Archive for marzo, 2013

Jo vull que el mar sigui blau – Cartes a n’Eloi (72)

miércoles, marzo 27th, 2013

Petitó meu, sempre he somniat tenir una casa al costat del mar. Obrir la finestra i respirar la flaire de sal i escuma, veure el mantell blau tacat de taquetes blanques el dia que el vent bressa l’aigua. De moment no ho he aconseguit, però el somni segueix vigent. M’agrada el mar. De petit hi vaig passar moltes hores, i avui crec que enyor veure’l més vegades. No sé si altra gent pot dir el mateix.

Aquests dies, el nostre mar està amenaçat. Per una banda, hi ha qui creu que l’aigua és un abocador que s’ho empassa tot, i per altra, hi ha qui pensa que amaga doblers i no té cap problema en cercar-los destrossant tot allò que trobi al seu pas. Segur que els senyors que decideixen fer açò no han viscut l’experiència d’estar hores i hores a dins d’una barca, enmig de la mar, amb l’única renou del vent i l’aigua topant amb la petita embarcació. Segur que no saben què és pescar uns quants serrans acompanyats de ton pare, sense cap més problema que no enredar el fil o que el corrent no et dugui massa enfora.

I és que hi ha uns senyors que han decidit fer net un tros de mar per embrutar-ne un altre. És com allò de garnar i deixar la pols davall l’estora, amb el problema afegit que aquesta vegada, la pols està contaminada. L’excusa, una altra vegada, és que altres solucions són més cares. Segurament que sí, però quin preu posa aquesta gent a contaminar els peixos de la zona? Quant costa la por que es crea als banyistes i a qui algun dia es vulgui menjar un bon cap-roig pescat a les aigües on es tiraran els fangs contaminats del port de Maó?

L’altra amenaça és la dels cercadors de petroli i gas al fons del mar. Prospeccions sísmiques, en diuen els tècnics. Traduït, vol dir disparar una ona sonora molt potent al fons del mar, i depèn de com reboti, sabran si hi ha alguna cosa que els pugui reportar doblers a unes poques empreses privades. I als demés? Els efectes sobre la fauna marina estan descrits i tots són perjudicials. Per a Menorca, l’efecte és doble: malmetre la imatge d’una illa que té especial cura del seu paisatge, i crear un risc constant de convertir el nostre litoral en una petita Costa de la Mort gallega si hi ha algun vessament.

Petitó, aprofitem ara que el mar és mar, i anam a fer una volta pel Passeig Marítim amb la teva velo nova!

Olímpicament fora de lloc

miércoles, marzo 27th, 2013

Una de les principals missions dels polítics és gastar bé els doblers que tots, a través dels nostres impostos, posem a la vidriola comunitària. Algú va dir que la política és l’art de prioritzar, decidir què fer en cada moment d’entre totes les opcions possibles. Es veu que a Madrid hi ha qui creu que, ara mateix, una de les prioritats és organitzar uns Jocs Olímpics.

Aquests senyors pensen que mentre hi ha sis milions de persones sense feina, mentre retallen el pressupost d’hospitals, escoles i persones depenents, mentre fan més difícil cobrar l’atur als majors de 55 anys, la prioritat és muntar unes Olimpíades. No deixa de ser una visió curiosa. Potser els alumnes que enguany no tenen un professor de suport estan encantats de la vida de saber que els doblers amb els que pagaven aquell mestre que els ajudava a superar problemes serviran ara per pagar el dissenyador que ha fet aquell logotip tan polit per Madrid 2020. Segur que el malalt que ha hagut de viatjar a Palma i a qui encara no han pagat el bitllet bota d’alegria en saber que per a muntar uns Jocs Olímpics i tapar una plaça de toros per jugar a bàsquet sí que hi ha doblers, i sense esperes.

Em podran acusar de fer demagògia i de fer servir arguments simplistes. Qui sap, tal vegada és així, però els dos casos que he citat són verídics. Retallen en educació i en sanitat, i en canvi mostren somriures i convicció total que podrem pagar uns Jocs Olímpics per mostrar a tot el món que som un país fantàstic i sense problemes, com van fer a Barcelona arraconant els indigents durant les setmanes dels Jocs.

