El món no és color de rosa – Cartes a n’Eloi (63)

Petitó meu, aquesta setmana no sé com explicar-te el que te vull contar. De fet, la primera norma per poder transmetre alguna cosa és que el narrador l’entengui primer, i en aquest cas, no aconseguesc comprendre el que ha passat.

La vida, criatura, no sempre és de color de rosa. Aquests dies, per exemple, vivim sorpresos i sense paraules, perquè la realitat ha superat, com diu el tòpic, la ficció. Jo, petitó, mai no esperava haver d’escriure coses com les que m’han tocat contar. Crec que mai no estaré preparat professionalment per esdeveniments com aquest, i molt menys personalment. No som dels que gaudeixen narrant històries dures, crues i on fàcilment es pot caure en el morbo i el mal gust. Al contrari.

Pagaria el que fos per no haver-ho de fer, però la meva professió és com és, i tan prest em toca explicar concerts extraordinaris com episodis que posen la pell de gallina i feren l’ànima.

La violència, criatura, mai no és el camí. No és la solució, sinó el problema. Les coses no s’arreglen a cop de bíceps, sinó amb el cervell i les paraules. Massa vegades, els homes i les dones oblidam que precisament allò que ens fa humans és la capacitat de raonar, dialogar i arribar a acords, encara que hagem de cedir pel camí. Potser som un utòpic equivocat, però si alguna cosa té solució, aquesta arriba sempre de mà de la paraula.

Petitó, te deia que el món no és de color de rosa. No, no ho és, però sempre he pensat que tots noltros naixem amb un pinzell i diversos pots de pintura, cadascun d’un color. D’un mateix depèn quin tria per pintar el seu entorn. No es tracta de maquillar les coses, de donar una capa de pintura per amagar les humitats. La feina és precisament tractar aquestes humitats amb el producte adequat per tal que no tornin a sortir. Llavors, només llavors, podem agafar el pinzell i pintar, si pot ser de colors ben vius i alegres. Val més fer-ho així, perquè desgraciadament sempre hi ha qui té un gran pot de pintura negra i es dedica a embrutar el nostre dibuix.

Petitó, no te vull desanimar ni molt menys. No vull pintar-te un món que no és, però tranquil, que ta mare i jo ens esforçam perquè al teu món només hi lluesquin els colors vius, i la teva única preocupació sigui saber quin conte explicarem aquest vespre abans d’anar a dormir. Ja arribarà el dia que tu mateix descobriràs que a la vida real, no tots els contes tenen un final feliç.

Leave a Reply