saber-ho, perquè si algun euro del sou que els pagam estaria justificat seria el que serviria per a què dediquessin el seu temps a cercar acords, fórmules i solucions a una situació dramàtica.

Que es treguin la corbata i l’americana, es tanquin tots junts a una estança, tal qual un conclave papal, i no surtin fins a estar d’acord i posar remei a una situació, de la que sortirem junts, o no en sortirem.

Els nostres oasis de pau (II) – Cartes a n’Eloi (76)

martes, abril 23rd, 2013

Petitó meu, aquesta setmana s’han fet més necessaris que mai els nostres petits oasis de pau. Recordes que la passada setmana et vaig començar a explicar els meus trucs per evitar que el pessimisme em guanyi? Idò encara en tenc uns quants més, moments íntims i mínims que em donen la màxima satisfacció i em fan dibuixar un somriure només de recordar-los.

Un d’ells és veure els teus avanços amb la velo (bicicleta a la banda de llevant de l’Illa). Pensaràs que és una tonteria, però veure la felicitat que experimentes pedalejant, i la seguretat que poc a poc vas adquirint em fa pensar que no ho estem fent del tot malament, açò de ser pares. Penso en com creixes i com guanyes autonomia sota el teu casc groc, i açò, mira per on, em recomforta. Pedalejes, malgrat les dificultats. Jo vull fer igual.

Un altre petit oasi de pau es produeix als matins, quan ta mare et du a escoleta. Ella m’explica que és sorprenent veure com les cares d’estrès i de son dels pares  canvien quan es creuen mirades i s’adonen que al final, tots duen el mateix ritme. L’ambient que allà es crea, entre persones que experimenten la mateixa sensació, permet pensar que fins i tot en el moment en què més frisses pots trobar un somriure còmplice que t’anima. I els somriures són els millors oasis de pau.

I la teva germana s’està convertint darrerament en una fàbrica d’oasis. El primer, quan al matí obre els ulls dins el seu llitet, i en veure’ns, ens intenta explicar com ha passat la nit amb el seu particular ta-ta-ta. Amb la seva veu prima com un jonc em fa imaginar que explica que ha dormit perfectament, i que al final, la vida es viu millor amb un somriure. Alguna vegada crec que ja ha dit papà. Te puc assegurar que quan ho torni a dir, haurà creat un nou oasi.

Ara bé, t’explicava que na Bruna té veueta prima, però bé saps que sap fer uns bons crits quan està contenta. I sempre s’hi posa quan, després de la seva dutxa, tu li vas a fer alegries mentre la vestim. Teniu una connexió total, que s’activa senzillament quan us mirau. Aquest, ara mateix, és un dels majors oasis de pau, veure-us jugar junts, com abans de dinar, quan compartiu el Lego. Em recomforta haver estat capaç de dur al món dues criatures capaçes d’esborrar qualsevol tempesta, qualsevol preocupació i qualsevol mala notícia.

Petitó, en aquest món boig es necessiten cada dia més oasis de pau. Ja saps quins són els meus. A mesura que cresquis ja triaràs els teus. Em faria il·lusió formar-ne part.

Llegiu, per favor, llegiu

martes, abril 23rd, 2013

Els dono aquest consell de manera gratuïta, sense esperar res a canvi, només la seva satisfacció. Llegeixin, per favor, llegeixin. Arriben ara els dies en què els llibres surten al carrer. Llibres, recorden? Aquests objectes formats de pàgines i més pàgines tacades de tinta i que serveixen per alguna cosa més que per formar un preciós mosaic de colors a la prestatgeria de casa. És l’oportunitat perfecta per reconciliar-nos amb ells, obrir-los les portes de la nostra imaginació i deixar que hi entrin i ens facin viure vides diferents a la nostra.

Llegir ens alimenta, ens fa créixer i ens evadeix. Llegir ens obre la ment, ens reafirma o ens diversifica. Llegir ens forma, ens distreu i ens educa. Si amb tot açò encara no en tenen prou, els diré que llegir és una forma de diversió que no fa renou, no gasta piles i no necessita connexió wifi a internet. És més, si volen, no els fa falta gastar-se ni un euro. A la biblioteca els esperen milers i milers d’històries per descobrir, al preu més demanat en aquestes dates, zero euros.