Un país que es permet gastar en unes Olimpíades i en canvi retalla en educació i sanitat és que o bé està malalt o necessita millorar en l’assignatura de decència i ètica.

Un caramel·ler i un boti-boti – Cartes a n’Eloi (71)

lunes, marzo 18th, 2013

Petitó meu, avui hem de tornar a regar l’arbre caramel·ler! No sigui cosa que no hi pensem, i d’aquí uns dies no tengui lloc el miracle del naixement de mil fruits dolços d’un arbre que la resta de l’any tot just fa ombra. Corrent el risc de desvetllar la nostra fórmula secreta i que altres fillets l’aprofitin, mesclarem l’aigua amb una mica de grosella, sucre, cacau en pols i tal vegada algun ingredient misteriós que ens ajudi a augmentar la dolçor de la barreja. Després l’abocarem als peus de l’arbre, i esperarem que la natura faci el seu curs.

Curiosament, si tot passa com sempre, a Ferreries l’arbre florirà una setmana abans. No sé si és per tema de la geografia, de les muntanyes o els efectes de la base de s’Enclusa, però a casa dels avis Sito i Juanita els caramels surten una setmana abans que al caramel·ler d’en Tóbal i na Juanita. Mira, millor, així tenim dos diumenges de dolça collita! I és que, petitó, encara que tot just ens separin uns quilòmetres, hi ha coses que cada poble fa de manera diferent.

Alguna vegada ja t’he contat que quan ens embrutam, ta mare demana un ‘canyu’ i jo en canvi cerc un pedaç. O que damunt els pastissets que tant t’agraden i que l’àvia de Ferreries et fa amb tant bon gust jo hi pos ‘floreti’ i ta mare sucre en pols. Detalls com aquests són els trets que fan que cada poble sigui una cosa diferent, una comunitat amb trets d’identitat propis i únics que cal preservar.

No m’agraden les societats planes, on tothom és igual, vesteix igual i xerra igual. Quin avorriment de vida! Prefereixo la diversitat, el color i la convivència. Sí, és més difícil viure així, però també molt més enriquidor. La vida ha de ser una aventura, no una rutina monòtona. Per tant, conservem les diferències i les peculiaritats de cadascú, i esforçem-nos per fer-les compatibles amb una vida en societat. Fugim d’aquells qui ens volen uniformitzar i convertir-nos tots en una còpia d’ells mateixos. Són uns avorrits! Tu, petitó, sigues com ets, amb totes les teves peculiaritats, únic i inimitable.

Per cert, petitó, que ja tens un nou amic amb qui compartir jocs i costums. Ahir va néixer  n’Ignasi, el fill de na Mónica i en Nacho. Una criatura més al grup d’amics i amigues dels teus pares. Ja sou molts! Catorze, si no he comptat malament. Una xalada quan ens trobam tots, i una oportunitat de negoci per si algú vol muntar un boti-boti i ens fa bon preu!

Dimitir és un nom rus

sábado, marzo 16th, 2013

Un tribunal europeu ha confirmat allò que molts ja sabíem: la Llei espanyola que regula les hipoteques és injusta i abusiva. A partir d’aquest fet, vull compartir amb vostès una pregunta. Si la Llei és injusta i abusiva ara, també ho devia ser quan es va aprovar, no? I també ho devia ser durant tots aquests anys en què s’aplicava? Entenc que vostè i jo coincidim en què la resposta és un sí, i llavors em permetran una nova pregunta. Què feien els senyors que governaven mentre s’aplicava aquesta llei injusta? Miraven cap a una altra banda mentre pagaven còmodament les seves quotes hipotecàries amb els seus sous de polític?

Més enllà de la bona notícia que suposa el fet que aquesta sentència pot canviar moltes coses per a les persones amenaçades de perdre la casa, a mi aquesta història em fa reflexionar profundament sobre l’exercici de la política. Els polítics estan per representar-nos, per donar-nos unes regles de joc que ens ajudin a viure millor i per aplicar justícia social. Llavors, el fet que es promulgui una llei injusta ens hauria de repugnar, i sobretot, hauria de treure la son a tots els polítics que van donar el vist-i-plau a una llei injusta i a tots els que no han estat capaços de canviar-la malgrat tots els patiments i fins i tot els cadàvers que han quedat pel camí per culpa d’aquesta normativa. Algú hauria de donar explicacions, i si fa falta, demanar perdó.

