Del patètic xafarderum – Cartes a n’Eloi (47)

Petitó meu, algun dia sabràs que en aquest món, un dels esports més practicats és el xafarderum. És una disciplina que no requereix cap camp especial, ni tampoc cap vestimenta sofisticada perquè la suor transpiri. No fa falta tenir músculs, ni ser guapo o ric. Només es necessita més d’una persona i una llengua ben esmolada, i creu-me, criatura, que n’hi ha moltes.

D’entrada, ser xafarder no ha de ser necessàriament dolent. Fins i tot tenir curiositat per les coses i les persones que ens envolten pot ser bo. Som persones socials, no vivim sols, i per socialitzar-nos hem de conèixer. A més, si no fos així, ton pare no tindria feina! Ara, una cosa és sentir una certa curiositat i una altra ben diferent ser víctima d’un frenesí quasi incontrolable si no coneixes les darreres novetats del veí o si no pots criticar aquella senyora que passa per davant de casa per anar a comprar el pa.

A vegades penso que hi ha persones que tenen una vida tan pobre que es volen enriquir pensant que la dels demés és pitjor que la seva. En aquests casos, els qui practiquen el xafarderum s’esforcen d’allò més per cercar defectes fins i tot allà on no n’hi ha. Tergiversen els detalls, es recreen en les desgràcies alienes i gaudeixen posant el dit a la ferida. Si poguessin, fins i tot, segur que eixamplarien aquesta nafra per tenir més tema de conversa. Hi ha veritables especialistes, Messis del xafarderum, capaços d’esperar hores i hores darrera la cortina a que passi una persona per després deixar anar la seva llengua afilada.

Ara bé, petitó, a vegades els mitjans de comunicació també alimentam aquest xafarderum, donant informacions que per res són rellevants i que no ajuden a comprendre millor una notícia. Alimentam el ‘morbo’ sense adonar-nos que la nostra responsabilitat no és aquesta, sinó simplement informar amb rigor. I que consti que xerr en primera persona. Intent no fer-ho, però seguramente alguna vegada hauré caigut, no em vull treure cap culpa. Però criatura, també has de saber que en aquests casos, les lliçons d’ètica que rebem són moltes, i algunes plenes d’hipocresia i falsedat, perquè vénen de persones que per davant et critiquen, però després frissen per arribar a casa, connectar-se a internet i cercar tots els detalls que puguin sobre tal o qual persona.
Tal vegada he estat un poc visceral en aquesta carta, Eloi, però a vegades empro aquestes línies per desfogar-me. Ja em perdonaràs, però a vegades necessito aquesta teràpia que, a més, em surt gratis.

Leave a Reply