Archive for enero, 2013

El món no és color de rosa – Cartes a n’Eloi (63)

miércoles, enero 30th, 2013

Petitó meu, aquesta setmana no sé com explicar-te el que te vull contar. De fet, la primera norma per poder transmetre alguna cosa és que el narrador l’entengui primer, i en aquest cas, no aconseguesc comprendre el que ha passat.

La vida, criatura, no sempre és de color de rosa. Aquests dies, per exemple, vivim sorpresos i sense paraules, perquè la realitat ha superat, com diu el tòpic, la ficció. Jo, petitó, mai no esperava haver d’escriure coses com les que m’han tocat contar. Crec que mai no estaré preparat professionalment per esdeveniments com aquest, i molt menys personalment. No som dels que gaudeixen narrant històries dures, crues i on fàcilment es pot caure en el morbo i el mal gust. Al contrari.

Pagaria el que fos per no haver-ho de fer, però la meva professió és com és, i tan prest em toca explicar concerts extraordinaris com episodis que posen la pell de gallina i feren l’ànima.

La violència, criatura, mai no és el camí. No és la solució, sinó el problema. Les coses no s’arreglen a cop de bíceps, sinó amb el cervell i les paraules. Massa vegades, els homes i les dones oblidam que precisament allò que ens fa humans és la capacitat de raonar, dialogar i arribar a acords, encara que hagem de cedir pel camí. Potser som un utòpic equivocat, però si alguna cosa té solució, aquesta arriba sempre de mà de la paraula.

Petitó, te deia que el món no és de color de rosa. No, no ho és, però sempre he pensat que tots noltros naixem amb un pinzell i diversos pots de pintura, cadascun d’un color. D’un mateix depèn quin tria per pintar el seu entorn. No es tracta de maquillar les coses, de donar una capa de pintura per amagar les humitats. La feina és precisament tractar aquestes humitats amb el producte adequat per tal que no tornin a sortir. Llavors, només llavors, podem agafar el pinzell i pintar, si pot ser de colors ben vius i alegres. Val més fer-ho així, perquè desgraciadament sempre hi ha qui té un gran pot de pintura negra i es dedica a embrutar el nostre dibuix.

Petitó, no te vull desanimar ni molt menys. No vull pintar-te un món que no és, però tranquil, que ta mare i jo ens esforçam perquè al teu món només hi lluesquin els colors vius, i la teva única preocupació sigui saber quin conte explicarem aquest vespre abans d’anar a dormir. Ja arribarà el dia que tu mateix descobriràs que a la vida real, no tots els contes tenen un final feliç.

En Samu serà caixer fadrí – Cartes a n’Eloi (64 de ver)

domingo, enero 27th, 2013

Petitó meu,

Feia temps que ho sabíem, però ahir ja va ser oficial del tot. En Samu, l’amic de ton pare, serà enguany el caixer fadrí –o sobreposat- de les festes de Sant Bartomeu. Açò voldrà dir que durà la bandera i serà el primer caixer de la qualcada. En Francesc ja ho va ser, i ara li toca a en Samu. Ja veus, tenim amics ben importants! En aquest cas, però, no et vull xerrar de Sant Bartomeu, que encara queda molt enfora, sinó de la il·lusió.

En Samu feia temps que esperava el dia d’ahir. Va passar nervis, dubtes, hi havia moments en que no sabia com acabaria tot, però va mantenir l’esperança i finalment farà realitat el seu somni. La il·lusió que té dipositada en el fet de ser caixer sobreposat li fa encarar tot el que té a veure amb aquesta responsabilitat amb un somriure i amb moltes ganes. I aquesta, petito, hauria de ser la nostra actitud en moltes coses de cada dia.

Perquè la il·lusió no ens la poden retallar. Tampoc no ens poden fer pagar més impostos segons el nivell d’il·lusió que tinguem, i tampoc poden fer que visquem la il·lusió en una llengua diferent a la nostra de tota la vida. La il·lusió és nostra, de ningú més. Poden fer mil coses per intentar reduir-la. Poden encarir la universitat per reduir la il·lusió d’estudiar. Poden facilitar l’acomiadament per minvar la il·lusió de tenir un treball decent i estable. Poden retallar la sanitat i l’educació per menystenir la nostra il·lusió de poder disposar de serveis de qualitat. Ells poden fer tot açò, però noltros podem seguir mantenint la il·lusió, les ganes, els ideals.

Ara mateix, criatura, ton pare manté la i·lusió per fer una feina decent, objectiva i rigurosa. Canviarà el context, i tal vegada les oportunitats no seran les mateixes, però la il·lusió no me la prendran. Com tampoc no em treuran mai la il·lusió de veure-us cada dia, a tu i a na Bruna, de fer-vos riure, d’ajudar-vos a créixer i assolir cada dia noves fites. No, la il·lusió no la perdré. No has de pagar per tenir-la, i fins i tot la pots compartir snse que qui ho fa hagi d’abonar cap impost.