No confio que res del que deman passi. A la política d’aquest país, assumir errors i demanar perdó és poc més que ciència-ficció. Un dia vaig escoltar per la ràdio que a una ciutat andalusa, un filòsof de l’art urbà havia deixat una pintada brillant. “Dimitir deu ser un nom rus”.

He superat la grip! – Cartes a n’Eloi (70)

lunes, marzo 11th, 2013

Petitó meu, avui la carta arriba a mig gas. Durant tota aquesta setmana, ton pare ha tingut la grip. De fet, a l’hora d’escriure aquestes línies encara no estic al cent per cent, però no vull faltar a la nostra cita epistolar dominical. I com que el cervell aquests dies no està tan despert com desitjaria, et xerraré d’allò que tenc més per mà, o sigui, de la grip.

D’entrada, superar aquesta malaltia ha estat més fàcil perquè tenia al meu costat el millor infermer del món, tu. Quan vas saber que ton pare tenia mal de cap, vas ser molt ràpid en demanar-me si volia aquella crema que et posam quan et fas un cop. Tot un detall, però no hi havia crema que em servís. Per a curar la grip, la millor medicina és la paciència i el repòs. Et pots ajudar d’alguna pastilleta (sempre receptada per un metge, eh?), però realment allò que cura són les hores, el sofà i la manteta.

Durant la grip, hi ha dies de tot tipus. Quan tens febre, tens una sensació estranya, com si anessis en barca amb els peus a terra, com si algun cable dins el teu cervell estés desendollat temporalment i la màquina no funcionés al ritme habitual. Notes com si passegessis pel Pol Nord amb camiseta Imperio i bermudes, i al cap d’un segon et sembla que t’han condemnat a travessar el Sàhara vestit amb un abric de neoprè. Llavors, et penses que quan passi la febre, tot estarà aclarit.

Idò no. Després de la febre arriben els mocs, que envaeixen tot el teu organisme i converteixen l’autovia habitual per respirar en un caminet de cabres sense xermar. Tot el que menges té el mateix gust, i et sents un terrorista ambiental quan gastes tones i tones de mocadors de paper per intentar aturar aquell riu desbocat en què s’ha convertit el teu nas. I si la grip et regala també un bon atac de tos, la combinació ja és total. El coll et pica, et fa mal, et molesta… El vendries, si trobessis comprador, però no, tosseixes en qualsevol moment i amb una virulència que desconeixies en tu mateix. Sobretot els vespres, quan és quasi impossible dormir i converteixes l’intent de son de ta mare en missió impossible. Un poquet de mel i de nou, paciència.

Però tot passa, i torna la normalitat, i llavors valores més que mai estar sa. Trobes una meravella no tenir moc, ni febre, ni tossir com un ca vell. Petitó, esper que ningú més a ca nostra agafi la grip aquesta temporada, però no ho tenc clar. Els humans som egoistes en moltes coses, però a l’hora de compartir virus i malalties, som d’una generositat infinita!

Els meus petits valents – Cartes a n’Eloi (69)

sábado, marzo 9th, 2013

Petitó meu, aquesta setmana la teva germana ha començat a menjar verdura. Per ella és un gran pas. La seva dieta s’amplia, la varietat de sabors creix i les vitamines que ingereix augmenten. Cada petit canvi és una gran prova. Ho van ser primer les farinetes, després les fruites, ara les verdures i després arribaran altres aliments. Ella estava acostumada a uns gustos i unes textures, i s’hi trobava bé. No ha de ser fàcil obrir la boca davant un aliment l’olor del qual mai no havies ensumat. Per tant, petitó, la teva germana aquests dies demostra que és una valenta.

