Archive for noviembre, 2012

Mocs, tos i pares patidors – Cartes a n’Eloi (55)

lunes, noviembre 26th, 2012

Petitó meu, ha arribat la temporada dels refredats i les petites malalties. Aquests dies tens una bona tos i el teu nas produeix mocs a un ritme espectacular. A la teva germaneta li hem d’aspirar el nas amb aquell aparell que a ella la fa plorar i a mi em romp el cor per provocar-li les llàgrimes. A l’escoleta hi ha qui té mal d’orella, altres que estan refredats i alguns dels teus cosins han passat el volatge aquests dies o han hagut de refugiar-se al ventolín.

Supòs que cuidar-vos quan esteu malalts és part de la feina de pares. És una tasca que feim de gust, perquè no ens agrada gens veure-us apagadots i tristos. Quan només era fill, trobava exagerat que els pares es preocupessin per un simple refredat, i que ens abriguessin com si fóssim esquimals quan havíem de sortir al carrer amb els mocs que ens penjaven. Ara que a part de fill també som pare, ho entenc perfectament. Feim tot el que podem per alleugerir la malaltia, tot i que moltes vegades, sincerament, no sapiguem ben bé què hem de fer. La gran majoria de pares no som doctors, però intentam ser-ho per uns moments per aconseguir que estigueu un poquet millor. En aquests casos, segurament feim el mateix que feien els nostres pares amb noltros, i com tantes vegades, tenim aquella sensació de comprendre allò que durant tants anys no havíem entès.

Ara bé, per molt que facem, i per molt que milloreu, sempre passarem pena. Ja ho diuen que quan tens un fill comences a passar pena i no deixes de fer-ho mai. Si el dia anterior tenies molta tos i avui ja només tens uns pocs mocs, ens preocuparem pels mocs i pensarem que en tens massa. I el dia que et curis els mocs, pensarem que la veu t’ha quedat tocada i passarem pena per la veu. Ja veus, petitó, som així de complicats!

Esper que entenguis que tot açò no ho feim amb la intenció de ser cansats, ni de protegir-te en excés. És part de l’estima que el dia que vas néixer va aparèixer a dintre nostre, i que ens empeny a desitjar que no et passi res mai i a fer tot el possible perquè així sigui. Per tant, si aquests dies et mocam el nas cada dos per tres, et donam medecineta o t’abrigam molt, pensa que ho feim pel teu bé, no perquè et volguem enviar al Pol Nord de turisme!

Contes per al segle XXI – Cartes a n’Eloi (54)

lunes, noviembre 26th, 2012

Petitó meu, els contes de tota la vida estan antiquats. Cada vespre, quan te cont “En Patufet” pens que les històries de tota la vida necessiten un toc de modernitat, una nova versió que les adapti a la realitat d’aquest segle XXI estressant i pessimista. Per tant, amb el teu permís, avui intentaré explicar-te com serien algunes de les històries de sempre si passessin avui.

Començarem pels tres porquets. Avui no seria el llop qui bufant els trauria de casa seva i els faria córrer cercant un lloc on refugiar-se. Avui el llop seria un banc, i la casa de pedra del porquet major seria la seu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que, amb la seva feina incansable, ha aconseguit un petit salvavides per ajudar els milers de porquets desnonats encalçats pel llop banquer.

En Patufet mateix, segur que ja no tindria necessitat d’anar a la botiga tot cantant per comprar els cigrons. Avui, compraria els cigrons a través d’internet, a més acumularia punts a una targeta de client i així no correria el risc de ser trepitjat. Ara bé, el dia que en Patufet hagués d’anar a comprar llenties urgentment, o un tomàtic i un pebre per fer un sofrit, es trobaria tancada la botiga de sempre perquè tothom comprava a grans superfícies i a través d’internet.

I què t’he de dir de la rateta que garnava l’escaleta? Realment, la rateta havia estat una senyora amb una bona posició econòmica, però va invertir els seus estalvis en opcions preferents i va perdre bona part dels seus euros. Així que va haver d’acomiadar la senyora que li netejava la casa i es va haver de posar ella mateixa a fer l’escala.

L’aneguet lleig avui passaria ràpidament per una operació de cirurgia estètica i després denunciant els seus pares per maltractament psicològic tot contant la seva història en un programa de Telecinco. En un altre canal de televisió veuríem el conill i la tortuga competint per guanyar la seva particular carrera, i els jutges acabarien desqualificant el conill per haver menjat un pinso que contenia unes herbes no permeses.