No perdis mai la il·lusió que demostres ara per qualsevol cosa. Per sentir el conte que correspon a cada dia, per escriure noves paraules a l’ordinador, per muntar noves figures amb el Lego o per descobrir qui serà el fillet protagonista de la setmana a l’escoleta. Que la il·lusió et guiï a cada passa que donis.

Sabrem estar a l’alçada?

lunes, enero 14th, 2013

En pocs dies, Menorca ha perdut dos referents culturals de molt pes. Josep Miquel Vidal i Àngel Mifsud eren d’aquelles persones que donaven prestigi a la cultura i a l’Illa. Dos treballadors infatigables per a que l’existència fos alguna cosa més que anar passant dia rere dia sense més transcendència. Em preocupa no tenir clar si els menorquins serem capaços de cobrir el buit que deixen.

No sé si la conjuntura actual ens permetrà forjar els Vidals i els Mifsuds del futur. Tenim el cap massa ocupat en el dia a dia, ens exigeix massa esforç fer equilibris per arribar a finals de mes. No ens preocupa la pervivència de la cultura, la investigació de l’entorn més proper o el més llunyà, sinó que estem tan capficats en sobreviure a la nostra realitat que no ens queda temps ni ganes de pensar més enllà.

Tampoc des de les administracions no arriben estímuls per a forjar futurs puntals de la cultura i el coneixement. No estic xerrant de suport econòmic, que també faria falta, sinó simplement de reconeixement cap a la feina. Els nostres polítics estan tan encaperrutats amb la quadratura dels nombres que semblen oblidar que la vida és molt més que l’economia, i que l’home no només viu d’allò material.

Per açò insistesc, el caliu dificulta i de quina manera forjar Vidals ni Mifsuds. La cultura i el coneixement estan quedant enrere, massa arraconats per una economia que, com una taca d’oli, s’estén i fins i tot contamina racons on mai no havia fet acte de presència. No deixem que mori la cultura, sigui quina sigui. No deixem que morin les ganes de fer alguna cosa més que sobreviure. Josep Miquel Vidal i Àngel Mifsud no tornaran, però sí que poden perviure  les seves ganes, la seva il·lusió i la seva entrega.

En sabem i podem – Cartes a n’Eloi (62)

domingo, enero 13th, 2013

Petitó meu, tenc marcat en vermell a l’agenda el proper divendres. És el dia en què Ferreries i Menorca viuran una estrena mundial. Els menorquins serem els que, per primera vegada, podrem sentir com sona una obra musical inspirada en la nostra illa. El teu padrí, n’Àngel, serà un dels músics que faran història.

Algú pensarà que exager, i que al cap i a la fi, només es tracta de l’estrena d’una cançoneta. Tal vegada tenen raó, però deixaran que jo no ho cregui així. I és més, em permetran que no entengui com no s’ha donat més suport per part de les institucions públiques a aquesta iniciativa. Però bé, aquesta és una altra qüestió. Avui, petitó, et volia demostrar que els menorquins podem ser molt més que unes persones que saluden els turistes quan vénen, esperant que gastin els seus doblers per poder viure noltros la resta de l’any. Si ens ho proposam, podem vendre més que el nostre sol i les nostres platges (que, per altra banda, són les millors del món).

Hi ha uns quants exemples recents que ho demostren. El que tenc més fresc al cap és el concert homenatge a Pink Floyd. Crec que ja te’n vaig xerrar, i per tant, no m’hi recrearé gaire, perquè els fets parlen per si sols. És un dels pocs muntatges nascuts a l’Illa que ha anat de gira per Catalunya perquè, senzillament, va ser brutal. Un altre cas, ja un poc més llunyà en el temps, és el del musical “Els Pirates”. Tu el vas veure des de dins la panxa de ta mare. Allà no hi havia actors professionals, però sí molts vocacionals que no haguessin desmerescut gens a qualsevol teatre del país. Els menorquins tenim també formacions musicals, com la Banda de Ferreries o la de Ciutadella, que només estan limitades per la mar, perquè el seu nivell els permetria trepitjar escenaris més grans i rebre els mateixos aplaudiments entusiastes que noltros els brindem.

Tot, petitó, és qüestió d’il·lusió, esforç i convenciment. Si noltros mateixos no ens trèiem de sobre el complex de poblerencs, si no som noltros qui, amb els peus a terra, aprenem a volar una mica, ja et dic jo que no vindrà ningú de fora a fer-ho per noltros. Esteim preparats, tenim els coneixements i la matèria primera. Tenim la carcassa de l’avió. Només ens falten les ales i començar a moure els braços per arribar amunt i més amunt. Llavors, només llavors, podrem volar.