La valentia és una actitud indispensable en aquesta vida. Hem de saber arriscar, obrir portes que no sabem on duen i no sempre conformar-nos amb allò de sempre. Tu, per exemple, has estat molt valent aquesta setmana quan, davant un auditori ple de pares, mares i altres fillets, has fet la figura de l’abella que heu après a ioga amb na Joana. Superar la timidesa és un acte de gran valentia.

També ha estat molt valent l’amic dels teus pares, en Carlos, que ha decidit obrir el seu propi taller mecànic en uns temps en què el més habitual és veure com es tanquen. Segur que li anirà molt bé, perquè és un gran professional i, sobretot, valent.

La teva àvia de Ferreries també és una dona valenta, perquè tot i les visites reiterades a aquest hotel-hospital que hi ha a Maó, segueix forta i superant el mal, i rebent-te amb un gran somriure i mil ganes de jugar quan l’anam a visitar.

També és una valenta n’Aina, la filleta de na Montserrat, la cosina de ta mare de Vilanova, que ha decidit venir a aquest món amb la seva negra cabellera tot i saber que ara mateix aquest món navega sense rumb. Ella, na Bruna, tu i tots els de la teva edat haureu de ser prou valents com per encarar una realitat que necessita molt més que un adob de xapa i pintura com el que en Carlos pugui realitzar als cotxes al seu nou taller. Bé, en Carlos farà moltes més coses al seu taller, eh? Si algú més que tu em llegeix, recomanaria que hi anés! Esper que els senyors del Diari no em facin pagar aquesta publicitat que li faig…

La valentia és una actitud indispensable, però no l’hem de confondre amb la temeritat. Arriscar és necessari, però no ho és tirar-se al buit sabent que està totalment buit. Vull que siguis valent i atrevit, però sempre deixa’t aconsellar per qui ja ha caminat el camí. Escoltar és, fins i tot, més important que ser valent. Hale, anem a fer l’abella!

Xiular, cridar o reaccionar – Cartes a n’Eloi (68)

sábado, marzo 9th, 2013

Petitó meu, vivim dies convulsos. Hi ha moltes coses que no van com ens agradaria que anessin. Situacions que moltes vegades no comprenem, i també moltes que no compartim. Davant aquest panorama, hi ha diverses opcions.

La primera és mirar cap a una altra banda. És com qui xiula i dissimula quan ha passat alguna cosa i ell no s’hi vol implicar. És una postura legítima, ningú no ho posa en dubte. La segona opció és criticar i queixar-se, com qui mira un partit de futbol per la tele i comença a criticar a l’àrbitre des del sofà. Saben que el senyor vestit de negre no els escoltarà, i que els seus crits i renecs no faran que el penal que ha assenyalat deixi de ser-ho, però així es desfoguen. És, també, una postura legítima.

La tercera opció és fer alguna cosa per canviar la situació. Saltar del sofà i emprendre alguna iniciativa. Cadascú decidirà llavors què fer. Aquests darrers mesos hem vist manifestacions, cartes, cacerolades, camisetes… I també vagues. Què és una vaga, vols saber? És la decisió d’un grup de persones de deixar de fer feina durant un període de temps en protesta per alguna cosa. Pot començar per la disconformitat amb una llei, amb un projecte, amb unes condicions laborals, amb unes formes… Divendres, per exemple, ton pare i una gran part dels meus companys de feina vam fer vaga.

Normalment, aquesta mesura és una de les darreres eines de protesta que s’empren, i sol arribar quan s’ha romput el diàleg, quan ja no hi ha manera d’arribar a un acord. Les vagues són una mesura extrema, excepcional, necessària per segons qui, injustificada per altres. A ningú no li agrada haver d’arribar fins aquí. Els treballadors perden dies de feina, els empresaris dies de facturació, i a vegades en surten perjudicats tercers, com els clients o compradors. Però repeteixo, per a uns és una passa necessària, mentre que altres la veuran exagerada i criticable.

Petitó, crec que amb el món que et deixarem en herència, hi haurà moltes coses d’aquestes que no aniran com ens agradaria. A jo m’agradaria que no fossis dels que miren cap a una altra banda o dels que insulten als àrbitres des del sofà. Tu ja decidiràs, però es poden fer moltes coses. Només és necessari estar convençut que allò que un defensa és just.