Ah! I na Rínxols d’Or ja no podria anar a la casa dels tres Ossets, perquè aquests l’haurien tancada en clau i haurien posat un sistema d’alarma ben modern a prova de jovenetes que entren a les llars dels demés sense permís.

Ara que ho pens, trob que te seguiré contant els contes de sempre. A vegades, val més refugiar-se en la ficció, perquè la realitat fa feredat.

Fets i no persones

viernes, noviembre 16th, 2012

El fet que destapava ahir aquest diari sobre el complement de destí que cobren alguns expolítics que tornen al seu lloc de funcionari és, perdonin la contundència, vergonyós. No té cap sentit que una persona segueixi cobrant un sou de ministre quan torna al seu lloc original i, per exemple, es dedica a fer fotocòpies. No té cap sentit, i frega la indecència quan aquest sou de ministre el pagam entre tots. Ara bé, avui em permetran una reflexió periodística.

Moltes persones m’han demanat per què no informam sobre els noms de les persones que es beneficien d’aquest complement. Escric aquestes línies des de la meva modesta (i criticable) opinió. Crec que en aquest cas concret, allò denunciable és el fet en sí, és a dir, l’existència d’un complement d’aquest tipus i una llei que ho empara i ho consolida. Les persones que, a partir d’aquesta llei, cobren el complement, no fan res més que obtenir un dret que els otorga una llei. No cometen cap delicte, no són ells qui abusen (i deixo clar que no tenc cap interès en defensar cap persona concreta, sigui del color que sigui). Qui ha abusat és qui ha permès una situació així.

Per tant, si algú esperava carnassa, me sap greu, però jo no la donaré. No posaré persones amb noms i llinatges al mig de l’arena perquè siguin fuetejades quan no fan altra cosa que rebre un complement injust, reprovable i vergonyós però que no és altra cosa que el compliment d’una llei. Podrien renunciar al complement? Sí, podrien fer-ho, i seria una mostra de coherència i d’ètica lloable.

I insisteixo, açò no treu que consideri aquest complement una vergonya, un insult cap els altres ciutadans, cap els mileuristes, els aturats, els pensionistes, els desnonats… La Llei s’ha de canviar, i ho han de fer els polítics. Ho faran? Ho dubto.

El primer esclata-sang – Cartes a n’Eloi (53)

viernes, noviembre 16th, 2012

Petitó meu, la primera sortida de ton pare a cercar esclata-sangs ha estat un autèntic fracàs. A favor només puc dir que almanco vaig dur la mostra, un únic exemplar que, cuinat a la planxa, va servir per recordar-me quin sabor té el bolet més cercat de Menorca.

Aquests dies, els menorquins patim una espècie de cridada del bosc. Passades les primeres pluges, molts ens aventuram entre pins i alzines intentant que el fons del nostre paner quedi cobert d’aquests bolets marronosos. No creguis que és fàcil. Primer, has de saber on anar, i aquesta és la part més complicada de totes. La ubicació dels rotlos d’esclata-sangs és un d’aquells secrets que es guarden quasi amb més cautela que la combinació de la caixa forta (els que en tenen), les contrasenyes dels correus electrònics o la recepta del menjar més exquisit. Un amic em deia aquests dies que demanar a algú que et digui on troba els esclata-sangs és com telefonar a la Coca-Cola i demanar la fórmula. Tenia raó.

Quan has triat el lloc i has agafat l’equipament necessari, comença la recerca.  Cadascú té els seus trucs, les seves teories sobre els llocs on és més probable que surtin els esclata-sangs. Els meus els he après de mon pare, bàsicament de quan els caps de setmana de tardor i hivern quasi sempre incloïen una sortida al camp per cercar qualsevol cosa: esclata-sangs, gírgoles, cargols, espàrrecs… El més important no era allò que cercàvem, sinó el que acabàvem trobant: un passeig pel bosc, lluny del poble, acompanyats pel cant dels ocells, la renou del vent i l’herba movent-se al seu ritme. Una estona en família sense teles ni sofàs.

Ara bé, si trobàvem esclata-sangs, molt millor! Sempre recordaré aquell dia que vam descobrir una zona de bruc coberta d’aquests bolets per totes bandes. No podia obrir més els ulls, segur, i havia de controlar l’emoció per collir-los tots! Fa temps que no trobam rotlos d’aquests. La darrera trobada bona va ser amb n’Aleix i en David, prop d’un Nadal. Quin senyor paner vam omplir! Si avui anam a cercar esclata-sangs, hem de tenir una cosa sempre present. No val destrossar el bosc, ni remenar-ho tot cercant aquest bolet tan preuat. Al bosc hi ha moltes més vides que les dels esclata-sangs, i alguns no tenen cap mirament en destrossar-les amb l’excusa que pensaven que per allà hi havia algun bolet. La natura és generosa regalant-nos els esclata-sangs. No la facem malbé!

