Archive for diciembre, 2012

Som en Llorenç, no un nombre – Cartes a n’Eloi (58)

domingo, diciembre 16th, 2012

Petitó meu, segons el meu carnet d’identitat, som el ciutadà 41 milions i una mica més d’aquest país. A tu encara no t’hem fet el carnet, però quan ho facem, tindràs un número assignat que t’acompanyarà tota la vida. I tenc por que a mesura que passin els anys, aquesta xifra esdevengui més i més important, perquè avui dia hi ha qui pensa més en els nombres que no en les persones.

Importa més que un servei no sigui deficitari que no les persones que l’empren. Els polítics estan més interessats en que els comptes bancaris estiguin en positiu que no en que na Maria, usuària d’un geriàtric, rebi una millor assistència. Pensen més en tenir contents els bancs que no en oferir una formació professional a en Toni, que ha quedat a l’atur. Es preocupen més de poder presentar un balanç positiu a finals d’any que no de la comoditat de na Joana i na Tònia, que han de compartir habitació a l’hospital tot i que una té contraccions i necessita tranquil·litat i l’altra acaba de parir i vol compartir la seva alegria amb els seus familiars que la van a visitar.

La política s’ha deshumanitzat. Quant temps fa que de les boques dels nostres polítics només surten paraules com dèficit, prima de risc, estabilitat, equilibri, pressupostos…? Quantes vegades xerren dels bancs, i quantes de les persones? Quants sacrificis ens diuen que hem de fer els ciutadans per a quadrar els nombres? A quantes persones deixaran a l’estacada només per quadrar els balanços i eixugar el dèficit? Quan la política tornarà a ser política i deixarà de ser una joguina en mans d’aquells que han fet negoci amb els Estats i ara els fan fer allò que volen? Quan els polítics pensaran en nosaltres i no en els inquietants mercats?

Sí, ja sé que no ets tu qui m’ha de contestar aquestes preguntes. De fet, qui les ha de respondre no ho fa, i quan ho intenta, torna a xerrar de dèficit, primes de risc, estabilitat… Vull pensar que aquests senyors que ens governen també tenen noms, i els seus familiars també, i que pensen en ells emprant els seus noms, no els seus carnets d’identitat. Per a mi, petitó, tu sempre seràs n’Eloi, sigui quin sigui el teu nombre de carnet, i t’intentaré ajudar sempre, independentment de quina xifra aparegui al teu futur DNI.

Els mòbils també serveixen per telefonar – Cartes a n’Eloi (57)

martes, diciembre 11th, 2012

Petitó meu, el primer telèfon mòbil que va tenir ton pare era un aparell marró, plasticós, amb una antena a la part superior i amb una pantalleta ben petita amb nombres que recordaven els d’un marcador esportiu. Bàsicament, servia per telefonar, i si aconseguies saber com, fins i tot podies enviar petits missatges de text. Quan em telefonaven, sonava una melodia enllaunada, realment ‘cutre’, que els seus creadors van batejar com a ‘Fiesta’. En Lluís segur que encara la recorda!

Avui, els mòbils serveixen per quasi tot… I també per telefonar.  Pots xatejar amb els teus amics, connectar-te a les xarxes socials, jugar amb persones de l’altra punta del món que no coneixes de res, estar informat del temps, la borsa i les notícies, i fins i tot orientar-te a l’hora de conduir. Segur que quan tu tenguis mòbil, tot açò que te cont estarà antiquat i pensaràs que ton pare tenia una tartana de telèfon. Ara bé, et puc assegurar que avui dia, els majors ens hem tornat molt depenents d’aquests aparells.

Vivim pendents del telèfon per saber si algú ha penjat una nova foto al seu mur de facebook.  Observam el nostre aparellet per saber si hem rebut aquell correu electrònic tan important que esperàvem. Volem saber si el nostre grup d’amics ja ha decidit l’hora del sopar del cap de setmana a través del whatsapp.  Desitjam trobar un moment per completar la nostra jugada d’Apalabrados i així millorar els nostres registres. Ja veus, criatura, el telèfon ens serveix per a mil coses. Telefonar, moltes vegades, s’ha convertit en una cosa secundària.

I és que les xarxes socials han revolucionat la nostra manera de comunicar-nos i de relacionar-nos. Ara, tenim més amics virtuals que mai. Xerram més amb les nostres amistats de sempre, però ho feim quasi sempre sense veure’ns les cares, a través de missatgets i frases a un mur. Tenim més noticies que mai dels nostres amics, i açò és bo. El problema arriba si aquesta informació virtual substitueix el contacte real. No hi ha res com una bona trobada d’amics. Ahir mateix ho vam poder comprovar, a ca na Laura. Les xarxes socials són un gran avanç, però no ens hem de deixar enganxar per la seva teranyina i abandonar el món real.

