De nou la mateixa pedra – Cartes a n’Eloi (65)

Petitó meu, aquesta setmana podria escriure sobre moltes coses. Et podria xerrar de sobres de doblers negres i d’explicacions que no expliquen res, o també et podria parlar de princeses pagades entre tots i que no tenen ni un segon per saludar el poble que li permet cobrar la nòmina. Però per allò de la proximitat, he decidit que avui xerrarem d’avions, i dels errors dels que sembla que mai no aprenem res.

Tu saps que per sortir d’aquesta roqueta nostra hem d’agafar o bé un avió o un vaixell. Per qüestió de rapidesa, l’avió és molt més pràctic. Resulta que fa un any vam tenir problemes amb l’avió que ens duia a Madrid. Els propietaris d’aquests aparells van deixar de volar, i Menorca va quedar per uns dies sense enllaç amb Madrid. Tots ens vam posar les mans al cap, i vam advertir que la situació era molt greu. Calia trobar una solució. Fins aquí perfecte, perquè el problema del transport aeri és realment greu, i no només amb els vols amb Madrid. En aquest cas, però, el problema arriba quan la solució triada no és precisament una solució, sinó una continuïtat del problema.

Resulta que vam decidir que la millor sortida era declarar la ruta com a servei públic. OSP, en diuen tècnicament. Ja ho havíem fet amb els vols entre Menorca i Mallorca fa uns quants anys, i ja fa temps que hem vist que la fórmula no funciona. Idò res, com que som els únics que tropissam dues, tres i cent vegades a la mateixa pedra, creim que la millor sortida és la OSP. I ara ja en veim els resultats.

Volar a Madrid serà més car ara que sense la OSP. I no un poquet més car, no. Molt més car. Alguns senyors que comanden diuen que el més important en aquest cas és que tenim vols amb Madrid, i que el preu ja l’arreglarem. Idò jo crec que no. No tenir vols i tenir uns vols tan cars que no els podem pagar és pràcticament el mateix. Més encara quan darrerament podíem arribar a Madrid per un preu molt més baix amb una companyia que no és la millor del món, però feia el mateix servei que ara farà una altra a uns preus més barats i sense que tots els que pagam impostos li haguem de donar 1,5 milions d’euros.

Ja veus, criatura, sembla que no aprenem dels nostres errors. Optam per la via fàcil, la recurrent, sense pensar massa si arreglam les coses o les empitjoram. I així ens va. Tal vegada els senyors que comanden, si no han d’obrir molts sobres, podrien pensar en com arreglar de ver la situació. Però de ver, eh?

Leave a Reply