Personalment, sempre hagués volgut tenir una prestatgeria immensa plena de llibres i més llibres. Els confessaré que a l’època d’estudiant a Barcelona, em cobrava la feina que feia gratuïtament com a becari amb alguns exemplars que les editorials enviaven a la redacció. Però repeteixo, els doblers tampoc són obstacle per a la lectura.

O sigui que llegeixin, per favor, llegeixin. Els falten motius? Amb aquest ambient pessimista que ens envolta, no creuen que qualsevol altra història narrada a un llibre no serà millor? Triïn vostès el motiu que vulguin, o en cerquin de nous, però els convido a la lectura. Jo prometo trobar més temps per llegir, que confesso que darrerament, no ho faig prou.

El problema no és aquest

martes, abril 23rd, 2013

No sé si intencionadament o no, alguns polítics estan dirigint els focus de les càmeres cap als famosos ‘escraches’, aquestes protestes davant les cases dels polítics. Segurament aquestes actuacions són discutibles, i en podríem xerrar molt. Vaig sentir que algú explicava que els ‘escraches’ eren una manera que els polítics que no escolten la veu dels ciutadans al Congrés ho facin a casa seva. Podria compartir la filosofia d’aquesta pràctica, però discutiria tal vegada alguna de les formes.

Ara bé, començava dient que alguns polítics han volgut centrar tot el debat en aquestes protestes, deixant de banda el fons d’aquesta actuació, el motiu que du la gent a protestar davant casa seva. Es queden amb la forma, no amb el fons. Repeteixo, no sé si intencionadament o no, fan veure que el problema és aquesta protesta, quan el veritable drama és la gent que es queda sense casa. Els qui comanden han estat més ràpids en decidir sobre els ‘escraches’ que no sobre els desnonaments. Els ‘escraches’ afecten a uns pocs polítics. Els desnonaments, a centenars de famílies.

Alguns polítics han frissat més en protegir-se ells mateixos que a la societat que els paga. Fins i tot alguns han desvariat totalment quan han assegurat que els ‘escraches’ eren nazisme pur. Em sembla d’una frivolitat absoluta i una falta d’ètica total comparar aquestes protestes amb el genocidi, les càmeres de gas i l’odi visceral cap a unes persones que no havien fet res més que néixer jueus. Encara és hora que algú demani perdó per aquestes paraules. Insisteixo, els ‘escraches’ poden ser qüestionables, o les formes que s’empren, però no pretenguin fer creure que aquest és el problema, perquè senzillament menteixen.

Els nostres oasis de pau (I) – Cartes a n’Eloi (75)

martes, abril 23rd, 2013

Petitó meu, no vivim bons temps, ja t’ho he explicat massa vegades. Si ens deixéssim endur pel corrent, passaríem tot el dia de mal humor, preocupats, pensant en un futur més que incert i criticant-nos els uns als altres. Com que no vull que açò passi, tenc la meva pròpia estratègia. Quan la maregassa del pessimisme s’atraca, m’evadeixo pensant en els petits moments de cada dia que em fan feliç. Petits detalls, petites estones, gestos tal vegada insignificants, però que em fan sentir ple i resguardat de tota vibració negativa.

Un d’aquests oasis es produeix al vespre. Quan ta mare i jo estem segurs que ja t’has adormit (cosa que vol dir que ni cantes, ni expliques contes als peluixos que reposen amb tu cada vespre, ni fas aquells ‘pinos’ particulars a sobre el matalàs), venim a assegurar-nos que estiguis ben tapat. És un gest senzill, sense cap misteri. Agafam el llençol i l’edredó, asseguram que la colga estigui ben feta, i lentament ho estiram per amunt fins que estàs ben cobert, des dels peus fins al coll. Amb aquest acte, ens envaeix una sensació difícil d’explicar. Per una banda, orgull de veure la criatura tan preciosa que hem dut el món. Per altra, tranquil·litat de saber que dorms calentet. I sobretot, una estima immensa, que solem demostrar amb una besada suau a la galta i un ‘bona nit’ pronunciat a cau d’orella.