Segur que quan tu puguis llegir açò, el facebook, el twitter i el whatsapp et sonaran com a mi em sonen els spectrum, els telegrames o el gramòfon. I segur que els mòbils ja fan moltes més coses. Qui sap, tal vegada llavors ja planxaran la roba, desaran la casa i ens aparcaran el cotxe en aquell aparcament quasi impossible. Seria un gran avanç!

Pissarres teledirigides

jueves, diciembre 6th, 2012

He estat examinant el mercat de treball, cercant una possibilitat de negoci, i la tenc clara. Em dedicaré a vendre micròfons ocults, càmeres de vigilància i un invent propi, xocs capaços de transmetre via satèl·lit tot allò que passa a dins les aules. Des que he llegit que el Govern podrà acomiadar a professors per xerrar de les retallades als seus alumnes, tenc clar que aquí hi ha negoci i gros.

Avui mateix telefonaré al conseller d’Educació per oferir-li els meus serveis. Senyor Bosch, pot estar ben tranquil, que jo vigilaré que els professors no diguin ni una paraula del que passa al carrer. Ja cercaré la manera que contin que tot va beníssim, que fan feina en les millors condicions que mai no s’havien trobat i que els diguin als seus alumnes que si estan estrets a les aules perquè són molts és per aplicar una calefacció natural i no contaminant. No dubti, senyor conseller, que aconseguiré que les aules estiguin allunyades de la realitat, i així els fillets pensaran que viuen en un món de color de rosa.

Ah! I també li ofereixo un invent sensacional. Una pissarra que vostè mateix podrà teledirigir des del seu despatx, per tal que cada dos per tres pugui escriure “l’educació va bé”, i així, com si fos publicitat subliminal, els alumnes, i fins i tot els professors, s’ho acabaran creguent.

Ón s’ha vist que els professors tenguin opinió? No senyor! Els mestres són uns simples transmissors d’informació, sense personalitat ni criteri, i com a tals han d’actuar, per així fer alumnes sense capacitat de debatre ni de pensar sobre la realitat que els envolta! Senyor Bosch, no dubti en contractar els meus serveis, i serà vostè com el Gran Hermano del món educatiu. Ah! Si em compra tres pissarres teledirigides, li regalo un fuet, per dur els professors ben rectes!

M’has sortit ben cabildo! – Cartes a n’Eloi (56)

martes, diciembre 4th, 2012

Petitó meu, secretament tenia esperances que sortiries un poc ferrerienc. Ja, ja sé que ton pare no té molt d’accent panxa-rotja, però ingènuament pensava que tu mantindries algun tret del meu poble a l’hora de xerrar. Durant un temps va ser així, i fins i tot acabaves alguna paraula amb aquesta ‘e’ oberta típicament ferrerienca. Aquests darrers dies, però, m’has deixat ben clar que el teu accent serà plenament ciutadellenc. No pensis que me molesta, eh? Si jo també ja xerr més ciutadellenc que ferrerienc, o açò me diuen per Ferreries. Però sempre m’he estimat molt el meu poble, i tot i que em trobo molt bé a Ciutadella, a vegades enyor la terra on vaig créixer i que tu en tinguessis l’accent era una manera de sentir-m’hi més a prop.

El tema de l’idioma és ben curiós. En pocs quilòmetres de distància hi ha paraules i accents ben diferents. Ta mare, per exemple, fa net amb un ‘canyu’, i jo en canvi amb un pedaç. A Ciutadella, els tomàtics són femenins, tomàtigues, i a Alaior els teus nebots riven si algú els fa joques, quan noltros feim cossiguetes. És la riquesa de la pluralitat, la grandesa de ser diferents però parlant una mateixa llengua. La teva tia Eugènia o en Lluís un dia t’ho podran explicar en termes tècnics, però el més important és poder tenir la llibertat de xerrar com un vol, sense imposicions ni traves.

Voldria que per molts anys tu et poguessis expressar en aquesta llengua nostra allà on vulguis i com vulguis. No m’agraden les coses homogènies, la vida plana on tothom és igual, tothom pensa i fa el mateix. Per tant, esper que a ningú no se li passi pel cap uniformitzar també la llengua. Espero que es respecti la varietat actual dins la mateixa llengua i, sobretot, que es respecti la varietat de llengües. Sí, ja sé que els peixos grossos tendeixen a menjar-se els petits, però també sé que si els petits es fan forts, els grossos ho tenen més difícil.

Petitó, a jo m’és igual si tu fas net amb un ‘canyu’ o amb un pedaç. No tenc cap problema en sentir com acabes les paraules amb accent totalment ciutadellenc. Tenc més que assumit que seràs un cabildet, i la teva germana també, i que jo intentaré mantenir el meu accent amb totes les meves forces. Tal vegada el perdré, però si passa, seguiré essent un panxa-rotja, encara que amb accent cabildo.