Archive for febrero, 2013

Debatre per no res

sábado, febrero 23rd, 2013

El debat sobre l’estat del país em sembla una gran pèrdua de temps. Algú de vostès encara no sap com esteim? Dubto que a algú se li hagi passat que aquesta societat fa temps que pateix quelcom més que un grip, que hi ha un munt de persones sense feina i que les tisores s’han convertit en les eines per excel·lència dels nostres polítics. Per tant, aquests debats grandiloqüents, on se xerra de tot i de no res, són estèrils com la terra eixorca.

El guió és cada any el mateix. Els que governen defensen que ho fan molt bé, que les seves mesures són les úniques que serveixen i que els altres no tenen alternativa. Per altra banda, l’oposició critica els que governen acusant-los de dur el camí equivocat, de no escoltar la societat i de viure als mons de Yupi. Si volen, ja els puc escriure jo els discursos d’una i altra banda, que crec que no m’equivocaria massa.

Em sembla absurd que els nostres polítics perdin el seu temps i els nostres doblers amb aquest teatre. És el mateix que passa en molts plens municipals, quan els regidors debaten coses sobre les que no tenen cap competència ni influència sobre els ciutadans als que es deuen. Senyors polítics, dediquin el seu valuós i car temps a debats útils, concrets i reals, no a un combat de boxa que només serveix per a que la claca de cada partit combati per veure qui idolatra més el seu líder.

Parlar de tot sense entrar en profunditat en res concret és perdre el temps. Aquest debat només serveix per a que tertulians de mil i una cadenes es guanyin el seu sou analitzant si un ha estat millor que l’altre. Als ciutadans de carrer, aquests dies de discussió política no ens serviran de gaire, per no dir que no en traurem cap profit. Ni un.

La casa, més que unes parets – Cartes a n’Eloi (67)

sábado, febrero 23rd, 2013

Petitó meu, com a casa enlloc. Poques dites populars tenen tanta raó. Una casa és molt més que quatre parets i un sostre. És molt més que uns quants blocs i un poc de formigó. Una casa és l’espai on molts pares hem vist com els nostres fills donaven les primeres passes. El lloc on moltes persones s’han dit t’estim per primera vegada, on han celebrat aquell sopar inoblidable amb els amics o allà on guarden la memòria de les persones que ja no hi són però que van habitar entre aquelles quatre parets.

Una casa és l’espai on podem plorar sense que ningú ens vegi, allà on podem riure sense aturar, abraçar-nos en la intimitat o xerrar d’allò que no explicaríem mai a cap altre lloc. Una casa és allà on podem caminar descalços, vestir aquella camiseta que té infinitat d’anys i té un forat sota l’aixella  o posar els peus sobre la taula. La casa és allà on guardam aquells llibres que de petits ens van fer descobrir que el món de les lletres moltes vegades és millor que el real, aquells discs o cassetes que guarden la cançó que va marcar la nostra adolescència i aquell treball de l’institut del que ens sentim orgullosos i no volem tirar tot i que el seu contingut ja està antiquat.

La casa és una extensió de noltros mateixos. El color del sofà, els quadres, l’olor de les habitacions, la llum que entra per les finestres… Són una projecció del que cadascú de noltros som. Necessitam una casa per ser persones. És igual si el terra és de parquet o de rajoles. És indiferent si té cinquanta o mil metres quadrats. No importa si està situada a la millor zona del poble o a un barri més pobre. Una casa sempre serà una casa, un refugi necessari, un dret imprescindible i inqüestionable.

Aquesta setmana ha prevalgut el seny. Fa uns dies sospitava que els senyors que comanden girarien l’esquena, com han fet fins ara, a totes les persones a qui els prenen la casa. Pensava que una altra vegada els bancs, que es pensen que les cases només són metres quadrats, blocs i hipoteques, guanyarien la partida. Idò per sort, aquesta vegada em vaig equivocar. Els senyors que comanden han decidit que aquest és un tema que s’ha de solucionar. Els dono les gràcies per aquest encert, però sobretot ho agraeixo al quasi milió i mig de persones que els ho han demanat.

Avam si aquesta vegada la política i els polítics estan a l’alçada, perquè cada dia que a algú li prenen la casa, tots, sobretot els polítics i els banquers, perden una mica de dignitat.

Jo sí crec en la política – Cartes a n’Eloi (66)

domingo, febrero 10th, 2013

Petitó meu, resulta que els humans fa molts segles que vam decidir que la millor manera per organitzar la nostra societat era triar uns representants que s’encarreguessin de prendre les decisions que ens afecten a tots. En deim democràcia, i dels representants, polítics. Idò, criatura, des de fa un temps la democràcia perd força per culpa de qui l’hauria de fer funcionar.

I que consti que no ho dic només jo, eh? Des de fa temps, quan es demana als ciutadans d’aquest país quins són els seus principals problemes, els polítics surten als primers llocs de la llista. Trist, molt trist, que allò que hauria de ser la solució al problema s’estigui convertint en un problema de difícil solució. Però clar, com volen que els ciutadans valorin els polítics si són capaços de prioritzar el debat sobre si la festa dels toros s’ha de protegir abans que modificar la legislació per evitar que milers de persones quedin sense casa? No és surrealista?