Uns Reis sense na Niní – Cartes a n’Eloi (61)

domingo, enero 13th, 2013

Petitó meu, avui hauria de ser un dia feliç. Els Reis ahir ens van dur regals, després de llegir atentament la carta que els vam enviar. Vam passar una bona estona obrint paquets, fent crits i jugant fins ben tard. Però aquests Reis són diferents. La seva arribada ha coincidit amb una partida, un adéu que no desitjàvem i que ens ha omplert el cor de tristesa. Na Niní, sa tia Niní de ta mare, se n’ha anat per sempre.

Ton pare la va descobrir fa vuit anys, i d’ella només puc dir paraules bones. Sempre he dit que és la dona més dolça i amb més bondat que he conegut mai. Sempre tenia un somriure a la boca, sempre bones paraules, sempre pendent que els altres fóssim feliços. Els seus ulls irradiaven calma i pau. Segur que els teus avis et poden contar mil històries seves, i encara que tu quasi no l’hagis conegut, et puc assegurar que ha estat un exemple de serenor fins i tot en els moments més difícils.

Ahir va tancar els ulls per sempre, acompanyada de la seva família, que també és la teva i la nostra. Ahir, va descansar després d’una lluita intensa. Ara ens queda el buit immens que deixa, només podem pensar en la seva absència, però a poc a poc segur que arribarà el moment que el dolor per la pèrdua deixarà lloc al somriure que se’ns dibuixarà a la cara quan recordem la seva veu suau, com de cotó fluix; la seva feina desinteressada ajudant a tothom sense demanar mai res a canvi; el seu amor il·limitat cap als seus. Ta mare recordarà sempre aquella xalada que va fer quan na Niní va rebre la visita de na Bruna a ca seva. Aquell dia, el somriure de la teva germana va quedar en segon terme. El que il·luminava el dia i la casa era el somriure de na Niní, un somriure enmig del patiment i la consciència que el comiat s’atracava.

Petitó, sé que avui hauria de ser un dia feliç. Ens esforçarem perquè ho sigui. Ella ho hauria volgut així. Segur que voldria que n’Andreu seguís essent aquest home decidit, fort i amb empenta que ha estat sempre. Segur que voldria que els seus fills seguissin essent tan nobles i sincers com han estat sempre. Segur que voldria que tots noltros la recordéssim amb un somriure, no amb una llàgrima.

Ahir, la germana de na Niní, sor Carme, donava gràcies per tot el temps que hem pogut gaudir d’ella. Jo, petitó, et puc dir que han estat poques les estones que he compartit amb ella, però les recordaré com un oasi de pau. Mai crec que torni a conèixer ningú tan dolç com ella. Des d’aquí, petitó, li enviam una besada immensa.

Es meus propòsits d’any nou – Cartes a n’Eloi (60)

miércoles, enero 2nd, 2013

Petitó meu, ara que s’acaba l’any i n’arriba un altre, són moltes les persones que fan la seva particular llista de bons propòsits per als 365 dies que ens tornen a regalar. Molts creuen que pel simple fet de canviar una xifra, passant del 2012 al 2013, el cos s’omplirà de la voluntat que ha faltat la resta de l’any i per fi serà capaç de fer realitat aquelles coses que ens convenen però que fins ara hem anat deixant. Jo no ho crec, però no per açò deixaré la meva pròpia llista de bons propòsits per aquest 2013.

Primer, em proposo passar el màxim temps amb tu, la teva germana i la vostra mare. Quan som tots junts, és com si creéssim una espècie de bombolla impenetrable, com feia la germana gran dels Increïbles, i no hi ha problema que no sigui vençut per un somriure dels vostres.

Segon, em proposo seguir fent feina de la millor manera que sé. Alguns diran que no ho faig bé, altres m’acusaran de fer banda, i altres directament ni llegiran allò que escric, però almanco cada dia podré anar a dormir tranquil amb mi mateix. Petitó, ser periodista no és tant fàcil com molts es poden pensar, i per cada felicitació que reps, t’arriben cent crítiques. Ara bé, em proposo seguir convençut que no faig feina per a rebre felicitacions o crítiques, sinó simplement per estar convençut i segur que allò que escric és cert i objectiu.

Tercer, em proposo parlar manco de la crisi. Sí, serà difícil, més en la meva professió, però ho intentaré. La crisi existeix, sí, sense dubte, però es fa més gran si en xerram cada dos per tres. És com un gran monstre que creix alimentat amb la por de tots noltros. En tost de xerrar-ne tant, tal vegada hauríem d’esforçar-nos més en solucionar-la, ja que hi ha qui ho hauria de fer i no se’n surt massa bé.