Qui no ho ha fet, no pot imaginar la pau que es respira en aquells segons. No sé com, però s’aconsegueix la sensació balsàmica que en aquell moment res del que passi al voltant és més important que tapar-te, que no hi ha crits, problemes ni preocupacions que puguin rompre aquesta bombolla de serenor que es crea.

Un altre dels moments de pau es produeix els migdies, quan la teva germana i jo et venim a recollir de l’escoleta. Pot semblar contradictori xerrar de pau en un moment en que hi ha vint fillets com tu, jugant, saltant i cantant, però no ho és, perquè l’oasi, la bimbolla, es forma quan la teva cara deixa clar que ens has vist. Quan els teus ulls blaus ens detecten, la boca pren forma de somriure i véns disparat cap a noltros i tu i jo ens fonem en una gran abraçada. En aquell moment, el món es podria aturar, que jo seria feliç vivint la resta dels meus dies així. Tenc molt clar que ens estimes, i molt, però en aquells pocs segons abans que saludis a ta germana, és com si abraçats forméssim una capa protectora màgica que espanta tota la negativitat que sobrevola aquest món. De nou, un altre oasi efímer, però que per a mi podria ser etern.

He treballat amb Ordinas

martes, abril 23rd, 2013

Mai no hagués pensat que aquella dona, en comptes de tenir cacau en pols a dins de les capses pensades per a aquesta finalitat, hi tingués una doblerada. Jo vaig treballar amb Antònia Ordinas, amb Kurt Viane i amb Josep Juan Cardona. Per qüestions professionals em va tocar participar en l’organització d’un esdeveniment promogut, en part, pels principals acusats del cas de presumpta corrupció que ara es jutja. Abans que algú em vulgui imputar, jo només portava la part de premsa, i no vaig rebre cap comissió ni cap regal.

El cas Scala és vergonyós. És la mostra de la moral més baixa i la barra més alta que pugui tenir la classe política. Presumptament, clar, no és qüestió d’enganxar-nos els dits, però el malbaratament de vuit milions d’euros, segons diuen, és un insult als ciutadans, però també ho és la comoditat amb la que actuaven, presumptament, els inculpats. Capses de Cola Cao plenes de doblers, comissions del 40 per cent, estudis a l’altra punta del món per justificar dietes milionàries, empresaris amics a nòmina sense que fessin res, pagament del transport de fulletons d’un partit polític amb els doblers de tots… Patètic.

Em sembla que fem poc cas a aquest judici. Aquests vuit milions públics presumptament dilapidats i que han acabat en butxaques privades, eren nostres. Tal vegada haguessin finançat uns quants col·legis, una residència per a la gent gran, haguessin permès ajudar persones que no arribaven a finals de mes… Aquests judicis, a part d’encendre’ns per dins, haurien de ser exemplificants. Mostrar com de malament s’han arribat a fer les coses, i que els qui -presumptament de nou- ho han fet, ho paguin i tornin fins l’últim cèntim d’euro. Si es demostra que són culpables i han robat, i no tornen els doblers, el judici no servirà per a res.

Mil gràcies, avis i ties! – Cartes a n’Eloi (74)

martes, abril 23rd, 2013

Petitó meu, se t’acaben les vacances. Demà tornes a l’escola, després d’aquests dies en els que hem passat tant temps junts i durant els quals també hem hagut de recórrer a la família per poder combinar la feina amb el nostre paper de pares. Tenim sort. A prop tenim molts familiars encantats de passar el temps amb tu i la teva germana. Amb ells has fet coques, has passejat, has berenat assegut a una cadireta groga  i has jugat.

I és que, petitó, aquesta societat nostra no s’aguantaria sense l’ajut desinteressat de la família. Quan siguis més gros segur que sents a xerrar de la paraula conciliació. Més o manco, vol dir poder combinar la feina amb la família. És a dir, poder fer les dues coses sense que cap d’elles es vegi perjudicada. Tenc molt clar, criatura, que la prioritat de ta mare i meva sou tu i la teva germana. El nostre món gira al voltant vostre, i ens passaríem les 24 hores del dia amb voltros, però necessitam treballar per poder comprar totes aquelles coses que ens fan falta per viure. Durant el temps que som a la feina no podem estar amb voltros, i aquí és quan comença el joc de fer encaixar totes les peces.