Com volen que els ciutadans no vegin els polítics com a problema quan el seu principal debat ara mateix és saber si cobren bé o malament, si han rebut doblers negres o no, si són compatibles o no o si han de publicar la seva declaració de renda o no? Quan la corrupció ocupa el temps de debat, altres temes queden fora de l’agenda política, temes que afecten realment els ciutadans i el seu dia a dia. I açò no vol dir que no haguem de parlar de la corrupció, sinó que precisament és molt trist que n’haguem de xerrar perquè açò significa que n’hi ha.

Jo, personalment, crec en els polítics honestos. N’he conegut uns quants. Persones que veuen en la política una vocació de servei a la resta de ciutadans, i no una professió que els serveixi per lucrar-se a costa dels ciutadans. Homes i dones que, amb millor o pitjor criteri, estan disposats a defensar les seves idees pensant que són les millors per al poble.

Jo crec en la política. Desgraciadament, però, no puc creure en tots els polítics. Sé que hi ha qui aposta per una regeneració real, per un canvi en les regles del joc, que permeti tornar el poder real als ciutadans, perquè siguem nosaltres els que decidim què fan els nostres polítics i no al revés. Temo, però, que els partits callaran la boca a aquestes persones, per perpetuar un sistema que els protegeix. Espero que quan te toqui votar, ho facis en un sistema millor que l’actual.

L’holograma presidencial

viernes, febrero 8th, 2013

Es veu que a Berlín els periodistes no fan tanta por com per aquí prop. Ho dic perquè el senyor Rajoy ahir va comparèixer a una roda de premsa a la ciutat alemanya i va contestar -a la seva manera, clar- les preguntes dels redactors. Em perdonaran, però em sembla un fet vergonyós i patètic. El president del Govern espanyol no contesta les preguntes dels periodistes al seu país el dissabte, i en canvi a l’estranger sí que ho fa.

I és que el que va passar dissabte passat semblava més un gag humorístic que una realitat. El senyor Rajoy explicant als periodistes la seva versió del presumpte major escàndol de corrupció en molt temps a través d’una televisió, sense ni donar la cara ni admetre preguntes. Vostès podran pensar que aquest gest només ofèn als periodistes. Idò no. No donar explicacions i no admetre preguntes és una ofensa i un menyspreu cap a la ciutadania en general, que vol saber què ha passat i què hi ha de cert en tot allò que s’està publicant aquests dies. Un senyor que no permet que li demanin o bé no sap què contestar, o bé es creu revestit de superioritat que li permet fer el que vulgui sense recordar que si és president no és per mandat diví, sinó perquè els ciutadans que li demanen explicacions l’han col·locat allà on és.

L’actitud de Rajoy dissabte és un menyspreu al joc democràtic, a la intel·ligència dels ciutadans i a la feina periodística. Li demano al senyor president del Govern que no empri mai més la paraula transparència, perquè després del que va fer dissabte, si aquest mot surt de la seva boca no tindrà cap valor ni un. Els ciutadans tenim dret a demanar, i sobretot dret a que ens contestin. Qui no ho fa no mereix ser el nostre representant.

De nou la mateixa pedra – Cartes a n’Eloi (65)

lunes, febrero 4th, 2013

Petitó meu, aquesta setmana podria escriure sobre moltes coses. Et podria xerrar de sobres de doblers negres i d’explicacions que no expliquen res, o també et podria parlar de princeses pagades entre tots i que no tenen ni un segon per saludar el poble que li permet cobrar la nòmina. Però per allò de la proximitat, he decidit que avui xerrarem d’avions, i dels errors dels que sembla que mai no aprenem res.

Tu saps que per sortir d’aquesta roqueta nostra hem d’agafar o bé un avió o un vaixell. Per qüestió de rapidesa, l’avió és molt més pràctic. Resulta que fa un any vam tenir problemes amb l’avió que ens duia a Madrid. Els propietaris d’aquests aparells van deixar de volar, i Menorca va quedar per uns dies sense enllaç amb Madrid. Tots ens vam posar les mans al cap, i vam advertir que la situació era molt greu. Calia trobar una solució. Fins aquí perfecte, perquè el problema del transport aeri és realment greu, i no només amb els vols amb Madrid. En aquest cas, però, el problema arriba quan la solució triada no és precisament una solució, sinó una continuïtat del problema.

Resulta que vam decidir que la millor sortida era declarar la ruta com a servei públic. OSP, en diuen tècnicament. Ja ho havíem fet amb els vols entre Menorca i Mallorca fa uns quants anys, i ja fa temps que hem vist que la fórmula no funciona. Idò res, com que som els únics que tropissam dues, tres i cent vegades a la mateixa pedra, creim que la millor sortida és la OSP. I ara ja en veim els resultats.

Volar a Madrid serà més car ara que sense la OSP. I no un poquet més car, no. Molt més car. Alguns senyors que comanden diuen que el més important en aquest cas és que tenim vols amb Madrid, i que el preu ja l’arreglarem. Idò jo crec que no. No tenir vols i tenir uns vols tan cars que no els podem pagar és pràcticament el mateix. Més encara quan darrerament podíem arribar a Madrid per un preu molt més baix amb una companyia que no és la millor del món, però feia el mateix servei que ara farà una altra a uns preus més barats i sense que tots els que pagam impostos li haguem de donar 1,5 milions d’euros.

Ja veus, criatura, sembla que no aprenem dels nostres errors. Optam per la via fàcil, la recurrent, sense pensar massa si arreglam les coses o les empitjoram. I així ens va. Tal vegada els senyors que comanden, si no han d’obrir molts sobres, podrien pensar en com arreglar de ver la situació. Però de ver, eh?