La casa, més que unes parets – Cartes a n’Eloi (67)

Petitó meu, com a casa enlloc. Poques dites populars tenen tanta raó. Una casa és molt més que quatre parets i un sostre. És molt més que uns quants blocs i un poc de formigó. Una casa és l’espai on molts pares hem vist com els nostres fills donaven les primeres passes. El lloc on moltes persones s’han dit t’estim per primera vegada, on han celebrat aquell sopar inoblidable amb els amics o allà on guarden la memòria de les persones que ja no hi són però que van habitar entre aquelles quatre parets.

Una casa és l’espai on podem plorar sense que ningú ens vegi, allà on podem riure sense aturar, abraçar-nos en la intimitat o xerrar d’allò que no explicaríem mai a cap altre lloc. Una casa és allà on podem caminar descalços, vestir aquella camiseta que té infinitat d’anys i té un forat sota l’aixella  o posar els peus sobre la taula. La casa és allà on guardam aquells llibres que de petits ens van fer descobrir que el món de les lletres moltes vegades és millor que el real, aquells discs o cassetes que guarden la cançó que va marcar la nostra adolescència i aquell treball de l’institut del que ens sentim orgullosos i no volem tirar tot i que el seu contingut ja està antiquat.

La casa és una extensió de noltros mateixos. El color del sofà, els quadres, l’olor de les habitacions, la llum que entra per les finestres… Són una projecció del que cadascú de noltros som. Necessitam una casa per ser persones. És igual si el terra és de parquet o de rajoles. És indiferent si té cinquanta o mil metres quadrats. No importa si està situada a la millor zona del poble o a un barri més pobre. Una casa sempre serà una casa, un refugi necessari, un dret imprescindible i inqüestionable.

Aquesta setmana ha prevalgut el seny. Fa uns dies sospitava que els senyors que comanden girarien l’esquena, com han fet fins ara, a totes les persones a qui els prenen la casa. Pensava que una altra vegada els bancs, que es pensen que les cases només són metres quadrats, blocs i hipoteques, guanyarien la partida. Idò per sort, aquesta vegada em vaig equivocar. Els senyors que comanden han decidit que aquest és un tema que s’ha de solucionar. Els dono les gràcies per aquest encert, però sobretot ho agraeixo al quasi milió i mig de persones que els ho han demanat.

Avam si aquesta vegada la política i els polítics estan a l’alçada, perquè cada dia que a algú li prenen la casa, tots, sobretot els polítics i els banquers, perden una mica de dignitat.

Leave a Reply