Hi ha empreses més sensibles que altres en aquest tema. Algunes et permeten combinar bé els dos aspectes, i entenen que la vida també, i sobretot, és allò que passa fora de la seva oficina. Altres no ho comprenen, i es pensen que disposen de les persones sempre que vulguin sense tenir en compte que aquestes persones tenen una vida per viure. Amb aquesta visió tancada, no veuen que els treballadors rendeixen més quan estan a gust al lloc on fan feina. No t’he d’enganar, jo tenc sort en aquest tema, i puc estar prop teu més hores al dia de les que m’hagués pogut pensar. Esperem que aquesta situació duri i s’escampi.

La societat actual hauria de fer un monument als avis. Ells són moltes vegades els que permeten que els pares vagin a la feina deixant els seus fills en les millors mans possibles. Ho fan desinteressadament, sempre amb un somriure a la cara, i massa vegades sense que valorem tot l’esforç que els suposa. Aquest model d’avui dia no s’aguantaria sense els avis, i sempre penso que no els ho agraïm prou.

O sigui que des d’aquí, el nostre agraïment immens als teus avis, i també a totes les ties que sempre tenen un moment per estar amb tu. Mai no sabrem com pagar-los aquest esforç. Crec que la millor recompensa és el teu somriure. No el perdis mai!

Els nostres bujots particulars – Cartes a n’Eloi (73)

jueves, abril 4th, 2013

Petitó meu, avui és Pasqua, i a Ciutadella açò vol dir que ha arribat el dia dels bujots. Què és un bujot, em demanes? És un ninot fet de palla fet per criticar actituds que no voldríem que es repetissin. Tot i que els bujots no m’agraden gaire, tenc clar quins ninots penjaria si em toqués a mi triar-los.

D’entrada, i sabent que no som massa original, penjaria la maleïda crisi. Ja fa anys que algú l’hauria d’haver convertida en bujot i deixar-li ben clar que no volem saber res d’ella, però no hi ha manera. Per molt que la converteixin en ninot de palla i li atraquin un encenedor carregat de petroli, ella resisteix, sobreviu i fins ara no ha aturat de créixer. El més trist és que a mesura que ella es va fent gran, deixa pel camí fites que havíem tardat molts anys en aconseguir, i darrerament, companys amb qui tant temps havia treballat i que ara injustament ja no poden fer-ho. Per tant, el primer bujot i el més gros, per la crisi.

El segon bujot tindria forma de sobre. Es veu que fa temps que en circulen, però jo no n’he rebut cap mai. Diuen que estan plens de doblers que no se sap ben bé d’on han sortit, però sí on van a parar. Culpa d’actituds com aquesta hem difós la imatge que tots els polítics són iguals, i hem acabat de perdre la confiança en ells. Si no volen que pensem que tots ells són uns bujots, es poden esforçar en demostrar que són ells qui treballen per noltros, i no a l’inrevés.

El tercer bujot tindria forma de senyor que pren les cases als més dèbils. Sembla un d’aquests personatges terrorífics de contes infantils, però són ben reals. Per sort, algú ha demostrat que moltes vegades aquests senyors actuaven com a veritables bujots emparant-se en una llei que és injusta i poc humana.

I un quart bujot especialment pensat per tu tindria forma de parc a les fosques. Amb l’excusa de la crisi, els senyors que comanden han decidit retallar i retallar, fins i tot deixant sense llum aquelles zones de la ciutat on jugau els més petits (i també els que no ho som tant). No m’agraden les ciutats on els petits no hi teniu cabuda, on tot està pensat pels cotxes i per a uns adults estressats i sense temps ni per mirar el paisatge. Vull una ciutat amb parcs, tranquil·litat I espai per a voltros.

I ara, a aprofitar aquesta setmana de vacances que tens per davant, sense pensar en bujots, crisi, hipoteques ni sobres. La nostra única preocupació serà passar-ho bé!