La bicicleta clinc clinc! – Cartes a n’Eloi (52)

lunes, noviembre 5th, 2012

Petitó meu, començo aquesta carta recordant el més important del dia: Per molts anys, Teresa! Sí, criatura, avui la teva mare posa un any més al seu DNI, però seguirà essent una joveneta tota la vida. Ja et pots preparar per bufar les espelmes i per cantar, que ho hem de ben celebrar! Ja veurem si li toca cap regal, però a tu te’n va tocar un ben especial dijous passat.

El teu conco David, que és una fletxa i té solució per a tots els problemes tècnics, te va arreglar aquella velo blava i blanca que teníem guardada al porxo, i que ara tornarà a rodar món empesa per les teves cames. Amb dues rodetes de suport, podràs acompanyar n’Aleix i n’Emma els diumenges, i qui sap si n’Enric també us seguirà amb el seu caminador. Les bicicletes són moda, i sinó, mira aquests dies els camins i carreteres de Menorca. Centenars de ciclistes recorren a pedals racons d’aquesta illa que sembla que ha descobert que els turistes també saben anar sobre dues rodes.

A Ciutadella no tenim excusa per no agafar la velo. Tenim carrers plans, i fins i tot alguns carrils pensats expressament per anar segurs sobre les dues rodes. No te negaré que hi ha ciclistes que incompleixen les normes, peatons que encara es pensen que si hi ha un carril pintat de vermell és perquè ells hi passegin pensant que són a l’estora vermella dels Óscar, i cotxes que no respecten a les bicicletes. Però tot i açò, la velo és ara mateix el millor vehicle per moure’ns. És sa, no contamina i per les distàncies que hi ha a la ciutat, és perfecte.

Sí, ja ho sé, he de dur la meva velo a arreglar, fa dies que ho dic, però no trob el moment. I ho he de fer perquè és molt pràctica per anar a fer feina, però sobretot perquè m’encanta anar a passejar pel poble amb tu assegut a la cadireta de darrera. M’agrada molt sentir com cantes “la bicicleta clinc clinc” mentre mires tot el paisatge sota el teu casc groc i em vas donant copets de satisfacció a l’esquena. El Passeig Sant Nicolau, la Contramurada, els vaixells del Club Nàutic… Són més polits al ritme lent que marquen els pedals.
Petitó, a poc a poc aprendràs a anar en velo amb més seguretat, i algun dia et podrem treure les rodetes. Llavors, a ton pare el farà molt feliç poder fer el nostre particular ‘pelotón’ ciclista i anar a voltar sobre dues rodes amb tota la família. No importarà qui arribi primer. Ens centrarem, com deia aquell, a gaudir del camí.

Els bancs no em fan pena

viernes, noviembre 2nd, 2012

Estic tristot. Els senyors de Bankia diuen que enguany ja han perdut 7.000 milions d’euros. Perdonin, que m’eixugaré la llàgrima. Uns resultats dolents, molt dolents. Ai, una altra llàgrima. Els pitjors resultats de la seva història, diuen. Ja està bé, senyors. El veritable problema aquí és que la seva història, la dels bancs dels darrers anys, ha fet que els ciutadans de peu patiguem la pitjor crisi de la nostra història, i culpa seva haguem de veure com gent perd la casa, com molts no arriben a finals de mes i com l’Estat destina els nostres doblers a les seves carteres (1.846 euros per habitant, els hem donat!) mentre es buiden encara més les nostres.

Ja em perdonaran, perquè segur que aquestes pèrdues fan que no fluesqui el crèdit i que l’economia s’estanqui, però avui em decanto per la lectura visceral, la que fa que no em facin pena aquestes entitats financeres que han inflat a consciència la bombolla, i que quan aquesta ha esclatat ens empren a la resta de ciutadans com a paraigües. No em fan pena els bancs perquè mentre juguen com volen amb els nostres doblers, els senyors que fan i desfan segueixen amb jubilacions milionàries i de moment ningú no ha estat condemnat per la seva pèssima gestió.

A mi em fa pena el senyor que es va treure la vida perquè l’anaven a treure de casa perquè no podia pagar la hipoteca. Em fan pena les desenes de famílies que no saben on viure perquè aquests bancs els prenen les cases que ells els van empènyer a cobrar pensant més en els doblers que podrien guanyar que no en la vida de qui la pagava.