Quart, em proposo seguir creient el que crec i defensant allò que defenso. No em val l’excusa de la crisi per anar desmuntant tot allò que tant ens ha costat construir. Una mentida, per moltes vegades que es digui, segueix essent una mentida.

I quint, i darrer, em proposo fer règim, millorar el meu anglès, fer un curs de formació, anar al gimnàs… Bé, aquests són propòsits de més dubtós compliment. Són els que en Lluís, aquest amic tant gran (en tots els sentits) de ton pare, qualificaria d’autoenganys. Jo ho intentaré, t’ho promet.

Quatre illes, una IB3

miércoles, enero 2nd, 2013

Perquè tothom ho tengui clar abans de llegir aquestes línies, he treballat a IB3, conec el mitjà des de dins i tenc gent molt propera que encara hi fa feina. Jo vaig ser-hi quan aquest mitjà públic just començava a respirar, i ja sigui des de dins o des de fora, he seguit la vida d’una bona idea gestionada de manera pèssima per tots aquells que n’han tingut oportunitat.

Si alguna comunitat necessita un mitjà públic, aquesta és Balears, per allò de la discontinuïtat geogràfica. Ara bé, açò no justifica el monstre que es va crear al seu dia, un veritable forat negre, una màquina de perdre doblers alimentada per una gestió massa política i molt poc professional. Tothom ha fet promeses sobre IB3, cants a favor de la pluralitat i la independència, mítings assegurant coses que després no es complien… I IB3 ha seguit essent una bona idea mal gestionada.

El darrer capítol l’hem viscut amb l’acomiadament de 16 persones, una decisió que ha accentuat la mallorquinització d’una televisió que si precisament té sentit és per desmallorquinitzar Balears. Les retallades han estat més dures a les illes petites, i el cop no ha estat encara més fort gràcies a la bona feina feta pels treballadors que han lluitat per defensar no només els seus drets, sinó els de tots els ciutadans d’aquestes illes de tenir una televisió decent que, cal recordar-ho, pagam entre tots.

Les tisores a IB3 no han de centrar-se en els treballadors. No van ser ells qui van decidir emetre la Fórmula 1, la Champions League o tenir càrrecs directius elegits simplement pel color del seu carnet polític. Ells són els que han fet que aquesta televisió encara tengui algun sentit. No permetem que deixi de tenir-lo.

M’ha tocat la grossa! – Cartes a n’Eloi (59)

miércoles, enero 2nd, 2013

Petitó meu, avui és el dia en el que tots ens conformam amb la salut. Certament, no hi ha res com tenir salut, però precisament avui apreciam el fet d’estar sans per falta de sort.

No ens ha tocat la Grossa, i haurem de seguir pagant la hipoteca cada mes i deixar per més envant aquells desitjos que pensàvem satisfer amb els doblers provinents de la sort.

Ara bé, criatura, a part de la salut, jo em conformo amb el que tenc, perquè a mi, la Grossa, em toca cada dia.

És com si els Nens de San Ildefonso (que per cert, haurien de canviar la seva cançoneta perforadora de timpans) cantessin el meu nombre cada vegada que et vénc a cercar a l’escoleta i tu t’aixeques corrents i em fas una immensa abraçada. És com si em toqués cada vegada que tu i la teva germana somreis. És com si hagués estat agraciat per la fortuna cada matí quan m’aixec i veig al meu costat la dona que estim. La Grossa, petitó, pot ser una pluja de milions, però també la podem trobar en els petits detalls que massa vegades no apreciam.

Perquè jo em sento com si hagués estat el guanyador del premi més milionari del món quan t’abraces a la teva germaneta. Som afortunat quan ella està estirada a l’estora de jocs i xerra amb en Mic de peluix, o quan comença a fer la tortugueta. Em sento milionari quan t’alegres perquè aquell dia no tengui feina i llavors dius que el papà és per n’Eloi. La Grossa em va tocar quan vaig néixer enmig d’una família que s’estima, quan vaig poder estudiar allò que sempre havia desitjat, quan vaig aconseguir feina de la professió que m’agradava i quan vaig trobar la parella amb qui compartir la meva vida. I ja el premi va ser insuperable quan vau venir al món primer tu, i després la teva germana. No hi ha res a l’univers sideral que ho pugui superar. Ni en Bill Gates ni el senyor de Zara ho poden comprar, açò!

No t’enganaré. Ens hagués anat molt bé treure alguna coseta en el sorteig d’ahir. Una petita ajuda per pagar la hipoteca, per convidar tots els amics i familiars a una bona caldereta de llagosta o per cercar un substitut a la tartana de ta mare. Però no hem tingut sort, només un petit premi compartit amb uns quants bons amics. Un d’ells ens deia que el seu desig és salut, feina i mantenir la bona amistat. Aquest premi sí que ens ha tocat. A veure si l’any qui ve, a més, ens en toca un altre.