Molt millor amb música – Cartes a n’Eloi (48)

Petitó meu, aquesta setmana molts ciutadellencs han esborrat per uns minuts la paraula crisi del seu cap i s’han deixar endur per l’alegria en saber que els Ja t’ho Diré tornaven. Que qui són aquests? Clar, criatura, normal que no els coneguis. Ta mare segur que t’ho podria explicar millor que jo, però et diré que són un grup de música que deu anys enrere posava la banda sonora a molts menorquins, i que un dia va dir fins aquí i ho van deixar. Ara, criatura, han decidit que l’any qui vé tornaran a fer uns quants concerts, i açò és motiu d’alegria, perquè hi ha coses que si tornen, són benvingudes.
Que torni la música dels Ja t’ho Diré és una bona noticia. Així ho crec jo, com a mínim. Segurament aquest grup de Ciutadella va demostrar que ser valents a vegades té premi. A mesura que vagis fent anys, veuràs que viure a Menorca té molts avantatges, però també algun inconvenient, com el fet d’estar aïllats. Amb les noves tecnologies de la comunicació, aquest aïllament ara és menor, però anys enrere era molt difícil arribar a la resta del món des de Menorca. I no vull dir físicament, sinó aconseguir fer-se un forat a móns com el de la música, la literatura o l’art. Els Ja t’ho ho van aconseguir, però per fer-ho van haver de deixar aquesta roqueta i afincar-se a una roca molt més gran. I els va anar prou bé.
Van aconseguir fer cançons que, tot i els anys que han passat, encara avui se canten i se senten a Ciutadella. Petits himnes per a moments concrets, cançons per a petits instants que no s’esborren de la memòria. I és que la música, petitó, forma part de la nostra vida i moltes vegades els nostres records arriben al cervell en forma de cançó.
Jo, per exemple, quan escolt les cançons menorquines que cantàvem a les vacances prop de la mar, record l’olor de mar. Sent el “Tears in heaven” d’Eric Clapton i record l’època d’estudiant. I ara, petitó, la meva  banda sonora ja és la teva. Ara ja no sé ni quina cançó sona a la ràdio, perquè al nostre cotxe sempre escoltem el “Verd, verd, verd” o en Picassoques. Però és igual. Aquesta, com totes les altres, serà una altra banda sonora d’un moment de la meva vida, i d’aquí uns anys, quan torni a sentir alguna d’aquestes cançons, et recordaré cantant amb aquesta veueta afinada, i aplaudint amb ganes quan acaba la cançó mentre crides “Mooolt bé!”.

Leave a Reply